Vivim, ens agrade o no, en una societat eminentment digital, en què la immediatesa de la informació és moneda de canvi; una societat com més va més tecnològica, que, amb un sol clic, et permet adquirir entrades per a un concert o consultar l’estat del trànsit en totes les carreteres d’Europa a temps real; pots fer el seguiment en línia de l’enviament del teu paquet o, fins i tot, consultar en quin punt es troba del procés des de la compra fins al lliurament a la porta de casa; hem arribat a un punt que pots escriure el número d’un vol en el bloc de notes del teu telèfon mòbil i rebràs automàticament informació actualitzada que t’indicarà si el teu avió aterrarà puntual o si va amb retard.
Aquesta és la societat del clickbait: els mitjans de comunicació tradicionals cada vegada tenen menys pes, però hi ha galtades entre els digitals per a publicar la informació ni que siga una mil·lèsima de segon abans que els competidors, tenint en compte que arribar els primers significa que la teua publicació potencialment podria viralitzar-se i guanyar la Grossa de Nadal en forma d’allau de visualitzacions. No estic banalitzant-ho: aquests recomptes de visites seran les credencials que es posaran damunt la taula durant la reunió amb els responsables de màrqueting i publicitat de les empreses que financen (i sostenen) el teu mitjà, i que determinaran els diners que entraran a les teues arques durant el pròxim exercici, poca broma. Per això els mitjans digitals s’encomanen a la Santíssima Confraria de l’Algorisme, anhelant una ominosa (i necessària) pluja de clics.
La del present, és la societat de les fake news, que està íntimament lligada a aquesta febra dels clics a què al·ludíem fa un segon: la línia roja de la deontologia periodística de fa una dècada es fonamentava en una llei no escrita que proclamava que no es podia publicar res que no estiguera contrastat prèviament amb fonts fidedignes perquè, en cas contrari, es posarien en perill la credibilitat i el prestigi del mitjà: ara la filosofia és una altra de ben diferent, no hi ha sostenibilitat econòmica sense trànsit —i tràfic— de visualitzacions i, per tant, pecar de prudència a l’hora de difondre una informació sense corroborar (un rumor o una mentida, en poques paraules) pot significar que algun rival t’avance per l’esquerra i que perdes tota l’exposició pública. En resum, ara la consigna ha passat a ser “publiqueu, publiqueu, que el món s’acaba” i més val corregir, editar i demanar disculpes a posteriori que despenjar-se de la cursa de la viralitat.
Per això, d’ençà que es va produir la gota freda del 29 d’octubre de 2024, el relat de Carlos Mazón i del Partit Popular fa aigües (disculpeu l’inevitable joc de paraules). Perquè si a les 12 del migdia d’un dimarts es convoca una roda de premsa institucional i el Molt Honorable President de la Generalitat ens assegura que la pluja està desplaçant-se cap a ponent i que a les 18 h aproximadament estaríem fora de perill, tu no pots fer una altra cosa que creure-t’ho, perquè el màxim representant del teu govern és la font més directa i, en teoria, amb més autoritat a la qual pots adreçar-te per a estar previngut. Clar, amb el que els ciutadans i ciutadanes d’aquest país no comptàvem (i encara ho estem processant), és que una vegada va acabar aquella roda de premsa, Mazón es va desentendre de les recomanacions i premisses d’AEMET i se’n va anar de dinarot al restaurant més indecorosament conegut del cap i casal des de novembre de 2024, El Ventorro, i que, per tant, el nostre conseller en cap no arribaria al CECOPI fins passades les vuit i mitja de la vesprada, si ens atenim a la darrera versió que ha donat dels fets.
La veritat és que no ens ha agafat a contrapeu la més que previsible gestió de la crisi per part del govern Mazón: per a sorpresa de ningú, el PP està aplicant, paraula per paraula, la mateixa estratègia que va dissenyar l’any 2006 amb l’accident de metro de València del 3J, una recepta depravada i miserable: negar categòricament les responsabilitats polítiques des dels micròfons institucionals, evitar a tot preu la fotografia amb les associacions de familiars de les víctimes que no es deixen domesticar, posar pals a les rodes a les comissions d’investigació en seu parlamentària, culpar el govern espanyol de tots els mals i obviar que una vegada cada trenta dies es convoca una mobilització ciutadana per exigir que dimitisques i reclamar veritat, reparació i justícia. Almenys, no tenim constància que aquesta vegada hagen tractat de comprar el silenci de les víctimes a canvi d’ofertes de llocs de treball públic, com sí que va ocórrer en el cas de 2006: supose que 228 famílies són un nombre massa gran de persones per a pretendre controlar-les i, redirigir-ne el discurs.
