Si l’enemic venç, ni tan sols els morts estaran segurs. I l’enemic no ha parat de vèncer. Walter Benjamin
L’epíleg, aclarim-ho de bon començament, és que mai no hi haurà epíleg. Que no n’hi pot haver. Que no n’hi haurà mai, si del que parlem és de l’onze d’abril de mil nou-cents noranta-tres a l’Alt Millars. Perquè la lluita sempre continua i sempre continuarà. És el que vam aprendre aleshores, de colp i a les palpentes. Com una urpada que encara dura. Hui, però, tres dècades després, ja sabem que Guillem se’ns ha fet totes les lluites, totes les batalles i totes les cançons. Que passa de mà en mà, de generació en generació, com la rosa clandestina de Vicent Andrés Estellés. Que molts Guillems omplen carrers, assemblees i ateneus als Països Catalans. Que fins i tot se’ns ha fet escola —l’Escola de Formació Guillem Agulló, nodrida per les principals organitzacions juvenils del país—. Que se’ns ha fet també llibre, mural, manual, plaça, carrer, documental, còmic i pel·lícula —i per arribar fins ací han calgut tones de lluita sorda, tossuda i constant—. Una altra cosa, ací ens pariren i ací estem, és l’epíleg petit, a peu d’aquesta pàgina, de només uns pocs mots per reconèixer a Rafa Xambó la tasca ingent i impagable de tot aquest llibre. Per agrair-li que em deixi afegir quatre paraules de propina. Si les trobo, és clar. Perquè parlar de Guillem —mil preguntes per a cada història— ja és parlar d’una vida sencera a contrapel i a contracorrent —de moltes vides entrelligades que mantenim una germania antifeixista inalterable de fa trenta anys i en tots els fronts—.
Rebobinant pel retrovisor de la memòria, no sabria ben bé per on començar. Cantonada contra l’oblit, si tanque els ulls, Guillem són tantes coses com l’inici de tot plegat, dies intactes i nits no closes. Com si no recordéssim gairebé com era la vida abans. Si sé què hem après que el retrovisor de la memòria cal cuidar-lo, i molt, que la memòria sempre serà barricada i que és el millor dels antídots antifeixistes disponibles —som allà encara pels que ens van precedir, som aquí pels que vindran—. I allà, Guillem. Una remor de l’abril del 1993 que esberla la joventut, la primera pintada en un mur mut, també la primera càrrega policial en els dies del judici a Castelló, també la fi sobtada de l’edat de la innocència. La consciència sobtada, gairebé epifànica, que el ventre immund de la fera encara respira, que el franquisme no tornava perquè mai no havia marxat i que el feixisme, la temptació ultra, sempre nia en algun lloc en la seva funesta mediocritat, roïna i mesquina. I que la tasca —i l’esperança— és tothora i a tot arreu. Alguns, sí, han fet molt tard i ara corren a dir-nos a destemps que teníem raó. Ara.
Però si pogués aportar una sola cosa, des d’aquest hivern de 2026, només afegiria, en el fil d’aquestes pàgines que la recuperen, que hi ha una part de la història, silenciada i negada, que mai no hauríem d’oblidar i que aquest llibre rescabala amb tot detall. Hui, certament, Guillem com a referent i referència és una realitat innegable. Però, per arribar-hi, han hagut de passar vint anys insondables contra la llei del silenci, mil nits impotents i tantes altres matinades rebels, una munió d’amenaces, una travessa perseverant pel desert, entre la solitud i la solidaritat, que s’alçava contra tot plegat i, en efecte, contra tots els elements. Perquè des del primer dia això va ser una crònica tèrbola sobre el menysteniment institucional, la criminalització mediàtica, la minimització judicial i la banalització policial. I sí: és en la foscor on s’aprèn a veure amb claredat i on tot ho vam aprendre. Per això mateix, el què i sobretot el com, Guillem també és escola. De com lliurar la batalla contra l’oblit i de com desobeir la implacable llei de l’amnèsia, la lenitat i la impunitat. De com desmuntar, peça a peça, el trencaclosques de la ignomínia i la indecència. Aquesta història, sí, es va escriure així: molt pocs al principi, molts, moltíssims, al final. La forma més lúcida, tal vegada l’única, de combatre tot feixisme.
