No és el mateix

El metro va ple, però no del tot. Encara hi ha alguns llocs lliures. M’assec, trac el llibre i comence a llegir.

Un parell de parades més endavant, entra bona cosa de gent i —ara ja sí— s’ompli de gom a gom. Ja no queden llocs lliures.

S’acosten unes dones d’uns seixanta anys.

Van en un grup d’unes cinc. Es distribueixen entre els llocs que troben lliures. Quatre davant de mi i una al meu costat. El vagó va molt ple.

Van fent broma entre elles, riuen i parlen alt. Interprete que venen de fer un tomb per València i segurament han begut una miqueta. Tenen accent de la Ribera, amb la típica cantarella i manera de fer.

Les que estan davant comencen a riure de la que s’ha assegut al meu costat:

— M’a-la ahí si és lista, que s’ha posat al costat del jovenet!

Jo alce la vista del llibre i ric un poc, entre “gràcies per considerar-me jovenet” i “no hi ha cap problema”.

Les bromes segueixen i van pujant un poc de to:

— Va, ara a la revolta aprofites i te’n refregues una miqueta, tonta!

Jo, que soc més tímid que l’hòstia, no sé on amagar-me.

N’hi ha una que em diu rient que no en faça cas, però les bromes continuen i elles segueixen a la seua festa.

Jo dic alguna fotesa mentre ric de circumstàncies.

Crec que és l’últim metro del dia que va cap a Castelló de la Ribera, és hivern i és fosc a fora. Encara em queden algunes estacions fins a Torrent.

I, doncs, per què conte açò un huit de març?

Per una raó molt senzilla:

No fou el viatge de metro més entretingut i plaent de la meua vida, però no és més que una anècdota sense importància.

Ara canvieu el gènere dels protagonistes. Jo soc una xica d’uns trenta anys i elles són uns homes de seixanta que venen de festa i de beure una miqueta massa.

Ara ho enteneu?

No, el feminisme no és com el masclisme, però a l’inrevés.

No, no està tot fet. Queda molta lluita i molta faena.

Els homes no tenim ni punyetera idea —però ni punyetera idea— del que és ser una dona en aquesta societat.

Al qui diga que això del “només sí és sí” es pot interpretar a l’inrevés li explicaria un parell de coses.

Aquesta anècdota, que per a mi no té cap altra importància que explicar políticament una circumstància vital, per a una dona és el seu dia a dia.

I de la mateixa manera que jo no vaig patir en cap moment per absolutament res, elles sí que pateixen. I molt.

No conec cap dona que no haja patit alguna situació d’assetjament sexual, amb més o menys intensitat. I cap és cap.

I no, m’enerve només de pensar-ho i no puc més que repetir-ho: no és el mateix. Ni de conya és el mateix.

I aquesta anècdota em va fer veure-ho en la meua pròpia carn d’una manera aproximada del que podria ser veure-ho amb uns ulls de dona.

Perquè m’imaginava després què hauria sigut si haguera passat a l’inrevés i em feia pànic.

I repetisc que no tinc cap problema amb aquelles dones ni done més importància al que va passar més enllà d’usar-ho per, repetisc, explicar políticament la quotidianitat.

El que em va passar és irrellevant. Només serveix per a fer veure que no, no és el mateix. I au.

[D’acord que m’ha quedat tot molt aliadi, però és que és la punyetera realitat]