Imagineu un poder capaç de disfressar-se de justícia, d’utilitzar les lleis no per protegir, sinó per destruir, de convertir els tribunals en un escenari en què el que menys importa és la veritat? No és un relat medieval, ni tampoc una ficció: és la realitat de moltes democràcies contemporànies.
Umberto Eco, en El nom de la rosa, ho va resumir amb una frase que encara ressona: “només hi ha una autoritat capaç d’investigar aquests afers: la Santa Inquisició”. El lawfare és, precisament, la Inquisició moderna: un mecanisme que transforma el dret en arma de persecució.
Vos sembla això llunyà?
Mónica Oltra, exvicepresidenta de la Generalitat Valenciana, després de dimitir l’any 2022, va deixar una publicació en les seues xarxes socials de només dues paraules: “dret a acusar”, acompanyades d’una imatge de l’inquisidor Bernat Gui. Era la manera de denunciar que la seua persecució no era un procés judicial normal, sinó una cacera en què l’acusació valia més que la presumpció d’innocència.
Quan jo estudiava Dret, entenia la justícia com un instrument fonamental per a garantir la convivència social i protegir els drets. Ara també sé que pot ser objecte de perversió i instrumentalització, quan determinats actors polítics, econòmics o institucionals l’utilitzen no per a buscar la justícia, sinó per a debilitar adversaris, silenciar dissidències o consolidar posicions de domini. És ací on apareix el lawfare: quan el dret deixa de protegir i passa a ser emprat com a arma.
El llibre que esteu a punt de llegir naix com a treball final del màster en Drets Humans, Democràcia i Justícia Internacional de la Universitat de València, amb el títol Lawfare: vulneració de drets fonamentals i qüestionament de la democràcia. El cas de Mónica Oltra. El que inicialment va ser concebut com un exercici acadèmic d’anàlisi jurídica i política es va convertir en una reflexió més profunda sobre els límits del sistema democràtic i l’ús estratègic del dret com a eina de confrontació política. Després de la defensa del treball, el setembre de 2025, la reacció del tribunal va ser clara: la investigació mereixia eixir de l’àmbit acadèmic i convertir-se en un llibre. No era casualitat. El treball de fi de màster és pioner a analitzar el cas de Mónica Oltra com una manifestació paradigmàtica del lawfare.
El llibre parteix d’un doble propòsit. D’una banda, comprendre el lawfare com una pràctica cada vegada més present: l’ús del dret no per protegir, sinó per perseguir; no per garantir drets, sinó per erosionar-los; no per enfortir la democràcia, sinó per buidar-la des de dins. De l’altra, deixar constància escrita —amb rigor, amb context i amb veus directes— d’un cas que no podia quedar reduït a l’oblit ni al soroll mediàtic. Un cas que m’obliga —i ens obliga— a formular una pregunta incòmoda, però inevitable: fins a quin punt pot resistir una democràcia, quan el dret deixa de ser una garantia i es converteix en una arma?
Per donar resposta a aquesta qüestió, el llibre s’estructura en quatre capítols, que avancen de la teoria general del lawfare al cas concret de Mónica Oltra, i d’aquest, a les seues conseqüències polítiques, jurídiques i democràtiques. Sense voluntat de tancar cap debat, però amb la convicció que només allò que s’explica, s’argumenta i es posa en comú pot ser pensat críticament.
El llibre s’enceta amb un apartat que està concebut com a pòrtic per a entendre i situar millor el cas Oltra en un context general. Així, s’introdueix el concepte de lawfare, el seu origen i els trets que el defineixen. S’analitza com l’ús estratègic del dret ha substituït, en molts contextos, formes més visibles de confrontació política, i ha convertit els tribunals en escenaris de combat. Aquest capítol recorre exemples internacionals —especialment a l’Amèrica Llatina— i casos de l’Estat espanyol, alhora que incorpora una mirada de gènere que mostra com aquestes pràctiques colpegen amb especial duresa les dones que ocupen espais de poder.
