05

Michael Billig va teoritzar en els anys 1990 què era el que va batejar com a nacionalisme banal, és a dir, aquell que passa desapercebut en el nostre dia a dia perquè s’entén que és la normalitat. Si onegem una bandera, identifiquem de seguida el nacionalisme, perquè tenim al davant un símbol que ens crida l’atenció. Si eixa bandera, però, està cada dia allà, en un edifici oficial, per exemple, ja forma part del paisatge, ni ens n’adonem, que hi és. Això és el nacionalisme banal, el nacionalisme de les nacions amb Estat, bàsicament.

És nacionalisme banal, per exemple, que el Rei d’Espanya faça el seu tradicional discurs de Nadal la nit del 24 de desembre. Per què? En primer lloc, perquè es tracta d’una tradició cristiana, que tots veiem normal que s’identifique com la font de les tradicions que agermanen la vida nacional d’un Estat que —tot i que de fa molt poc— és oficialment aconfessional (amb la trampa constitucional de l’atenció especial a l’Església catòlica, que ja sabeu com funciona el joc). En segon lloc, perquè el sopar de la nit de Nadal és la celebració més important d’aquestes festes a Castella, però no als països de l’antiga corona d’Aragó, entre els quals el nostre.

Així, la monarquia posa en marxa la funció que ella mateixa s’atorga: la de representar la constant històrica de la nació espanyola, personificada en una família que, per tant, es reprodueix metafòricament com a continuïtat i pares de tots els espanyols. Castellans, catòlics, apostòlics i romans, així doncs.

La nit del 5 de gener i el dia del 6 de gener estan marcats en el nostre calendari com a dates molt assenyalades: és el moment en què ens passem discutint si hem de dir-ne Reis o Reixos, dels únics monarques que hem de mantindre amb el cap unit al coll en aquest món (perquè Elvis pertany a un altre).

La forma Reixos prové d’una variant antiga del mot rei que, de fet, trobareu en un cognom molt comú a les nostres terres: Reig. A l’hora de formar-ne el plural, hi hauria un pas entre reigs, rejos —amb una o de suport— i que acabaria en aquest reixos.

Reixos, però, no és una variant que es puga reduir només a unes zones concretes, sinó que és la majoritària en tot el bloc occidental de la llengua (des d’Andorra fins a Guardamar del Segura), tot i que ací també trobem Reis en alguns municipis i comarques, com també en trobarem de Reixos en el bloc oriental.

Ara bé, de reixos, només n’hi ha els que vindran aquesta nit. És a dir, els sobirans de la corona d’Aragó eren reis. Sembla una obvietat, però hem pogut trobar blaveros que parlen dels reixos d’Anglaterra perquè reis és català i no valencià.

D’una altra banda, els reixos són els reixos, no cal adjectivar-los més. Per això s’ha pogut mantindre aquesta forma en els parlants que així en diuen. Per tant, no són mags, tot i que eixa característica forma part de la llegenda. En el català tradicional, o són reixos o són reis de l’Orient, però no són reis mags, que, tot i que pot haver-hi testimonis antics que en diguen així —forma part de la llegenda, com déiem—, en els parlars col·loquials no es trobava aquesta forma, que ha fet fortuna molt recentment com a traducció literal dels reyes magos castellans.

Així doncs, ja podeu imaginar la quantitat de carbó que portaran els Reixos o els Reis de l’Orient, si tenim en compte la quantitat de vegades que hem vist això de Reis Mags o Reixos per parlar de candidats a la guillotina…

una cançó política? Què és el pensament crític i com es treballa des de les aules? S’hi pot treballar sense que hi haja aquest adoctrinament denunciat?

L’obra de teatre és interessant, perquè no és pamfletària. O, almenys, no ho és des d’un punt de vista negatiu del gènere. Hi ha una exposició d’idees per part dels dos bàndols oposats i no hi ha blancs ni negres. No hi ha una veritat absoluta en cap dels personatges, els quals, a més a més, ens mostren les seues febleses i fortaleses, així com van evolucionant amb la trama, sobretot els secundaris que van apareixent-hi al voltant.

Primavera de bèsties ha guanyat el Premi Mediterrani de Teatre Pare Colom i està editat per l’exemplar casa mallorquina d’edicions Lleonard Muntaner. Tot i que la joventut de l'autor, Miquel Mas Fiol (qui enguany ha fet vint-i-quatre anys), és insultant, no es tracta del primer text que ix de la seua mà, sinó que ja en porta facturats una mitja dotzena, en el que és una carrera precoç que, a més a més, es presenta com a interessant.

