Eva Gisbert, de la llibreria Fan Set de València, afirma que “el que no pot passar és que perdem la memòria”. És un dels testimonis que apareixen en el llibre Memòria del fang, de Pau Alabajos i Ricard Chulià, amb fotografies de Rose Hurtado i un munt de testimonis colpidors. Un llibre editat per Rebel que intenta que no es perdi la memòria sobre la barrancada del 29 d’octubre del 2024, i que, malgrat tot, ens trasllada un missatge optimista: el de la solidaritat i la voluntat de recomençar.
D’on sorgeix la idea del llibre?
(Pau) És un exercici molt espontani i molt natural. Tenim una editorial, Rebel, a Torrent, un dels pobles afectats, on van perdre la vida onze persones com a conseqüència dels aiguats. Es tracta d’una editorial que pretén donar veu al debat i generar consciència crítica. Evidentment, teníem una posició respecte a la dana del 29 d’octubre del 2024. O sigui que de seguida ens van posar mans a l’obra. No volíem fer un projecte centrat a recuperar les fotografies i els moments concrets, perquè això ja s’havia fet a través de les xarxes i dels mitjans de comunicació. El que volíem fer era una espècie de recuperació sis mesos després de la tragèdia. Decidírem parlar amb persones molt representatives del món social, polític i cultural, però que també eren afectades perquè havien perdut el seu lloc de treball o fins i tot algun ésser volgut. Volíem que fos un llibre molt fotogràfic, en què la imatge tinguera molt de pes, perquè es veiés com sis mesos després encara moltíssimes coses estaven per fer. Nosaltres aportàvem aquesta mirada sabent que hi havia altres llibres que s’han centrat, per exemple, en el procés judicial o en l’apartat més mediàtic o en la part més personal d’aquelles víctimes mortals o les famílies de les víctimes. Nosaltres hem entrat un poc a parlar obertament des de l’estructura.
Combineu diferents formats, des de l’entrevista fins a la crònica.
(Ricard) Ens hem adaptat a cada entrevistat, que t’ho demanava d’una manera o d’una altra. Nosaltres no acabem de ser els autors del llibre, sinó que ho és cada persona a la qual cedim la veu. Hi ha, per exemple, l’editor Vicent Olmos; l’escriptor Ferran Torrent; Rut Moyano, dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció. Volíem que el text reflectís exactament la veu de cada persona. O sigui, que no fèiem l’entrevista i després la transcrivíem i l’altra persona no tenia res més a dir al respecte, sinó que li enviàvem el text, el revisava i quedava reflectida la seua veu. El que volíem era cedir la veu a totes aquestes persones. Hi ha vegades que això es fa a través d’una crònica en primera persona; en altres casos, hi ha preguntes i respostes, o també queda reflectida a través d’una crònica.
En el llibre hi ha una crítica molt contundent als mitjans de comunicació de masses i a les xarxes socials per la manera com es van aproximar a la tragèdia.
(Ricard) De fet, és una de les raons per les quals teníem la necessitat d’escriure el llibre. Nosaltres, com deia en Pau, som de Torrent, zona zero de la riuada. Se diu moltes vegades que el poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. Però, en realitat, eixa frase té un altre vessant, que és que el poble al qual li han contat la seva història també potser està condemnat a repetir-la perquè no li han donat les claus d’interpretació necessàries. Posem un parell d’exemples. La mentida més clara d’aquell episodi va ser la dels morts del pàrquing del centre comercial Bonaire. No va ser un tuit anònim, sinó que sortia del programa d’Iker Jiménez. Va haver-hi un moment que deien que tenien les proves que allà hi havia hagut una massacre perquè tenien tiquets de pàrquing amb entrada i sense eixida, quan el pàrquing del Bonaire no té barreres, no té tiquets. O, per exemple, que aquesta tragèdia no s’entén si no es posa en qüestió el model de desenvolupament urbanístic, un model que nosaltres qualifiquem de colonial a l’Horta Sud. Pensem que en el 1950 un 3% del territori de la comarca estava segellat com a urbà, mentre que en el 2020 ja era un 29%. Per tant, la comarca ha crescut, ha multiplicat la població per quatre i per cinc, s’ha depredat l’Horta i ens han abocat a viure en un rusc gegant de zona inundable. Nosaltres volíem que hi haguera una clau d’anàlisi de l’urbanisme de la depredació de l’Horta, que no havíem vist en els mitjans de comunicació espanyols.
