Noruega, o el miracle

Parlar de fenòmens literaris és poc menys que un oxímoron, en els temps hiperconnectats i ansiosos que corren. I si li afegim en valencià darrere, ja pareix un miracle d’algun sant. Però contra tot pronòstic, de vegades passa: en només un mes, Noruega, la novel·la de Rafa Lahuerta guanyadora del tercer premi Lletraferit i editada per Drassana, ha exhaurit la seua primera edició i, mentre se n’imprimeix la segona, és un títol molt cobdiciat a les llibreries valencianes. “El mercat literari i editorial valencià, especialment pel que fa a la novel·la, se sol moure en unes xifres de venda discretes, però en este cas tot fa pensar que Noruega vendrà milers d’exemplars, ja que ha venut la primera edició d’un miler d’exemplars en a penes un mes. Des de Drassana estem gratament sorpresos: és una xifra ja relativament alta per a una novel·la en valencià dins del panorama editorial valencià, i la tirada de la segona edició serà encara més gran”, explica Vicent Baydal, editor de Noruega.

El hype va començar a córrer i es va escampar com una taca d’oli per la bombolla que és Twitter: fotos de la València que fa d’escenari i protagonista de la novel·la, xicotets fragments que semblen aforismes i entusiasmades opinions dels lectors tapissaven un camí de boca-orella digital que ha convertit en la novel·la en un fenomen sense precedents en els últims anys. Poques vegades un llibre experimenta aquesta projecció meteòrica sense una campanya de màrqueting darrere. I sovint, ni així. Des de Drassana, editors de la novel·la, expliquen que Noruega no ha tingut una campanya de comunicació diferent de la que té qualsevol llançament: “L’única diferència és que hem obert un compte de Twitter, @DiaNoruega, en què oferim fragments de la novel·la tots els dies acompanyats d’una foto, però en realitat això ha sigut el resultat final de la campanya popular i espontània que hem observat en les xarxes, on desenes de lectors pugen imatges de la ciutat de València identificant-se amb els passatges de la narració”.

Tot i que no passa molt sovint, en els últims anys trobem títols que també s’han convertit en èxits de manera veloç. Un precedent recent de supervendes en llengua catalana és Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (que ressenyàvem aquí), que a hores d’ara ha venut 70.000 exemplars i s’ha traduït a 16 idiomes. És un cas, però, molt diferent de Noruega, perquè el seu èxit ha sigut més progressiu, sostingut en el temps, i tampoc podem oblidar que està editat per Anagrama, una de les editorials més importants de l’estat, arran de guanyar-ne el premi de novel·la el 2019. Després, la seua trajectòria ha estat adobada per quatre altres guardons, a més d’algunes polèmiques tuiteres. Un altre triomf indubtable de la nostra literatura ha estat Permagel, d’Eva Baltasar i editat pel Club Editor (del qual parlàvem aquí), que va exhaurir en a penes dos mesos, en 2018, la seua primera edició.

El que sí que ocorre més sovint és que alguna sèrie o pel·lícula que triomfa a les plataformes de streaming faça que de sobte es disparen les vendes de les novel·les en les quals s’inspiren. Ara mateix està passant, gràcies a Netflix, amb els llibres de Julia Quinn sobre la família Bridgerton i amb la saga d’Arsène Lupin, de Maurice Leblanc, però anteriorment havia passat amb El conte de la serventa, de Margaret Atwood, i d’altres.

Però de sobte, arriba Noruega, amb una història que obre en canal la vida del protagonista i del seu context, els barris del Mercat i Velluters de València en els anys 80 i 90, i arrabassa amb tot el que teníem entès sobre les xifres de vendes, les grans ocasions de l’any en què es venen llibres (Sant Jordi, Fira del Llibre i Plaça del Llibre, en anys fora de temporada de pandèmia) i també sobre els hàbits contemporanis de consum cultural. En aquest cas, les raons de l’èxit fulgurant necessàriament han de ser intrínseques a la mateixa obra, perquè amb gairebé 400 pàgines, Noruega no encaixa gens ni mica en la idea de novel·leta àgil i fàcil que hom podria pensar. Tampoc té un autor mediàtic, s’ha publicat en un gener anòmal i a més, oh pecat, està escrita en valencià. Tot a la contra. La proximitat, tant temporal com geogràfica, en pot ser una clau, però és necessari anar més enllà.

Vicent Baydal, editor de la novel·la, ho atribueix a diversos factors: “D’un costat, al fet que Rafa Lahuerta havia publicat una primera novel·la, La balada del Bar Torino, en castellà i de tema futbolístic, que havia tingut milers de lectors, i una part d’eixos lectors s’han acostat a Noruega, encara que no estiguen acostumats a llegir llibres en valencià. D’un altre costat, al mateix contingut de l’obra: és una novel·la realment bona i que narra un personatge, Albert Sanchis Bermell, i una ciutat, la de València, des d’una autenticitat i una emotivitat extremes, amb les quals molta gent s’ha identificat de manera molt forta”.

Al Cau, però, no hem sigut dels més desperts a l’hora d’aconseguir-ne un exemplar, ens hem encantat i encara no hem pogut fer-li el tast. Mentre esperem a la segona edició per saber què ens fa sentir la lectura de Noruega, frisem per passar-li les pàgines i parlem del que ens provoca el seu miracle: goig, molt de goig!