Pla quinquennal
Enmig d’un sopar, una persona a qui coneixo va explicar que a casa tenien un Excel, a cinc anys vista, amb totes les despeses i ingressos del nucli familiar. Aquell full de càlcul, ajustat euro a euro i actualitzat constantment, preveia les pujades de sou, les variacions de l’IPC, una partida d’imprevistos (aquella caldera que falla, aquella junta de la tròcola), les inversions, els ajustos hipotecaris, els canvis de vehicle, les quotes de les escoles futures i els viatges d’estiu i hivern. Regals de Nadal, l’iPhone que surt nou, el sopar d’aniversari i les vambes que es posen de moda. Allò era un compte d’explotació d’una multinacional, un pla quinquennal per al desenvolupament econòmic d’un sistema soviètic, però també una graella de mentida a la qual agafar-se per navegar la incertesa de la vida. Es va fer un breu silenci a la taula mentre explicava, amb cert orgull, com ho tenia tot sota control. Quasi podien sentir-se els engranatges mentals de la resta voltant a gran velocitat i es veien alguns ulls parpellejant ràpidament. A. Cinc. Anys. Vista. Tot. Sota. Control.
Perquè a poques coses que t’hagen passat, saps que si la vida demostra alguna cosa és la seua capacitat de sorprendre’ns. Les guionistes de les nostres vides són especialistes en plot twists i en temporades demencials que no es creurien ni els fans més entregats. Hi ha accidents, malalties, fallides econòmiques, morts inesperades, catàstrofes i pandèmies. També embarassos, enamoraments, premis de loteria, amics nous, passar per allà just quan tu miraves.
És cert també que al desordre que totes tenim a dintre li posem límits com volem o com podem. Cadascú gestiona com vol els seus monstres, els laberints, la roba bruta i el greix de la cuina. I cada tipus de caos intern busca els sistemes organitzatius més bons per reduir l’entropia, simplement per continuar vivint: rutines, horaris, llistes, propòsits, excels. L’ordre és bo, l’ordre és sa, l’ordre estalvia temps, l’ordre dona seguretat i pau mental. Mireu Marie Kondo, que feliç és.
La part dolenta és que els sistemes dinàmics tendeixen al caos: nosaltres som caos i la vida mateixa és caos. No només caos entès com l’aparent aleatorietat i desordre, sinó sobretot com la sensibilitat a les condicions inicials, és a dir, que un petit canvi dona lloc a una evolució posterior molt diferent. Les coses ens van passant, deixem que passen i les fem passar. Podem passar la vida omplint files i columnes, però és ben possible que una tempesta s’enduga al mar el full de càlcul que ens feia de full de ruta.
I aquí mateix reconeixo que en aquests moments no sé fer ni una fórmula d’Excel, ni un sumatori, ni ordenar una llista. I confesso també que tant se me’n fot, diga el que diga el meu gestor. Perquè la meua vida no va de fórmules i cel·les, va de batecs i d’adaptació. I a cinc anys vista només aspiro a continuar bategant. I per alguna cosa li pago, que compte ell els numerets.