Malgrat que hem dit que aquesta obra no s’inclina d’una manera inequívoca cap a una part de les que posa en disputa (és evident, però, que no acaba de ser-ne equidistant, ja que això és impossible), no tenim cap mena de dubte que aquells de “la neutralitat de l’espai públic” la consideraran poc menys que sediciosa. I és que hi ha qui només entén “neutral” si li dona la raó. Una posició des de la qual, ben mirat, és quasi impossible construir una societat democràtica.

TV3 ha estrenat la minisèrie Altsasu, dirigida per Asier Urbieta, una coproducció d’Euskal Irrati Telebista i la Televisió de Catalunya. La sèrie conta els fets que ocorregueren al poble navarrés d’Altsasu, al voltant de la baralla de bar que va ocórrer la nit del 14 d’octubre de 2016, entre uns joves del poble i uns guàrdies civils de paisà. El cas va acabar amb el juí als joves i l’empresonament de 7 d’ells sota l’acusació de terrorisme, en un dels exemples de manipulació policial més evident i escandalosa que hem vist en els últims anys.

Altsasu és un poble euskaldun —on es parla èuscar—, que, com molts altres pobles d’Euskal Herria, ha estat militaritzat per fer front a la lluita armada d’ETA. El cessament de l’activitat d’ETA, desarmament i la seua dissolució no va implicar cap desmilitarització de la zona per part de l’Estat espanyol, que hi va mantindre la nombrosa presència de guàrdies civils. La convivència entre veïns i guàrdies és prou inestable i complicada, ja que estos últims abusen de la seua autoritat contínuament, amb controls en carreteres, provocacions i intervencions desmesurades.

Des de l’any 2011, a Altsasu se celebra l’Ospa Eguna o Dia de la Partida, una festa reivindicativa que demana la partida de les forces militars espanyoles del poble. Com ja he apuntat, tot i que la lluita armada d’ETA i esta mateixa ja siguen part de la història, l’Estat espanyol continua la repressió contra totes aquelles persones que lluiten per la llibertat del poble basc. Malauradament, els bascs no són els receptors únics de la repressió, ja que esta també la patim altres pobles de la península Ibèrica, com el valencià o el català, motiu pel qual hi hem de mostrar empatia, i minisèries com la d’Altsasu ajuden a entendre realitats.

La minisèrie ha sigut un èxit a TV3. Els valencians, sense reciprocitat, però, l’hem vista a través d’internet. Al web s’ha emés en directe la versió

i perversa inoculada en el moment de debilitat que s’apodera d’un pobre dimoni, que llavors fanatitza per motius sentimentals qui controla la resta de persones, que, en el fons, són nobles i bones i rebutgen del tot la intoxicació.

No hi ha més matisos en Patria. Ni la més petita concessió al gris. Només des del punt de vista del relat oficial espanyol i el seu ecosistema mediàtic es pot entendre que, fins i tot, la descripció de les tortures en la caserna de la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo puga suposar una voluntat d’objectivitat o d’equidistància. Enmig del relat en què ens trobem immersos, veiem clarament que, com l’home d’Arantxa Garmendia —la germana de Joxian— o el fill del Txato, són els bons que tenen un moment de feblesa i no poden ser tan purs a l’hora d’enfrontar-se al Mal.

Un Mal —recordem-ho— absolut, sense matisos. No debades, aquesta qualificació del nacionalisme (el basc, l’espanyol no existeix, evidentment) com a malaltia —que, a més, s’estén a tota la llengua basca, que és només un instrument en mans d’aquesta ideologia perversa— no és la deducció o caracterització que en faig jo, de les idees que ens expressa Patria, sinó que són paraules literals de Fernando Aramburu, l’escriptor darrere de la novel·la. A propòsit, el mateix Aramburu va rebutjar un cartell de promoció d’HBO en què, simplement, es juxtaposaven dues seqüències de la sèrie: un atemptat i les tortures de què parlàvem. Ja sabeu: ni se vos acudisca dubtar un mil·límetre del relat oficial.