En realitat, només escric per dir el més cabdal: que malgrat totes les maltempsades, les giragonses, una ferida infinita i tot el ventall de cinismes i hipocresies suportades, sí, sabem —en primera del plural i des del primer dia— que, si som aquí, és perquè Carme i Guillem —i Betlem i Carmina— van ser, són i seran sempre casa. Se’ns van fer llar fa molt. I cuina i foc. I sobretaula compartida, aquella que tant s’estimava l’Ovidi, quan deia que és allà, mastegant dolors en comú i mossegant esperances compartides, on tot renaix i on tot pot tirar endavant. Per aquest motiu, l’epíleg només pot prendre forma de carta a casa, en agraïment infinit a pare i mare. Ells, que les han vist de tots colors. Ells, que diuen molt cada colp que parlen, i diuen més, quan escolten i callen. Hi ha silencis eixordadors. I és inevitable, ara que tants es demanen perquè creix tant l’extrema dreta, demanar-se on paraven, mentre tot allò passava i tantes poques veus —sempre afòniques, sempre precursores— alçaven els crits anticipadament. Deixeu-me mig paràgraf per esclarir-ho: a Guillem, ens el van furtar un abril del 93 un escamot Marchalenas IV Reich. Set mesos abans, els neonazis de Bases Autónomas havien assassinat Lucrecia Pérez a Aravaca, a Madrid. Un any abans, l’octubre del 1991, membres de VNR (Vanguardia Nacional Revolucionaria) havien assassinat Sònia Rescalvo al parc de la Ciutadella. I encara més i amb més fondària: entre la mort de Miquel Grau i la mort de Guillem, només van transcórrer quinze anys i mig. Només. I això encara ho explica tot. El que ens ha passat, on som i tot el que encara ens queda per fer.
Hui, que recordem que fa cinquanta anys que el dictador va morir agònic al llit, i que totes les repressions i corrupcions del franquisme van quedar impunes, caldrà rememorar un fet que connecta l’ahir amb el demà, el passat amb el futur, i que, recuperant l’oblidat gest dels rebels, descriu el present i albira el futur. Quan el setembre de 1975 Antònia Manot, la mare de Jon Paredes Manot, Txiki, va visitar el fill per darrer colp a la lúgubre presó de la Model, tot just abans que fos executat per un escamot de guàrdies civils voluntaris, el jove basc de vint-i-un anys li va dir, com a llegat: “et roben un fill, però te’n naixeran milers”. La mare, aleshores, no va desxifrar el missatge. Però, tan prompte va tornar a Zarautz, va copsar com, cada matí, quan eixia al carrer, gent desconeguda la saludava amb un tendre “Agur, ama” (Hola, mare). Ella no sabia qui eren, però ells sí: havia esdevingut la mare de totes i tots —i així va ser fins al darrer dia, quan l’Antònia ens va deixar, l’estiu del 2024—. Això mateix, idènticament, ens passa amb Carme i Guillem. Sempre li dic mare. Sempre li dic pare. Perquè ho són. I això explica, al capdavall, i fins que als homes i les dones no se’ns pesi amb les balances, que existeixi una generació Guillem Agulló i Salvador que ja és per sempre. Feta de mil noms, feta de tots els noms. Ho érem des d’aleshores i no ho sabíem, fins que algú li va posar nom. I ho va clavar. Allò de milers de Guillems, que canta en Xavi Sarrià, no és cap hipèrbole. És la més estricta realitat, carrer a carrer, barri a barri, comarca a comarca. Gairebé sense adonar-nos-en. Després ho hem xiuxiuejat mil colps contra el vent: els van furtar un fill, però els en van renéixer milers, arreu dels Països Catalans.