Segurament, la maniobra política que hi ha darrere de totes aquestes tàctiques comunicatives no és el que més sorprén l’opinió pública: perquè, com se sol dir, ja les hem vistes de tots els colors i sabem que, per tal de salvar els mobles i aferrar-se a les butaques, el Partit Popular és capaç de qualsevol cosa. Recordem, si no, com el ministre Acebes va apuntar a ETA hores després de l’atemptat jihadista de 2004 a Madrid, com a resposta a aquella famosa fotografia del trio de les Açores (Bush, Blair i Aznar) i la consegüent implicació de l’exèrcit espanyol en la guerra de l’Iraq, amb la grandíssima majoria de la població en contra i amb les mobilitzacions ciutadanes més massives que es recorden en els carrers i places de tot l’estat. El que vertaderament més ens sobta crec que és la falta d’humanitat del president, l’absència absoluta d’empatia: com pot dormir a les nits un senyor que, en cas que haguera estat en el seu lloc de treball el dia D a l’hora H, podria haver alertat la ciutadania del perill que s’aproximava i evitar moltes de les morts que es van produir i minimitzar algunes de les situacions extremes que es van viure aquell 29 d’octubre? Com pot, a més a més, parlar amb la prepotència amb la qual parla quan els remuga als periodistes per fer la seua feina i es queixa que continuen preguntant-li insistentment per la seua agenda durant les crítiques hores prèvies a la barrancada?
Tenim gravat a foc el moment en què el president de la Generalitat, el president del Govern Espanyol i el Rei d’Espanya aparegueren, vestits de vint-i-un botons pels carrers de Paiporta, m’imagine que amb la naïf intenció de regalar-se un bon bany de masses. Tinc la sensació que tots tres estaven convençuts que la seua sola presència serviria per reconfortar les víctimes de la DANA i, de pas, afiançaria públicament la seua imatge de proximitat amb la gent del carrer. Ho dic perquè les seues cares, a mitjan camí entre perplexitat i pànic, indicaven que de cap manera s’esperaven aquella tempesta de boles de fang que els va caure damunt, els seus rostres expressaven nítidament com estaven de desubicats les tres autoritats colonials: els veïns i veïnes de la zona zero havien sentit com un greuge el fet de no haver sigut alertades amb la previsió necessària, però crec sincerament que els va doldre molt més encara l’abandonament, clar i ras, dels primers dies. Em ve a la memòria aquell vídeo que corria per les xarxes d’un bomber del GSCF, Groupe de Secours Catastrophe Français, que es va mobilitzar des de l’altra banda dels Pirineus i va arribar als carrers d’Alfafar el quart dia després de les inundacions. Va ser rebut entre ovacions i aplaudiments: el bomber no donava crèdit al que estava ocorrent, sobretot quan la gent del poble li va fer entendre que era el primer servidor públic que posava les botes allà des que havia tingut lloc la riuada.
Davant d’aquest escenari desolador, més propi de la tetralogia cinematogràfica de Mad Max que de l’àrea metropolitana de la ciutat de València, amb els carrers plens de fang, els vehicles sinistrats ocupant la calçada, els enderrocs bloquejant les portes dels edificis, la necessitat urgent d’aigua potable, queviures i medicaments, la gent del poble va decidir arromangar-se la camisa i es posà a treballar. Com diria Joan Fuster, les veïnes i els veïns de les comarques afectades van “causar-se d’esperar” i van començar a organitzar-se i a coordinar-se. Per això es va propagar com la pólvora el lema “Sols el poble salva el poble”. Extraure aquest eslògan del seu context original i negar-li la legitimitat perquè, suposadament, “aquesta frase pot posar en dubte que els serveis públics són fonamentals en un estat democràtic i involuntàriament carrega de raons el liberalisme i el feixisme” només es pot fer si qui enarbora l’argument, durant aquells dies, tenia els peus secs i la roba impol·luta i pontificava des de no sé quin lloc, però certament molt i molt lluny de la zona zero. Si preguntes a qualsevol dels qui va viure la tragèdia en primera persona, et dirà que literalment allà només hi havia ciutadans i ciutadanes, treballant braç a braç amb bombers i altres integrants de servei d’emergències (moltes vegades fora de la seua jornada laboral, com veurem més endavant). I admetre que l’estat de dret va fallar no implica de cap de les maneres una esmena a la totalitat, però qui no reconega que ens van deixar a soles, o no estava allà o directament no vol assumir allò evident. Perquè, a més, aquest abandonament no es pot deslligar de la condició colonial del País Valencià respecte a Espanya. Durant les primeres hores posteriors a la catàstrofe, el vers estellesià es va convertir en realitat: “vam ser poble”, i aquella autogestió forçosa i estimulant dels primers moments va quedar reflectida en la frase en qüestió o en certes fotografies ben simbòliques, com, per exemple, la d’Albert Dasí, absolutament abatut, assegut en el pati de l’escola Gavina de Picanya, amb una muntanya d’enderrocs i de fang al seu costat, fruit del treball col·lectiu de la comunitat educativa (mestres, professores, pares i mares) que no només va suplantar aquelles directrius de la Conselleria d’Educació que no arribaren mai, sinó que, a més a més, els van posar problemes des d’inspecció per a reobrir les instal·lacions i que l’alumnat poguera tornar a les aules amb normalitat i oblidar ràpidament aquell malson.