Situeu molt el focus en la reconstrucció i la solidaritat. L’experiència que es va viure després de la dana ha trencat el tòpic del meninfot?
(Pau) Si pots treure alguna cosa positiva d’un drama com este és que la gent va estar a l’altura de les circumstàncies. El terme meninfot fa referència a la idea que els valencians no prenem partit davant de situacions polítiques o davant de punts d’inflexió històrics. I això és una clara caiguda a la realitat. Davant d’una situació d’aquestes característiques, la gent es va posar les piles, es va arremangar la camisa i va començar a ajudar els seus veïns i veïnes. Això que comentàvem abans de les polítiques colonials, nosaltres ho exemplifiquem també amb la primera notícia que va sortir en l’àmbit estatal sobre el tema de la dana. Estem parlant de la primera volta que connecten en el canal 24 hores de TVE sobre la riuada que s’estava produint. Ho fan a les 11 de la nit, quan molt probablement ja s’havien produït totes les morts. En aquell moment estaven tractant, curiosament, el tema d’Íñigo Errejón, que curiosament torna a estar d’actualitat ara, i no van decidir connectar fins a les 11 de la nit, aproximadament, tot i que ja havíem aparegut imatges del pont de Picanya caient. I, de sobte, el titular d’aquest dia és que el TAV Madrid-València s’interrompia i això ficava en perill el pont de Tots Sants i el turisme. És a dir, en realitat la visió madrilenyo-cèntrica estava tornant a posar l’accent en el que a ells els interessa, que és l’ús de les platges valencianes com un barri perifèric de Madrid. Nosaltres volíem denunciar això. Hi ha una altra cosa que també serveix per explicar això. Un dels eslògans que més poder van tindre aquells dies va ser el de Sols el poble salva el poble. I això és perquè durant els primers dies hi va haver un buit de totes les administracions públiques. Ens van deixar abandonats. Per tant, o som nosaltres, col·lectivament, els que ens organitzem i posem solucions ràpides, o realment no hi ha ningú que ens vagi a salvar. Però, des del punt de vista del relat madrilenyo-cèntric veien això com un al·legat contra els serveis públics, cosa que nosaltres no estàvem fent. I aleshores era com un eslògan filofeixista. I efectivament, aquests articles van ser publicats i eren de persones que no havien xafat València, perquè als que havien estat en els primers dies al nostre costat netejant fang i retirant enderrocs no se’ls haguera acudit dir que això era un eslògan feixista. Bàsicament perquè estava en valencià i ací fugim del feixisme com de la pesta. La pregunta que sempre ens fan: hi havia feixistes aquests dies? Òbviament, però la major part de la gent era de la comarca.
Hi ha una part important de cròniques o d’entrevistes a persones del món cultural. Ha estat el gran oblidat de la tragèdia?
(Pau) El món de la cultura sempre ha sigut precari de si mateix, i quan es produeix una situació d’aquestes característiques, la repercussió és molt important. Per això també hem posat un poc el focus d’atenció sobre el món de la cultura. I també perquè és un món que ja té una certa sensibilitat, una preocupació per l’entorn. Pel que fa a les llibreries, el que ens explicava la gent és que són com una espècie de fars en la foscor. En el moment en què es va produir la riuada, moltes de botigues tradicionals van haver de tancar i també van haver de fer-ho les llibreries. Però quan aquestes van poder posar una miqueta en condicions els establiments, de sobte eren la llum que existia dins d’eixos barris. Fins i tot hi una història bonica que ens van explicar les llibreteres d’Algemesí, que deien que havien pogut salvar algunes coses de Halloween, uns caramels, i que quan van poder obrir hi anaven xiquets que veien els caramels i ho celebraven com una festa grossa, com una mostra d’haver reconstruït la llibreria al més prompte possible. Una llibreria també és un centre d’accés a la saviesa, al debat, a la intel·ligència. I fa una feina que moltes vegades no tenim en compte.
