Michelangelo La Spina

Hui vos vinc a parlar de Càndid, el premi Lletraferit de novel·la de 2021. He de ser sincer, no tenia pensat llegir-lo. M’estava embafant de l’ús literari de València per part de Drassana i altres editorials i, després de Noruega, pensava que ja en tenia prou. Però no ho puc evitar: estime massa València i de València i el València es difícil que m’embafe. Tot i així, necessitava una excusa per a llegir Càndid de Miquel Nadal Tàrrega i, l’excusa va ser la profecia de Càndid. Tot va començar perquè Miquel li va prometre a la gran valencianista Patri de Twitter en una dedicatòria que el Càndid aniria a Sevilla a la final de copa. A la fi, el destí no va voler que Càndid anara amb Patri a Sevilla, així que vaig agafar la responsabilitat scaramantica de portar el Càndid a Sevilla i me’l vaig comprar. Com que soc sicilià d’origen, en conserve la part supersticiosa.

Si vos conte esta anècdota, no és per justificar la meua lectura de Càndid, sinó per explicar-vos la importància del valencianisme futbolístic en el món literari valencià. Miquel Nadal és del València CF, escriu, entre altres coses, sobre el València CF i pertany a un grup d’intel·lectuals del València CF, que tot i els estereotips que ens atorguen algunes granotes poliamoroses futbolístiques, segueixen fent valencianisme als seus articles i als seus llibres. La massa social d’este club nostre segueix i llegeix els seus intel·lectuals. Com ja va passar en certa manera amb Noruega de Rafa Lahuerta, els lectors vam arrancar la promoció del llibre, promocionant un dels nostres. I és que com no podia ser d’una altra manera, els 103 anys del club apareixen a la novel·la. Una història de València sense aparèixer el València pot ser una bona història, però no una història representativa dels últims anys de la ciutat.

Si en Cent anys de solitud, Gabriel García Márquez ens contava la història de les 7 generacions de la família Buendia, a Càndid, Miquel Nadal ens conta les 7 generacions de la família Mocholí en un període d’uns 150 anys. En este cas, l’escenari de la història no es mou de lloc, encara que canvie d’aspecte durant el temps. Per tant, al remat tenim una novel·la amb dos protagonistes principals: València i Càndid. La primera protagonista és una ciutat que evoluciona segons els desitjos i desil·lusions de cada època. En canvi, el segon protagonista és el portador d’un nom, heretat de pares a fills, a la tradicional valenciana manera, que ens conta eixa l’evolució de generació en generació de la ciutat.

El que més m’ha sorprés de Càndid ha sigut vore com la societat valenciana cau en els mateixos errors generació rere generació i com s’assassina la il·lusió del valencianisme a base de traïcions alimentades per les aspiracions dels de fora. Quan tot comença a anar-li bé al valencianisme, este comença a demanar una validació externa que no necessita i que el fa caure a abismes que s’intenten amagar en contradiccions. En tota la lectura del llibre hi ha indicis sobre el futur que li està per vindre al nostre present. Una altra cosa sobre la que ens fa reflexionar Miquel Nadal són, precisament, les eternes contradiccions de la societat valenciana i sobre l’eterna incapacitat d’acceptar que eixes contradiccions poden conviure entre elles, com la història ho representa.

Miquel ens proposa un viatge temporal i generacional per València, amb l’objectiu de fer reflexionar la gent de hui sobre com els valencians s’enfronten amb els mateixos noms i errors. Personalment, m’agradaria que esta reflexió que proposa Càndid accionara el fre d’una societat que va una altra volta cap directa a repetir errors del passat. Gaudiu del llibre i gràcies, Miquel, per esta joia.