Cal escriure la gran biografia de Joan Fuster
A penes dos anys després de la mort del falcó de Sueca, en 1994, l’Institut Alfons el Magnànim, depenent de la Diputació de València, va publicar un Àlbum Fuster, un llibret molt ben treballat i manufacturat, amb textos i selecció de les imatges d’Antoni Furió i un treball d’impremta de la garantia de Josep Palàcios. És a dir, és un llibret deliciós, com a resum. Més de vint-i-cinc anys després, quan tornen a haver-hi persones responsables a càrrec de la institució, l’IAM forneix els investigadors interessats en la figura de Joan Fuster un catàleg imprescindible sobre l’arxiu fotogràfic de l’assagista de Sueca.
Tanmateix, no podem demanar-li a un llibre allò que no és. Així doncs, es tracta, com els mateixos noms indiquen, d’un àlbum i d’un arxiu; és a dir, el més rellevant i més destacat és el testimoni gràfic que dona de Joan Fuster, amb molt de material que en 1994 eixia a la llum per primera vegada i que ara trobem indexat de manera impecable. Però el text és d’urgències i de circumstàncies, per acompanyar les imatges, cosa que no vol dir que no siga correcte, però no té més funció que eixa mateixa.
D’aquesta manera, però, se’ns queden molts fils per estirar i resseguir per a resoldre una gran llista d’enigmes que, encara ara, ens ha deixat el gran savi de Sueca. Així, sabem que, ja en una edat tan primerenca com els catorze anys, Fuster anotava en valencià als màrgens d’un llibre d’història del seu poble les seues impressions. Més tard, com que l’intel·lectual portava un arxiu ben detallat dels llibres adquirits, sabem que, des del primer moment, va comprar llibres en català, tots els que les circumstàncies del moment permetien. Recordem que estem parlant dels primers anys 1940.
Com es va produir aquest miracle laic? Fuster havia nascut en un entorn dels que llavors es qualificaven de ben posicionat. La família no tenia un gran patrimoni, però estava ben situada entre les diferents categories de vencedors de la guerra, amb el pare com a ben destacat carlista i tradicionalista. La seua adolescència i joventut està emmarcada en aquestes coordenades. Però, com veiem, i en tenim testimoni, Fuster sembla que descobreix que la llengua que parla a casa no només es pot escriure, sinó que es pot gastar amb intencionalitat intel·lectual de la més alta exigència. Quants valencians i valencianes podien haver tingut la mateixa inspiració sobtada en aquells anys? A més d’ell, hi havia algú més?
Necessitem —i esperem que es puga arribar al 30 aniversari de la mort del genial suecà amb els deures complits— una biografia que ens parle amb minuciositat i detallisme de tots aquests aspectes i de tota la història intel·lectual de Joan Fuster. Tenim molt de material disponible d’anàlisis de tots els aspectes de treball que el varen ocupar; per exemple, i com a gran luxe del qual no es pot prescindir, tots els interessants treballs que edita la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València. Però això no és el que demanem. Cal una síntesi biogràfica, que ens parle de la persona i de les idees, del país que va viure i com va canviar. Una història cultural del poble valencià centrada en la figura de Fuster, qui, per a bé i per a mal, més el va influir durant el segle XX.
Recentment, he estat de viatge a Galiza, on he pogut fer-me amb la monumental biografia de Castelao que ha escrit Miguel Anxo Seixas Seoane i que ha editat Galaxia. És només el primer volum, però ja ocupa 1.336 pàgines i abasta l’època que va del naixement fins al 1930, mentre que el segon acaba d’aparéixer i, a més d’ocupar unes altres més de mil pàgines, només fa referència als anys de la República i la Guerra Civil. És a dir, encara n’hi haurà un tercer, amb els anys d’exili.
Així doncs, per posar-nos al dia com a país, necessitem fer això mateix amb Joan Fuster. Si els gallecs ho fan fet, de vergonya que nosaltres no. Qui s’hi anima?