Hi ha una frase del director de la companyia de teatre Pot de Plom, Xavi Castillo, que diu que la sàtira, l’humor i la crítica poden tenir una part d’efecte terapèutic. Ha estat un altre mecanisme per afrontar-ho?
(Ricard) I tant! Quan estàvem fent les entrevistes, en Xavi Castillo també ens va explicar una anècdota que em tocava, i és que quan estava traient fang hi va anar una veïna i li va dir: “Xavi, fes-nos riure, que fa falta!” I, és clar, ho penses i dius: “Ostres, que em posen el cas d’El Ventorro!” Has de fer sàtira d’això. Si no, és insuportable. (Pau) L’única cosa que et queda és agafar la K47 i començar a pegar tirs.
La Rut Moyano, dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció, afirma que “el canvi de model és necessari; la solució va més ràpidament que la reflexió”. Què en penseu?
(Ricard) Rut Moyano, que ens ha acompanyat en alguna presentació, afirma que totes les infraestructures dedicades a l’economia varen tornar a la normalitat amb una certa rapidesa, mentre que encara avui, un any i mig després de la tragèdia, hi ha una barbaritat d’ascensors de pisos particulars que no funcionen. Això significa que molta gent de mobilitat reduïda porta pràcticament un any tancada a casa. Per exemple, el tema del territori. Només hi ha hagut dos canvis legislatius que han tingut a veure amb la barrancada per part del govern de la Generalitat Valenciana de PP i Vox, que són, una, que van eliminar el topall de màxim del salari dels membres del govern per a poder posar-hi el militar, i l’altra és que el relat del PP i de Vox culpava la llei de protecció de l’horta de la tragèdia, quan és exactament al contrari. Allà on hi havia horta, és el que ens ha salvat una miqueta de la riure. Fixeu-vos que culpaven la llei de protecció de l’horta i varen derogar molts aspectes de protecció de l’horta a la llei, en una estratègia de doctrina del xoc. El que estan buscant és una altra cosa, que és fer negoci de la reconstrucció. A més a més, tenim que, segons diverses investigacions, moltes d’empreses adjudicatàries de contractes d’urgència de la reconstrucció són precisament empreses implicades en la trama Gürtel, el finançament irregular del PP, etcètera. (Pau) Quan preguntes: no ha hi hagut cap reflexió? La resposta és que no. Perquè quan els Comitès de Reconstrucció posen eixe nom damunt de la taula, la pregunta que ens hem de fer és: quina reconstrucció? Perquè si pensem tornar a fer el mateix, és molt probable que ens torni a passar el mateix. I tenim diversos exemples que demostren que la intenció és continuar en la mateixa línia sense cap mena d’alteració. (Ricard) L’Ajuntament d’Aldaia, en mans del PSOE, ha posat en marxa un polígon industrial que es diu “d’especial impacte estratègic”del pont dels Cavalls”. I tu penses: si es diu “pont” és que per allà hi ha aigua! Està a la vora del barranc, que es zona inundable. (Pau) De la mateixa manera que s’ha ampliat el centre comercial Bonaire, és a dir, en el mateix espai en què està, que és zona inundable. I fins i tot s’ha publicat que s’hi farà una estació de tren. En tota l’experiència no hem après res, no.
Ferran Torrent es mostra molt crític amb Compromís i amb el fet que no hagi fet de partit valencianista.
(Ricard) Ho comparteixo totalment. De totes formes, cal distingir els regidors, que des del primer moment es van arremangar. Però Ferran posa el dit en la nafra i es pregunta per què Compromís no ha posat damunt la taula la condonació del deute que pateix el País Valencià d’anys d’infrafinançament. L’abandonament posterior i sobretot estes polítiques estructurals són responsabilitat del govern de l’Estat. De PP i PSOE no n’esperes res, perquè són les corretges de transmissió de les seues centrals de Madrid, però Compromís, en teoria és el paper que hauria de fer. Si no és ara, quan ha de reivindicar això?