En aquest sentit, a ningú pot sorprendre que Patria haja sigut tot un èxit de vendes a Espanya, ja que és el relat oficial que, una vegada i una altra i una altra i una altra…, ocupa tot l’espai mediàtic de la nació espanyola —i gaste amb tota la intencionalitat aquest sintagma de nació espanyola perquè aquest relat només grinyola en els àmbits en què hi ha una altra proposta nacional alternativa que en disputa l’hegemonia—.

Si hem de fer cas a tot el que s’ha dit de Patria, seria la primera vegada que el conflicte d’ETA s’aborda amb aquesta valentia dins de la literatura basca (és a dir, aquella feta per bascos —de la CAB— sense tindre en compte la llengua en què és escrita), ja que la llei del silenci, la intimidació i la por hauria fet que aquest tema es convertira en un tabú. Açò, novament, ho ha dit el mateix Aramburu, qui ha gosat afirmar que no existeix en euskera cap novel·la que se’n faça càrrec, ja que —recordem-ho— és un món instrumental per a aquesta ideologia malalta. Doncs bé, no només aquesta afirmació demostra una sideral ignorància per part d’Aramburu respecte a la matèria de la qual vol pontificar, sinó que només citaré la novel·la Pikolo, de Patxi Zubizarreta, publicada uns quants anys abans que Patria, i que focalitza el conflicte d’ETA des del punt de vista de… un agent de la Guàrdia Civil. No faré una llista, ni extensa ni breu, sobre un tema que la literatura en euskera ha tractat quasi des del mateix moment que va sorgir ETA —cosa que, per altra banda, és lògica, ja que, per molt que a Aramburu li semble que açò que diré és poc menys que justificar o donar suport al terrorisme, aquesta organització armada va nàixer d’un profund trasbals de la societat basca i, doncs, no podria evitar-se que fora matèria primera de reflexió cultural, artística o literària—, sinó que Pikolo serveix com a exemple de la pluralitat d’enfocaments i tractaments que el tema ha rebut en la literatura basca. Com déiem, una ignorància còsmica.

En definitiva, en Patria no trobareu mostres de la principal crítica que s’usa quan hi ha un material que se n’allunya alguns centímetres del relat oficial respecte al conegut com a conflicte basc, això és, que humanitza els terroristes. Ací els roïns són molt roïns i els bons són molt bons, que per alguna cosa són espanyols. Sense excepcions, matisos o mínimes concessions a una anàlisi que vaja algun mil·límetre més enllà de la superfície.

Parlar de fenòmens literaris és poc menys que un oxímoron, en els temps hiperconnectats i ansiosos que corren. I si li afegim en valencià darrere, ja pareix un miracle d’algun sant. Però contra tot pronòstic, de vegades passa: en només un mes, Noruega, la novel·la de Rafa Lahuerta guanyadora del tercer premi Lletraferit i editada per Drassana, ha exhaurit la seua primera edició i, mentre se n’imprimeix la segona, és un títol molt cobdiciat a les llibreries valencianes. “El mercat literari i editorial valencià, especialment pel que fa a la novel·la, se sol moure en unes xifres de venda discretes, però en este cas tot fa pensar que Noruega vendrà milers d’exemplars, ja que ha venut la primera edició d’un miler d’exemplars en a penes un mes. Des de Drassana estem gratament sorpresos: és una xifra ja relativament alta per a una novel·la en valencià dins del panorama editorial valencià, i la tirada de la segona edició serà encara més gran”, explica Vicent Baydal, editor de Noruega.

El hype va començar a córrer i es va escampar com una taca d’oli per la bombolla que és Twitter: fotos de la València que fa d’escenari i protagonista de la novel·la, xicotets fragments que semblen aforismes i entusiasmades opinions dels lectors tapissaven un camí de boca-orella digital que ha convertit en la novel·la en un fenomen sense precedents en els últims anys. Poques vegades un llibre experimenta aquesta projecció meteòrica sense una campanya de màrqueting darrere. I sovint, ni així. Des de Drassana, editors de la novel·la, expliquen que Noruega no ha tingut una campanya de comunicació diferent de la que té qualsevol llançament: “L’única diferència és que hem obert un compte de Twitter, @DiaNoruega, en què oferim fragments de la novel·la tots els dies acompanyats d’una foto, però en realitat això ha sigut el resultat final de la campanya popular i espontània que hem observat en les xarxes, on desenes de lectors pugen imatges de la ciutat de València identificant-se amb els passatges de la narració”.