Alerta i advertència, qui crega displicentment que parlem de passat s’equivoca en tot i del tot. Guillem és present i és futur. La vigència de Guillem —és a dir, de qualsevol jove en qualsevol racó del món que es compromet amb la llibertat, la igualtat i la justícia— és tan aclaparadora que, fins i tot, aquest 2025, que hem deixat enrere, ha estat marcat també per la seva estela. Pels premis Guillem Agulló. Per l’anul·lació prèvia a les Corts valencianes per imposició bruta de Vox i infame vassallatge de Mazón. La Generalitat de Pere Aragonès va reaccionar ràpidament i va assumir el premi, mentre no pogués retornar al País Valencià. Però la primavera de 2025 ens va enxampar amb un altre anunci inesperat: que el govern de Salvador Illa no atorgaria el premi i el deixaria vacant. La reacció indignada fou tan immediata com la rectificació oficial: el premi Guillem Agulló 2025, coincidint amb el 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis i atorgat al Parlament de Catalunya, ha recaigut més que merescudament en l’Amical de Mauthausen. Hem après fa molt que cap silenci ens salvarà mai. Potser per això, en aquell acte, d’acord amb pare i mare, vam voler recuperar les paraules perennes que el diputat socialista italià Pietro Calamandrei va escriure el 1947 en l’assemblea constituent italiana antifeixista. Són paraules que, ara sí, podrien servir d’epíleg i que retrunyen arreu:
Crec que els nostres descendents sentiran més que nosaltres, d’aquí a un segle, que, de la nostra Constituent, va néixer realment una nova història: i s’imaginaran que, a la nostra Assemblea, mentre es discutia la nova Constitució republicana, asseguts en aquests escons no hi érem nosaltres, homes efímers els noms dels quals seran esborrats i oblidats, sinó tot un poble de morts, aquests morts que nosaltres coneixem un per un, caiguts en les nostres files, a les presons i en els patíbuls, en muntanyes i planes […] des de Matteotti a Rosselli, des d’Amendola a Gramsci, fins als nostres nois partisans. […] Ells van morir sense retòrica, sense grans frases, amb simplicitat, com si es tractés d’un treball quotidià a complir: el gran treball necessari per tornar a Itàlia la llibertat i la dignitat. […] A nosaltres ens correspon una tasca cent vegades més suportable: la de traduir en lleis clares, estables i honestes el seu somni d’una societat més justa i més humana, el somni d’una solidaritat que uneixi tots els homes en aquesta obra d’erradicar el dolor. Bastant poc, en realitat, demanen els nostres morts. No hem de trair-los.
No som a les portes Mauthausen —mai més, enlloc, contra ningú— el 1945. No som al 1947, quan vam renéixer de les cendres del nazisme. Ja no som a 2025, certament. 2026 ha arrencat veloç i colèric i tot va massa de pressa. L’ICE de Trump glaça l’ànima: han assassinat Alex Pretti i Renee Nicole Good. Hi ha un genocidi a Gaza. La Mediterrània continua sent una fossa comuna de migrants pobres. L’onada ultra s’escampa, pivotant en el més ferotge individualisme, una crueltat que està de moda i la inhumanitat del moment. Per això, Guillem ens urgeix més que mai, perquè ens recorda que, dels túnels llargs del silenci, també se’n surt, però que només se’n surt lluitant. I perquè en realitat encara som 1945. I abril del 1993.
Acabe per poder tornar a començar. Si allò que val és la consciència de no ser res, sinó s’és poble, direm Guillem, i, com conclogué Estellés, caminarem decididament. I sabent que això mai no s’acabarà, acabe de l’única manera possible —justa i casolana, valenciana i universal—. És a dir, tal com l’Ovidi —«per anar vivint, per anar aguantant, per anar estimant»— acabava la seva carta als pares, l’any 1973, entre la frustració i l’esperança, fent crònica d’un temps que encara és el nostre i d’un país que encara batega i sempre serà:
Cuideu-vos molt, besades.
Gener de 2026