04

l’editorial Flâneur. Si el seu catàleg ja és una meravella com a objecte, si, a més, ens presenten títols com una nova traducció de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago de les Elegies de Duino de Rainer Maria Rilke amb un postfaci de Sam Abrams, llavors ja és més que absolutament imprescindible. Si flanegeu per la La Setmana, ja sabeu què heu de fer.

Al fil de Twitter vàrem etiquetar aquesta novetat com a publicada en l’editorial Males Herbes, tot i que és de Les Hores! Ja sabeu que els fils de Twitter els carrega el dimoni… En tot cas, l’autora anglesa Rachel Cusk ha fet de l’autobiografia novel·lada la seua marca de la casa i un àmbit en el qual ha excel·lit, tant o més que la francesa Annie Ernaux. Això fa que aquesta traducció de Seqüela se’ns presente com a imprescindible. Recordeu: editada a Les Hores!

Heu vist el film Arrival? És un film sorprenent, perquè tracta amb molta solvència temes de profunditat científica, com la hipòtesi lingüística de Sapir-Whorf. Si vos va agradar tant com a nosaltres, heu de saber que sí, com sempre, el llibre és encara millor. I heu de saber també que es tracta d’un relat de Ted Chiang, de qui ara ens presenta Mai Més, editorial especialitzada en la ciència ficció i la fantasia el seu nou recull. No estem parlant de poca cosa, sinó del que en l’argot del gènere es diu la versió hard. I paga molt la pena!

Canviem totalment de coordenades i ens n’anem a Mallorca, a la investigació històrica i sociològica sobre el fet nacional. En primer lloc, destaquem L’espanyolització de Mallorca (1808-1923), editat per El Gall Editor i a càrrec de Pere Salas, qui aporta noves visions al debat sobre la nacionalització espanyola durant el segle XIX, en aquest cas centrat en l’estudi d’un cas concret, com és el de l’illa gran de les Balears.

També sobre la identitat de la gran de les Balears se centra Llengua, terra, pàtria i nació, però en aquest cas respecte a la catalanitat i el nou Regne, que edita Documenta Balear. Un estudi d’Antoni Mas que porta un pròleg d’Antoni Ferrando, qui ja va analitzar el mateix procés per al cas valencià en un text clàssic com Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, que es va editar en els anys 1980 en les publicacions de la Universitat de València.

Tornant a la novel·la, Les espines del peix és l’últim guanyador del premi Andròmina de novel·la, dins dels prestigiosos premis Octubre, i que edita l’editorial 3 i 4. Josep Colomer ens hi crea el mite de Benià per contar-nos la història de qualsevol poble costaner dels Països Catalans. És a dir, per a contar-nos la història de tots i totes nosaltres.

L’Hotel Fontana de Sarajevo és on s’allotjava el comandament dels cascs blaus de l’ONU durant la guerra de Bòsnia i també és el títol del debut teatral del cantautor torrentí Pau Alabajos (un bon amic del nostre Cau!), un relat testimonial que dóna la veu als propis protagonistes i víctimes del genocidi del poble bosníac a mans de les tropes sèrbies. Guanyador del premi de teatre Ciutat d’Alcoi de 2019 i editat per Bromera. En parlarem més!

Pot parlar el subaltern? Eixa és la pregunta clàssica dels estudis postcolonials. Aquesta obra, Vida d’un esclau americà explicada per ell mateix és, tal com fa explícit el títol, un testimoni en primera persona d’un esclau americà del segle XIX, Frederick Douglass, i que ara ens presenta la Ela Geminada.

Pot haver-hi una relació sentimental en igualtat entre una xiqueta de 14 anys i un escriptor consagrat de 50? Què vol dir en aquests casos el consentiment? Aquest testimoni en primera persona de Vanessa Springora és tan dur com sembla i, després d’esvalotar el món literari francès, ens arriba la traducció catalana a l’editorial Empúries. En parlarem més al Cau!

Sense deixar encara l’editorial Empúries, també destaquem aquesta aposta per la filologia de combat, amb les noves edicions de Parlem-ne i Plantem cara, les converses lingüístiques del

Katixa Agirre ha suposat tota una revolució en la narrativa en euskera amb Les mares no, que ara ens arriba traduïda al català en Amsterdam. Una crònica de la maternitat despullada i arrabatadora, escrita des dels budells; quasi diríem que com toca. Atenció! En parlarem més al Cau!