Tot i que no passa molt sovint, en els últims anys trobem títols que també s’han convertit en èxits de manera veloç. Un precedent recent de supervendes en llengua catalana és Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (que ressenyàvem aquí), que a hores d’ara ha venut 70.000 exemplars i s’ha traduït a 16 idiomes. És un cas, però, molt diferent de Noruega, perquè el seu èxit ha sigut més progressiu, sostingut en el temps, i tampoc podem oblidar que està editat per Anagrama, una de les editorials més importants de l’estat, arran de guanyar-ne el premi de novel·la el 2019. Després, la seua trajectòria ha estat adobada per quatre altres guardons, a més d’algunes polèmiques tuiteres. Un altre triomf indubtable de la nostra literatura ha estat Permagel, d’Eva Baltasar i editat pel Club Editor (del qual parlàvem aquí), que va exhaurir en a penes dos mesos, en 2018, la seua primera edició.

El que sí que ocorre més sovint és que alguna sèrie o pel·lícula que triomfa a les plataformes de streaming faça que de sobte es disparen les vendes de les novel·les en les quals s’inspiren. Ara mateix està passant, gràcies a Netflix, amb els llibres de Julia Quinn sobre la família Bridgerton i amb la saga d’Arsène Lupin, de Maurice Leblanc, però anteriorment havia passat amb El conte de la serventa, de Margaret Atwood, i d’altres.

Però de sobte, arriba Noruega, amb una història que obre en canal la vida del protagonista i del seu context, els barris del Mercat i Velluters de València en els anys 80 i 90, i arrabassa amb tot el que

El tot i el res estan molt a prop, en realitat. Tan a prop com que mentre està passant tot, és el no-res qui ocupa l’espai, escampant-se arreu, perquè el buit en realitat és pleníssim, un forat negre, una massa densa de matèria incoherent que omple els carrers, les vivendes i l’interior de la gent, envaint el tot, de res. És com un ofec, el no-res. És un batec ectòpic d’un cor accelerat, que l’esperes i no arriba i l’absència es fa llarga, llarga, eterna, fins que pum, en ve un altre, però hi ha hagut un espai agònic entremig que ho ha fet tot molt més anòmal i poc simètric. El no-res també és una línia torta a la pauta d’una llibreta o aquell puré que té poc brou i costa d’empassar de tan espés. Quan el buit és el que queda, no és res, és tot. Si fos morta, li faríem l’autòpsia a la confusió. Però és viva i es belluga, fugissera.

El no-res és el teu carrer buit, amb una bastida a mig muntar i el quitrà resplendent a la llum somorta d’un dimarts ennuvolat. I una tapa de claveguera que s’ha ensorrat pel mig, solsida, i podria ser una trampa mortal, però en realitat no és res. Res és la tristor d’un cel gris i feixuc, caminar amb la respiració minvada, amb una buidor que pesa com només pot pesar allò que és molt ple. El no-res és la falta de vida a la vida, l’anestèsia de l’existència que glopeja ansiolítics, la tristor que carrega els ulls d’una substància misteriosa, indefinible i fa els dies tots iguals. El pes atòmic de l’amargor deu ser molt gran, però potser no tant com el de l’avorriment: tot el que toquen ho fan pòsit de femta negra, residu sòlid, sediment.

El tot és un passat recent, quan la vida dringava a les butxaques, fes núvol o fes sol. El tot és un futur immediat, quan la següent alenada ens amolla el nus o quan l’espurna d’un riure es torna una clariana d’aparició mariana. El tot i el res, a tres lletres de distància.

Fas voltes i voltes a la maneta de la vietnamita i omplis els carrers de fulls volants, d’idees i proclames per tal que només calga una espurna per a encendre la revolta i botar foc al sistema opressor. Aquesta és la màxima política i vital dels protagonistes d’aquesta novel·la, Espurna, que suposa la primera incursió en el terreny de la narració de Xavier Serra.

No obstant això, no parlem d’una ficció. O, més ben dit, estem en els terrenys del que en la tradició anglosaxona es diu non-fiction: la narració en clau de ficció de la història real d’uns personatges reals. En el nostre cas, uns joves militants de Germania Socialista (socialisme i valencianisme), fonamentalment, i la seua educació política —i sentimental— en les acaballes del franquisme, entre la fi dels anys seixanta, la Revolució dels Clavells a Portugal i l’adveniment del fet biològic inevitable.