Com en la major part de les tragèdies naturals o els conflictes bèl·lics que, de manera abrupta, ocupen els flaixos i els focus dels mitjans de comunicació de masses i de les cada vegada més influents xarxes socials, es va produir una sobreexposició: qualsevol detall o anècdota relacionats amb la barrancada, per insignificant que fora, prenia un protagonisme desmesurat. De sobte, alguns dels periodistes estrella de les televisions de Madrid abandonaven momentàniament les seues torres d’ivori i es desplaçaven fins a l’epicentre de la DANA per informar a peu de carrer, abillats amb unes botes d’aigua que aportaven més dramatisme a la cobertura; el País Valencià, de la nit al dia, obria telediaris i ocupava temps de tertúlies. Fins i tot, al fil del que comentàvem adés sobre la febra del clickbait, aquesta sobreexposició es va convertir en terreny ben adobat per a la “informació creativa”, un eufemisme per a no dir directament proliferació de mentides i informacions falses. El cas de l’aparcament de Bonaire és un dels més miserablement il·lustratius: programes com el d’Iker Jiménez asseguraven en prime time que hi havia centenars de cadàvers submergits en el soterrani del centre comercial d’Aldaia, sense cap mena de prova fefaent, la qual cosa es va desmentir categòricament en drenar l’aparcament i trobar un total de zero morts. O el ridícul majúscul que va fer un dels col·laboradors de Jiménez, Rubén Gisbert, enxampat per la càmera del mòbil d’una veïna mentre es rebolicava pel fang per pujar unes dècimes de groguisme al reportatge. Paradoxalment, la nit de la barrancada, amb les comarques ja inundades i amb les primeres víctimes mortals certificades, les tertúlies de les televisions espanyoles se centraven en l’afer Errejón, que en aquell moment era trending topic indiscutible, i també van informar sobre els previsibles talls de les comunicacions ferroviàries d’alta velocitat entre Madrid i la “costa levantina” (sic, resic i recontrasic), tenint en compte la proximitat del pont de Tots Sants. La DANA va passar de ser una simple nota al peu per les molèsties que ocasionava als turistes procedents de la Villa y Corte, a esdevenir una de les notícies internacionals més impactants de 2024. Aquella nit, per contra, els qui van fer una feina impecable i van complir a la perfecció amb el seu propòsit de servei públic van ser els periodistes d’À Punt, que van realitzar un seguiment exhaustiu de la riuada i, fins i tot, van ajudar a difondre informacions que facilitaven el rescat de persones en perill. Com que la centraleta del 112 estava col·lapsada, molta gent va telefonar a la redacció d’informatius d’À Punt i van entrar en antena, avisant de les ubicacions i circumstàncies particulars de persones que es trobaven en una situació límit, per si algun veí o veïna propera estava escoltant la ràdio en aquell mateix moment i podia tirar-los una mà. Aquella retransmissió esfereïdora, però necessària, fou el que a mi m’agrada pensar que hauria de ser el periodisme de veritat, de quilòmetre zero i amb vocació de servei.
Una vegada més, els valencians i valencianes som els qui millor podem explicar el que ens va passar el fatídic 29 d’octubre de 2024: perquè coneixem el terreny de primera mà i sentim aquella data com una ferida pròpia i perquè som plenament conscients dels antecedents. Tenim una memòria intergeneracional de l’aigua i podem associar la barrancada de 2024 amb la riuada del 1957 o amb la pantanada de Tous del 1982. I, és clar, amb la DANA de 2019 al Baix Segura. Ens indigna profundament la passivitat i l’immobilisme de les diferents administracions competents, que, per posar-ne un exemple gràfic, han anat ajornant des de fa lustres unes inversions absolutament indispensables per adequar les infraestructures del barranc de Torrent i que hem reivindicat des del principi dels temps, perquè sabem que vivim en una zona inundable i que no és la primera vegada que s’han produït tragèdies de la mateixa naturalesa. Aquest greuge s’afig al càstig de l’infrafinançament que reclamem des de fa dècades i que, cíclicament, Partit Popular i Partit Socialista han evitat abordar quan estaven a la Moncloa, però que religiosament passaven a reivindicar amb bombo i platerets quan perdien les eleccions i tornaven a l’oposició. Un sainet del bipartidisme monocrom que ja està durant massa i que afecta la capacitat del poble valencià per desenvolupar l’autogovern plenament i per solucionar els nostres problemes estructurals.
