Trànsit

Fa uns dies, em deia una amiga amb gust per l’astrologia que els eclipsis dels últims temps, més la influència d’Urà, ens han provocat a les personetes sensibles unes setmanes o mesos de moltes lluites internes, de canvis i imprevistos. Vaja, i nosaltres que pensàvem que era pel virus. En qualsevol cas, això de sentir-se en trànsit es veu que es porta i que no soc tan especial. Una altra cosa és què en fem cadascú, d’aquest trànsit: si fluïm, si ens hi resistim, si ho interpretem com una tragèdia pròpia o si ens ho prenem a riure.

Perquè en trànsit, si hi penses, sempre estem. Ja ho deia un grec d’aquells antics, Heràclit, que res és permanent excepte el canvi. Ningú està permanentment igual i al mateix lloc. Estem en trànsit i poques existències transcorren sense sorpreses ni sobresalts. Ens passen coses i també les fem passar, però estarem d’acord que algunes èpoques tot sembla més inestable i provisional. Sembla, que no vol dir que ho siga realment. La realitat és que provisional és tot: tot es mou, generalment endavant, i hi ha coses que ocorren cíclicament, com les sequeres, els terratrèmols, les pandèmies, els desamors. I enmig d’aquest bucle planetari, l’eixam d’éssers molestos i destructors continuem fent els nostres caminets i recollint molles de pa, fabricant mòbils i pensant maldats.

El que és únicament immutable de la vida és que transitem i col·lidim, com protons agitats, que molt en el fons és el que som. Ens estimem i ens odiem sense solució de continuïtat. No sabem què volem ni què busquem, depèn del dia. No aprenem una merda. No canviem en absolut i tampoc sabem qui som. Ens decebem, patim. Esperem coses que no arriben.

Així que almenys, podríem riure.