Xavier Serra és un bon coneixedor del material, tot i que per edat no va viure aquella època, sinó que pertany a la generació immediatament posterior. No obstant això, la seua sèrie de Biografies parcials (que suma quatre volums per ara) ens acosta a molts personatges que, directament o indirecta, són protagonistes d’aquesta Espurna.

Amb una barreja entre la crònica periodística, l’assaig històric i la novel·la negra, l’estil de Serra imprimeix un ritme trepidant a la narració, que va avançant mentre focalitza les vides de cadascun dels personatges amb anades i vingudes, adés uns, adés els altres, amb les seues reflexions i argumentacions. Serra construeix, d’aquesta manera, una fotografia d’un temps d’un país en què tot semblava per fer i tot era possible, tot i que ja intuíem els perills i les llavors del fracàs que hi eren latents.

Espurna serveix per a encetar la nova col·lecció de narrativa de l’Editorial Afers, que se centrarà en aquesta visió històrica en clau de no-ficció. El text de Serra n’és el segon volum, ja que el primer correspon a Mal jueu, en el qual Piotr Smolar passa revista a la seua nissaga de jueus combatents, des de la resistència del gueto de Minsk del seu avi fins a les seues vivències en l’actualitat com a corresponsal a Israel del diari francés Le Monde.

Es tracta, doncs, d’una col·lecció que ben segur que ens donarà moltes i molt bones alegries. Si això ja era marca de la casa a ca n’Afers, amb aquest nou vessant narratiu hi fem una nova passada a la rosca, si és que això era possible. Benvinguda!

A principis de febrer, es publicava en este cau un article de Magda Simó que parlava del fenomen de Noruega, el llibre de moda. En eixos moments, el llibre havia exhaurit els 1.000 exemplars de la primera edició, i ara, tres mesos després, ja va camí dels 6.500 exemplars venuts. Noruega ha sigut una d’eixes tempestes que venen del sud i que porten aigua als horts valencians de la literatura en la nostra llengua. Fa uns dies, vaig acabar de llegir el llibre després de dos passejades de lectura per les muntanyes de Múrcia, on ara visc i on practique l’esport de risc de llegir mentres camine, heretat de ma mare.

El llibre, encara que tinga vora 400 pàgines, es llig ràpidament. Capítols de 3 a 4 pàgines, frases curtes i contundents i una història dramàtica creen eixa típica addicció desbocada que ofereixen els best-sellers i que obliga el lector a llegir capítols quasi sense parar. Esta avidesa lectora el fa un llibre popular, on el de boca a orella i un bon màrqueting ha fet que es convertisca en un èxit. Això el fa una obra mestra? No, simplement li agrada al públic general, com ja ha passat amb altres llibres i continuarà passant. Però què té de diferent Noruega respecte a la resta de llibres d’èxit? Sense dubte, l’escenari! Noruega relata la història d’un escriptor —o, millor dit, la d’un projecte d’escriptor— que viu a la València dels huitanta als dos mil, una València amagada a què els valencians li tenien vergonya i a què abandonaren cap a la València que començava a destruir l’horta. Això fa que la lectura de Noruega s’esdevinga un viatge espai-temps en què el lector es converteix en un turista del temps. Este viatger pot ser un veí de València, de la seua àrea d’influència, un coneixedor de la ciutat o, fins i tot, un viatger d’una València per descobrir juntament amb Albert, el seu protagonista.

Noruega és també una mena de Cuéntame en clau Cap i Casal per a la generació dels nascuts als setanta. El lector reviu, paral·lelament i acompanyat del protagonista, la seua pròpia història pels carrers de València. Una amiga em contava que, si bé havia gaudit molt d’eixe viatge per la València de la seua infantesa, no li havia agradat eixa visió tan trista que aporta, que no coincidia amb els seus records. I és que Noruega, en molts casos, permet també açò, comparar històries: la del protagonista i la del lector. Personalment, a mesura que llegia el llibre, la cançó que em venia al cap sovint era La vida sense tu d’Obrint Pas, un cant a València basat en un poema de Vicent Andrés Estellés, Cant a Vicent. Això és perquè Rafa Lahuerta ha aconseguit fer un llibre que és un cant trist a València, una València que s’enfonsa, reviscola i cau al mateix temps que el seu protagonista. En este cant també apareixen els protagonistes de la València d’eixos anys, i ho

Ens fa gràcia Miquel Montoro perquè sembla un uelo de qualsevol dels nostres pobles amb un cos d’un xiquet preadolescent. I no només pel que fa als interessos o la passió pel camp: també per la llengua. Efectivament, hi ha pocs Miquels Montoros, a Mallorca o a qualsevol indret dels Països Catalans. I per això també ens fa gràcia i el mirem amb tendresa. Però açò amaga una realitat ben dura per a la salut de la nostra llengua.