És per això que els Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció desenvolupen una funció tan crucial. Perquè el que resulta evident és que aquestes noves infraestructures tardaran a arribar i, per tant, cal pensar solucions efectives des d’ara mateix per als nostres pobles i comarques, amb la certesa que poden tornar a inundar-se, com ha vingut passant recurrentment durant les darreres dècades. I cal reconstruir els territoris afectats amb la mirada fixada en el futur, però guaitant de reüll el present: és obvi que la gravetat de la tragèdia del 29 d’octubre de 2024 ha sigut tan desmesurada a conseqüència de diverses circumstàncies derivades de la modernitat: la voracitat de l’especulació urbanística, la destrucció de l’horta (que en altres ocasions ha absorbit el cabal desmesurat de la barrancada), el ciment ha anat guanyant-li espai al verd i ha empitjorat la situació perquè només condueix l’aigua sense poder evacuar-la, el creixement exponencial del nombre de vehicles que hi ha en les nostres places i carrers i que es van convertir en dics de contenció o, fins i tot, una macroinfraestructura com el Pla Sud, que va complir amb el seu propòsit d’evitar la inundació del nucli urbà de València, però que paradoxalment va condemnar la comarca de l’Horta Sud i els perímetres de Castellar-l’Oliveral, la Torre o el Forn d’Alcedo, pertanyents al terme municipal de València, però que queden a l’altra mà del canó de formigó que desvia l’antic curs del riu Túria i que va fer de barricada, barrant el pas de l’aigua que es va acumular en el perímetre de la V30.
Si les mateixes institucions tecnocràtiques que s’han permés el luxe de deixar en un calaix els projectes de remodelació de les nostres infraestructures són les encarregades de coordinar la reconstrucció dels pobles i comarques damnificades, no cal ser massa espavilat per a preveure quin és el futur més factible que ens espera. És essencial que la gent del poble, de manera assembleària i participativa, s’implique en el redisseny de l’àrea metropolitana, que aquelles persones que viuen ací de manera quotidiana aporten la dimensió humana, comptant amb la més que probable reedició d’aquest tipus de gota freda, que, amb el canvi climàtic i el consegüent escalfament global, no poden fer més que replicar-se de manera cada vegada més freqüent i virulenta.
És per això que des de l’editorial Rebel hem volgut fer un pas endavant i donar veu a un conjunt de persones que, des de l’àmbit de la cultura, la docència, la comunicació i l’activisme, ens parlen obertament, amb la perspectiva i la fredor del pas del temps (les entrevistes i les fotografies estan realitzades a partir dels sis mesos de la gota freda) del país que volem construir a partir dels enderrocs de la tragèdia. Ara que els flaixos i els focus de les càmeres apunten cap a una altra banda, però encara queda molta (moltíssima) feina per recuperar l’anhelada normalitat. Si hi ha alguna cosa que la DANA ens ha demostrat com a poble, és que el tòpic aquell del valencià meninfot és una sobirana fal·làcia: ho demostra clarament l’explosió de solidaritat que va suposar aquella marea de voluntaris i voluntàries que travessava el pont de la Torre cada matí amb les pales i les graneres al muscle. A més a més, s’hi podia comptar moltíssima gent jove amb els camals plens de fang i les mascaretes cobrint-los el rostre, per si a algun despistat se li acudeix tornar a repetir aquell clixé de “els mil·lènials no es comprometen amb res”. Aquesta lluita no s’ha acabat: s’han convocat 10 manifestacions massives en record de les víctimes, coincidint amb els dies 29 de mes i emulant la dècada de concentracions que es realitzaren cada dia 3 des de 2006 fins a 2016 amb motiu de l’accident de metro de València. La premissa és clara: veïns i veïnes ajudant-se mútuament i mobilitzacions cíviques sistemàtiques per combatre el silenci, lluitar contra l’oblit i que s’assumisquen les responsabilitats polítiques derivades d’una tragèdia que, sense dubte, ha marcat a foc la nostra generació.