“Surt de la zona de confort!”, et diuen. Però que no us enganyin. La vida ens foragita massa vegades -i a cops de peu- de la zona de confort. Ara, col·lectivament i d’altres, individualment. Amb intensitats diverses en escales subjectives. Amb sortides més i menys reeixides. 

Jo no en vull sortir, de la zona de confort. M’hi vull quedar. Apoltronar-m’hi. Perquè allà s’hi està calent quan glaça i fresc quan cau foc. Perquè allà em sento a mi. Serena, feliç i valenta. I en un moment indefinit, borrós i canviant, com ha estat gran part del 2020, alguns dels fruits que ha donat de si la música al territori català m’hi han fet tornar. M’han fet sentir a casa.

En moments d’ombres i aigües pantanoses, Ferran Palau m’ha fet veure el Cel clar. 

He transitat per vies/vides paral·leles amb veus com la de Gemma Humet i el seu Màtria (Satélite K, 2020. 

També he connectat amb altres dones. Amb les d’ara i amb les de generacions precedents. He buscat les arrels, la família, la terra. I he topat amb La mare, del disc Vega, de Paula Grande i Anna Ferrer (Bankrobber, 2020), basat en el cançoner del projecte Càntut. Cançons de tradició oral (en vam parlar al cau extensament aquí).

El recolliment s’ha fet present amb l’Estat de larva (Vida Records, 2020) de Clara Peya. Peces instrumentals creades durant el confinament que m’han portat a pianos de paret d’un barri vell, empedrat i humit.

I perquè “tot anirà bé” o perquè tot hi vagi… molt de Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic. Aixecant l’avui i el demà amb El ball i el plany (Fina Estampa, 2020). Ballem i confortem-nos!