En la secció següent ens centrem en els antecedents del cas Oltra i en el conflicte entre el que és públic i el que és privat. A partir d’una entrevista personal amb la mateixa Mónica Oltra, es reconstrueix la seua trajectòria política i vital, així com el context de confrontació amb interessos econòmics poderosos, arran de les seues polítiques socials i de la defensa d’un sistema públic fort. En aquest apartat es destaca el que es coneix com a Model Oltra: una aposta per enfortir els serveis socials i la sanitat pública, amb una clara vocació redistributiva i de transformació social.
El conflicte amb Ribera Salud es configura com un element clau, ja que aquest conglomerat empresarial constituïa el nucli del conegut com a Model Alzira, el sistema de privatització de la sanitat pública impulsat durant el primer govern d’Eduardo Zaplana a la Generalitat. El model, que pren el nom de la capital de la Ribera Alta i del seu departament de salut, va ser el primer escenari d’aplicació d’aquest sistema de concessions. La defensa de la reversió de la gestió sanitària va entrar en col·lisió directa amb els interessos de les elits econòmiques i polítiques que havien promogut i defensat aquest esquema privatitzador.
Continuem amb el que és el nucli de la investigació, és a dir, l’anàlisi directa del procediment judicial contra Mónica Oltra i la reconstrucció d’aquest com un cas paradigmàtic de lawfare. A través del relat dels fets, dels documents judicials i de testimonis periodístics (com, per exemple, una entrevista en profunditat a Moisés Pérez, redactor del setmanari El Temps) s’analitza com una causa sostinguda “ni tan sols a nivell d’indicis”, frase que es reprodueix constantment en l’abundant documentació judicial del cas Oltra, a la qual hem tingut accés i que hem consultat a bastament, va acabar produint efectes polítics irreversibles. Ací es fa evident una de les claus del fenomen: no cal una condemna per a destruir un lideratge, n’hi ha prou amb el procés.
Finalment, en l’última secció, ampliem el focus i situem el cas Oltra en un marc més general de vulneració de drets fonamentals i qüestionament democràtic. S’examinen les afectacions al dret a un procés just, als drets polítics i a la separació de poders, així com el paper central del mediafare, és a dir, l’ampliació del lawfare a través dels altaveus mediàtics, en la construcció d’una condemna pública prèvia. El cas deixa de ser individual per convertir-se en precedent i la pregunta ja no és només què va passar, sinó què ens diu això sobre l’estat de salut de la democràcia. En aquest sentit, les reflexions d’autors com Ignacio Ramonet o Susan George serveixen per entendre la paradoxa de les democràcies contemporànies: formalment consolidades, però cada vegada més buidades de contingut en favor d’interessos privats i oligàrquics.
Focalitzarem en aquest espai, així doncs, les implicacions a llarg termini: el cas Oltra no és només un episodi concret, sinó un precedent que obri preguntes fonamentals sobre el paper de la justícia en societats democràtiques: la necessitat de democratitzar la democràcia, de generar més canals de participació i control ciutadà, es presenta com una resposta urgent davant el risc d’una deriva autoritària.
Al llarg d’aquest llibre, per tant, no només es vol oferir una anàlisi rigorosa del cas Mónica Oltra com a exemple paradigmàtic de lawfare, sinó també plasmar la riquesa del procés d’investigació que l’ha sostingut. La combinació de fonts diverses —des de la documentació del procediment judicial fins a entrevistes amb la mateixa Mónica Oltra i amb periodistes especialitzats— aporta una dimensió crítica i personal que permet comprendre la complexitat del fenomen més enllà dels fets judicials.
A més, tractant-se d’un procediment encara obert, ha estat necessari mantenir-ne una actualització constant, i incorporar-hi l’anàlisi dels mitjans de comunicació i de les narratives que s’han construït al voltant del cas. Les xarxes socials han jugat un paper rellevant com a testimoni quasi en temps real de les opinions, les reaccions i els debats que el cas ha generat. Tot això confereix al llibre un caràcter viu i documentat, que combina el rigor analític amb la mirada crítica i atenta a les repercussions polítiques, socials i institucionals d’un episodi que, malauradament, encara no ha arribat al punt final.