En primer lloc, és molt possible que —fora de les Illes Balears— la majoria dels catalanoparlants hagen descobert el fenomen viral de Miquel Montoro arran de l’entrevista al programa La Resistencia, de Movistar+. És a dir, no ha estat fins que ha tingut un ressò d’àmbit espanyol —i en castellà!— que una figura humorística d’unes característiques tan genuïnament nostres ha arribat… a casa nostra!

D’una altra banda, és interessant analitzar l’odi que ha despertat en la xarxa més espanyolista el castellà de Miquel Montoro. Així, fins i tot señorías del Congreso (fonamentalment de Vox i Ciudadanos, però no només) s’han escandalitzat perquè, per a ells, seria la prova que tot un al·lot de 13 anys desconeixeria la llengua castellana, producte d’una escola adoctrinadora i catalanista.

La realitat, però, és ben diferent. El castellà de Miquel Montoro ens fa gràcia perquè és el castellà que ten(i)en els nostres avis: amb una fonètica fortament marcada pel substrat català, pròpia de qui només havia rebut el castellà en l’escola i poca cosa més. Ara bé, el castellà de Miquel Montoro és molt millor, fins i tot. I, més enllà d’això, Miquel Montoro no n'és la norma, sinó que n’és l’excepció. Tornem-hi: ens fa gràcia perquè és un anacronisme. També en aquest aspecte. Ens seria fàcil trobar al País Valencià un sol xiquet que parlàs com ell? No. I a Mallorca, tampoc.

L’última generació dels territoris catalanoparlants de l’Estat espanyol que podria tindre un castellà com el de Miquel Montoro seria la nascuda abans de la dècada dels 1950. És a dir, que enguany farà com a mínim 70 anys. Les següents ja varen viure l’escolarització generalitzada i l’entrada dels mitjans de comunicació de masses en les seues cases. Ja tenen un domini ple del castellà en tots els aspectes. En l’accent també. I això sense parlar dels registres formals de la llengua, que dominen moltíssim millor que la pròpia, que era prohibida i perseguida. Els Miquels Montoros actuals ja no tenen quasi ni accent català en parlar castellà, sinó que a un catalanoparlant de les generacions anteriors al 1950 els sonaria a un accent castellà a l’hora de parlar català. L’empobriment fonètic és general i accelerat.

Però, a més a més, des d’ací —i analitzada l’entrevista de La Resistencia— negarem la major: el castellà de Miquel Montoro és un castellà correctíssim i plenament funcional. Com, si no, es pot qualificar el domini d’una llengua d’algú que ix en un programa de televisió marcat per un ús de la llengua col·loquial i humorístic, amb un ús constant d’argot i, no només no es posa nerviós, sinó que fins i tot es dedica a trollejar en la llengua que se suposa que no coneix als presentadors del programa. Més enllà de la tonadeta, les eles palatals i alguns aplecs consonàntics molt característics del mallorquí, què podríem dir del castellà de Miquel Montoro? O és que no li aprovaríem el C2?

Com cada dia, divendres, 10 d’abril, va eixir un militar a explicar les mesures sanitàries que prenia el govern de l’Estat espanyol per fer front a la pandèmia de la Covid-19. Va insistir que açò era una guerra i que de cap de les maneres s’havia d'abaixar la guàrdia. Tot seguit, però, el govern de PSOE i Podemos alçava la paralització dels serveis no essencials de l’economia i, doncs, a partir de dilluns, 13 d’abril, la gent hauria d’anar a treballar. (Tot i que eixe dilluns és festiu en la meitat de l’Estat, com que no ho és a Madrid, és la referència respecte a la qual gira el debat polític en la premsa espanyola). Una decisió, a propòsit, que es va prendre sense consultar el comité d’assessorament científic.

