Pau Vallvé: “La nostra professió va de ser qui som i deixar-ho anar”

Davant l’adversitat, alguns artistes han decidit aprofitar la quarantena per a treballar a fons, malgrat que les notícies de cancel·lacions dels concerts no deixaven molt d’espai per l’alegria. És el cas del músic Pau Vallvé, que va triar confinar-se al seu estudi per continuar treballant en el que serà el seu 16è disc, de nou autoeditat i autogestionat. Concloem la sèrie d’entrevistes confinades parlant amb ell i de les sorpreses que s’ha endut en aquesta etapa incerta.

Quan ja sobrepassem de llarg els quaranta dies d’aquesta quarantena que sembla infinita, veiem moltes maneres diferents d’enfrontar-se a una situació extraordinària com la que vivim, des dels que veuen exacerbada la creativitat fins als que han caigut en l’apatia o als que aprofiten per activitats insospitades. Què creus que en trauràs tu d’aquest període?

A mi m’està servint, d’una banda, per deixar resolt tot allò que tenia pendent, però mai trobava el moment per fer. I alhora m’ha servit per a posar-me a gravar el meu pròxim disc, que ja el tenia bastant plantejat, però la idea era gravar-lo el juny. Així que un cop posat de ple en la gravació del disc gairebé no m’adono del confinament, perquè sempre que gravo discos ja ho faig això de tancar-me dos mesos per fer-lo. Així que, tot i el drama que suposa en general aquesta pandèmia i en particular als que hem perdut les feines i no sabem quan les recuperarem, la veritat és que he aconseguit trobar una rutina que m’ho fa una mica més fàcil de passar.

Ets un dels músics que porten el DIY a la màxima expressió en els seus treballs, autoeditant-los des de la gravació a la producció, la comercialització i fins i tot a la manufactura dels packagings. Com ha estat el teu viatge iniciàtic per l’autoedició i on et trobes ara?

Jo des de sempre que em gravava i feia els discos sol a casa, però el pas a l’autogestió i l’autoedició va venir totalment per casualitat. Fa uns anys ho vaig deixar tot per estrès i agobio general i vaig voler fer un reset. I un cop instal·lat en aquest parón, vaig decidir que el disc que estava fent (Pels dies bons, 2014) no el volia editar passant per tot lo de sempre i que me’l volia fer a mà i només repartir-lo pels amics i pels quatre seguidors que el volguessin, sense haver de liar-me amb tantes històries de segells, codis de barres, temes legals i altres. Jo no em dedicava a això encara, en aquell moment el meu projecte encara era una cosa que feia com a hobby, però no era el que em donava menjar. La sorpresa va venir després. Vaig publicar a xarxes que no volia seguir com fins ara i que m’ho faria pel meu compte, així que qui volgués el disc el podia precomprar i jo quan veiés quantes còpies eren les faria i ja està. En plan, si sou 50, en faré 50, i, si sou 150, en faré 150 i llestos. I no sé si perquè va agradar la idea que ho fes al marge de tot o que ho fes a manualment o que potser tenia més seguidors dels que em pensava, però la qüestió és que de cop 2.500 persones van precomprar el disc i la cosa es va desbordar! Em vaig passar quatre mesos estampant discos enganyant tots els meus amics perquè m’ajudessin i, en veure la quantitat, vaig decidir muntar una banda i buscar concerts seguint aquesta mateixa filosofia, muntant-me’ls jo mateix i sense tantes històries. El més curiós és que just llavors, quan vaig començar a fer les coses com sempre ens han dit que no s’han de fer, llavors vaig començar a viure de la música. Ara actualment em trobo gravant el que serà el meu 16è disc, el 4t que serà autoeditat i autogestionat i la cosa s’ha professionalitzat bastant. El projecte s’ha fet més gros i he necessitat gent que m’ajudi. Tinc algú que m’ajuda en la distribució i els enviaments de discos, algú que s’encarrega de gestionar la gira de concerts i quan trec disc algú que s’encarrega de la promoció. Però estic content que tot i que hagi crescut i hagi hagut de delegar certes parts en treballadors, el projecte el segueixo portant jo i no he hagut de vendre ni cedir res del que faig per tirar-ho endavant. Ara bé, estic convençut que en algun moment, si el projecte segueix creixent, arribarà el dia que sigui impossible seguir-ho portant tot jo i hauré de cedir-ne alguna part per tal de no frenar el projecte. Però també em sembla bé, quan hagi d’arribar ja arribarà.

