La realitat fantàstica
Els esdeveniments reals sempre acaben superant la imaginació de qualsevol guionista, això ho sabem de sobra i ens en recordem cada vegada que una pandèmia atura la vida tal com la coneixíem o uns pirats envaeixen el Capitoli. Per això tampoc seria estrany que la Yakuza tingués sucursal a la marjal o que a l’ambaixada espanyola a Suïssa als anys vuitanta es menjaren figatells. Coses més rares s’han vist. I quan coneixes a Pepiu, res sembla impossible ni improbable i te’n passen tantes de coses que sense voler t’aveses a eixe surrealisme màgic que l’envolta i que fa la realitat menys plana i molt més multidimensional.
Amb una narrativa àgil i fluida que brolla tan xispejant com la seua conversa, Pepiu (Pepe Navarro si volem dir-li de vostè) fa el seu debut editorial, que no literari, amb Pot ser de veres i no haver passat mai (Vincle Editorial, 2020), una faula en primera persona que ens fa viatjar de Castellar a Suïssa, a Londres i a l’imaginari personal, infinit i sucós, de l’autor. Però sense dubte, la primera obra de Pepiu no és aquest llibre, autobiogràfic, sinó ell mateix: la llegenda i el personatge, la construcció d’una història personal apuntalada amb el riure i la bonhomia. La mateixa persona capaç de disputar-li la banda a la Fallera Major de València és la que et porta una samarreta de pepiuer a la rotonda del Saler una tarda de festival o es calça unes sabates de taló per un photocall. Pepiu és aquell que igual et canta unes albaes que es rapa una cresta en directe a Instagram o treu a la llum les converses del grup de pares de l’escola, pels riures. Perquè el riure és segurament del millor que es pot prometre i oferir a algú.
I ara que ja hem fet memòria de les anècdotes compartides, vos contaré que Pepiu i jo xerrem sovint de Txèkhov, que va dir una vegada que escriure per als crítics té tant sentit com donar flors a una persona refredada perquè les olore. Nosaltres pensem que cal escriure per les persones normals, perquè entren a la història, perquè es deixen endur per les paraules. Bé, en realitat xerrem de prejudicis, de crítiques i d’esnobisme, d’aquelles persones que jutgen els llibres per les portades i les persones pels personatges. Però com que Anton ho va dir tan bé, li agafem les paraules i au, perquè no debades Txèkhov era parent de la tia Manolita la Russa, la que viu a l’alqueria menuda i que va caure una vegada a la sèquia, i ens ho ha contat sempre.
Si un arbre cau al mig del bosc i no hi ha ningú per sentir-ho, ha fet soroll? Si tothom es creu del cert una història, es converteix en veritat? Si Pepiu ens conta una cosa, és de veres? Sense dubte, encara que no haja passat mai.