És a dir, a partir de dimarts, 14 d’abril —una altra data assenyalada, doncs—, els valencians no abaixarem la guàrdia, però haurem d’agafar el tren, el metro, l’autobús o el que siga i practicarem el distanciament social juntament amb altres treballadors i treballadores que no poden escapolir-se’n i hauran d’acudir als seus llocs de faena presencialment. Això sí, després, en tornar a casa, que no els passe pel cap de baixar a comprar un parell de cerveses o de pastilles de xocolata, que els pot caure una multa exemplar.

De la mateixa manera, si a un d’eixos treballadors li donen la notícia que un familiar es troba a punt de morir en una UCI, no hi podrà entrar a acomiadar-se’n de manera presencial, ja que cal practicar el distanciament social per lluitar tots junts en aquesta guerra contra l’enemic invisible que es troba per tot arreu i davant del qual no hem de relaxar-nos i abaixar la guàrdia.

que té és interior i mira el desllunat des de fa quatre setmanes ja. I ix al Consum del cantó i compra cerveses i salsitxes, perquè és la seua manera de petar-ho tot per l’aire i ja n’hi ha prou, que si el seu treball és essencial i imprescindible també ho és un refotut hot dog amb doble de mostassa, hòstia ja.

Perquè en una societat lliure la punició és l’últim recurs sempre. Sempre. Ser un irresponsable no vol dir ser mereixedor de càstig. Com un madrileny que fa una broma sense ni punyetera gràcia sobre la seua voluntat d’encomanar-li el coronavirus a tota Torrevella no ha d’anar a la presó. Però així s’entenen les coses a Espanya, a colp de Codi Penal.

Les autovies d’eixida cap a les playas de Levante es col·lapsen a Madrid, però això es nega des de la premsa espanyola, no es legisla al respecte i, de fet, ni tan sols existeix. Que ací estem parlant de coses serioses. Però a una de les manifestacions surrealistes de l’espectacle se li amolla al damunt el pes de la Llei. Que ja saps el que passa si te n’ixes de la ratlla. Com als alcaldes —del PP, la majoria, fins i tot— valencians que han muntat tanques a les entrades del poble per evitar la benvinguda de turistes a la seues segones residències: peticions de la Delegació del Govern. Notificacions administratives que —poca broma— són el primer pas per a una acusació de sedició si no s’acaten. Hi ha gent que fa més de dos anys que està a presó per menys, de fet.

I és que el virus de l’autoritarisme i el militarisme no té vacuna a Espanya ni sembla que en tindrà mai. És la seua manera de funcionar. Una societat és una ampliació de la metàfora familiar, segons com es veja. I el control social es garanteix de moltes maneres i amb molts models. I l’espanyol ha sigut i és el del patriarca autoritari i repressor. Quan apareix el Rei Felip VI amb uniforme militar no és més que la materialització d’aquesta metàfora. De la mateixa manera que ho és l’exèrcit desplegat en guerra per tot el territori contra un virus. Un exèrcit, tot siga dit, que des de fa tres-cents anys que només guanya guerres contra la seua pròpia població i que manté ciutadelles a Barcelona o València la funció històrica de les quals era bombardejar les mateixes ciutats. Mel.

Així —com estàvem dient— Felip VI apareixent en televisió amb uniforme militar és la representació de la mateixa funció social que té el bruixot de la tribu en altres models de societat. És la mateixa figura i les mateixes supersticions. Unidos. Unitat, per damunt de tot. La seua obsessió malaltissa. Que no se n’escape ningú. I qui ho faça, tindrà el seu càstig. El ritual contra l’enemic. El pare autoritari, però protector. Si et portes bé, és clar.

Espanya és això. Per tant, no és d’estranyar que fins i tot els qui fa quatre dies deien que feien una esmena a la totalitat del que qualificaven de Règim del 78 ara siguen els primers a mostrar-hi vassallatge, perquè formen part de la mateixa tradició. És la seua coherència. I a nosaltres ens toca partir-ne les conseqüències.

Hem parlat —i en parlarem molt més— de l’Espanya que se’ns està quedant després de les successives crisis d’aquests darrers anys, que no són més que la mateixa gran crisi, amb manifestacions més o menys cridaneres, més o menys explícites, amb més o menys urgències socials. Però la mateixa. La que ens ve ara al damunt probablement és la que pitjor rostre ens mostrarà. I poca broma amb això. Una Espanya unflada —més encara— de retòrica bel·licista, autoritària i militarista i més desacomplexada que mai. Ens espera un futur ple d’esperança i joia, si no petem a córrer com més prompte millor.