Durant els primers dies de confinament, explicaves (i preocupaves) en stories d’instagram com et senties per estar confinat sol al teu estudi. A mesura que avancen les setmanes, ens estem acostumant a les diferents situacions amb què ens hem trobat o ja no podem més i estem a la vora de la demència? Si fos avui, et confinaries a algun altre lloc?

A mi, el confinament em va arribar en un moment de molts canvis personals i sentimentals i al principi em va xocar. I més pel fet de trobar-me de cop confinat sol i en uns baixos petits i sense llum. I si a sobre li afegim que de cop et diuen que la gira es cancel·la i que no se sap fins quan es podrà a tornar a tocar, doncs ja el drama passa també cap a la part professional i econòmica. Però un cop superada la primera setmana de no saber ni on era ni què passava a poc a poc vaig anar pillant-li el rotllo a la nova situació i agafant la nova rutina i la veritat és que molt bé. Al principi de tot, quan encara no hi havia confinament, però ja es veia que aniria per temps tenia l’opció d’anar a una casa al mig del no-res que té la meva família. Però vaig posar sobre la balança la situació i vaig veure que preferia estar 50 dies sense llum ni espai que estar 50 dies sense poder treballar/gravar. Tinc tendència a ser una mica addicte a la feina i a avorrir-me si no tinc res a fer. Així que, vist tot el que he arribat a fer durant el confinament, crec que vaig triar bé.

Fa pocs dies, en menys d’una hora, van volar els 100 vinils de la reedició especial commemorativa de Pels dies bons (2014) que vas posar a la venda en línia. De fet, estem veient molts fenòmens d’aquest tipus: quan de sobte la cultura s’ofereix debades, volem pagar per ella. Com et sents com a músic davant d’una cosa així?

Home, jo vaig flipar molt! No m’ho esperava gens, a mi aquestes coses no em solen passar! És bonic veure que en moments difícils la gent respon i et dona un cop de mà. Però aquests dies n’hem vist moltes de coses boniques que som capaços de fer quan ens deixem d’històries i ens entenem com a grup i no com a individus aïllats. A veure si ens en recordem quan tot això acabi.

Tots intuïm les difícils perspectives del sector musical per aquest any, però com creus que haurien de reaccionar els músics per fer front a la situació de manera positiva, atès el previsible escàs suport institucional que hi haurà?

Jo crec que no hi ha una manera correcta d’actuar, crec que cadascú ha de fer el que se senti còmode de fer. Però el que sí que hauríem d’aconseguir és organitzar-nos una mica millor com a sector. Altres sectors com el teatral tenen molt més treballat el fet de defensar el col·lectiu i els seus drets. El sector musical sempre va molt cadascú a la seva i crec que situacions com aquestes ens haurien de fer reaccionar.

El concert en streaming que vas fer el passat 30 de març acumula més de 10.000 visualitzacions a YouTube i en general, els directes per xarxes han sigut una de les vies dels músics per continuar actius i presents a la vida del públic malgrat el confinament. Creus que se n’està cometent un abús d’aquest format? Com valores les iniciatives d’aquest tipus mes i mig després?

A mi em semblarà bé tot el que tothom decideixi fer. Tant qui decideixi no fer-ne cap, com qui decideixi fer-ne un cada dia. Que cadascú faci el que vulgui, només faltaria! Jo en vaig fer un i no va ser en directe per xarxes sinó que el vaig voler gravar i penjar-lo, tant per jo fer-lo tranquil sense tants inputs de cors, comentaris i altres, com perquè qui el vulgui mirar el pugui mirar quan vulgui i sense distraccions. Però aquesta va ser la meva opció, la manera en què jo em sentia còmode. Però em sembla genial tot. D’això va la nostra professió, de ser qui som i deixar-ho anar.