Sense deixar Amsterdam ens preguntem si és possible que una crònica sobre una colecció de clàssics grecs i llatins ens faça cridar d’alegria des de la nostra butaca de lectura de tan apassionant que és? Abans de llegir Els fundadors, reconstrucció de la història de la Bernat Metge, de Raül Garrigasait -qui repeteix en la llista-, hauríem respost NO furibundament. I tanmateix… ací està. Comproveu-ho.

Si hem parlat adés de Rachel Cusk com la contrapart anglesa d’Annie Ernaux, ara no podíem deixar d’interessar-nos per l’últim llibre d’aquesta autora que s’endinsa i recrea en l’autobiografia novel·lada, Una memòria de noia, en aquest cas editada per Angle. No vos la perdeu!

Quan el cel embogeix és un descens als inferns en forma de confessió literària d’un escriptor que crea Antoni Vidal Ferrando. Atenció, un descens a tomba oberta, com es diu en el món del ciciclisme. No deixeu passar aquesta proposta d’AdiA edicions.

La mar rodona de Sebastià Perelló és la crònica coral del segle XX i començament del XXI a Mallorca. Una proposta de Club Editor que ens interpel·la per reflexionar el passat i entendre el futur.

Si Clarice Lispector és la veu més important de la litetatura brasilera, gràcies a novel·les com Prop del cor salvatge o La passió segons G.H., des del Cau –unpopular opinion– afirmem que els relats són encara millors. Imagineu què vol dir Restes de carnaval, aquesta antologia dels contes de Lispector que edita Comanegra.

Quim Español canvia de registre després de Francesca, editada fa poc més d’un any, amb aquesta nova novel·la, El rai dels innocents. Amb la garantia que atorga el catàleg sempre interessant d’Edicions de 1984, un autor a seguir!

Finalment, tanquem el recull amb dues propostes que s’enfronten a la violència des de dues coordenades que no són tan diferents com podria semblar-ho en un primer colp d’ull: els troubles d’Irlanda del Nord, amb No diguis res, de Patrick Radden Keefe, i el racisme als EUA, amb Els nois de la Nickel, de Colson Whitehead, premi Pulitzer 2020. Totes dues en un segell de referència com és edicions del Periscopi.

justa mida —o no, segons el cas—, però és un ingredient que no hi pot faltar, per condimentar les nostres vides.

Aquesta proposta editorial està pensada com una col·lecció de textos breus (menys de 100 pàgines d’uns volums menuts), que es llegisquen àgilment i que estiguen escrits amb voluntat assagística; és a dir, que no es tracte d’una ressenya erudita (però sí fonamentada i solvent), sinó que els autors partisquen del seu jo per explicar-nos i contar-nos el seu punt de vista sobre el pecat corresponent. En aquest sentit, de fet, n'hi ha molts que fins i tot ens expliquen part de les seues aventures relacionades amb la temàtica triada.

Des de l’anàlisi de Mirall trencat —i gairebé tota l’obra de Rodoreda— com un món mogut per l’enveja que ens fa Marina Porras fins a l’avarícia autodestructiva d’Hannibal Lecter que ens dibuixa Oriol Ponsatí-Murlà, l’anàlisi discursiva dels pecats partint de materials de tots els llenguatges possibles hi és constant i esdevé tot un encert. Més enllà de les preferències personals que podrem manifestar cadascú de nosaltres respecte a cadascun dels volums —i ordenar-los segons els nostres gustos—, la realitat és que cap d’ells ens semblarà —ben segur— prescindible.

I és que estem parlant de textos que ens portaran reflexions tan inspirades com engrescadores com aquesta de Raül Garrigasait de la ira com l’arma dels oprimits per fer front al poder, ja que “les revoltes que veiem als carrers de mig món, els dies d’ira del present amb foc i violència, fan baixar a la terra el furor amb què el Déu de Moisès s’alçava contra els opressors. Cremar contenidors és imitar Déu —amb els instruments de la impotència humana”. La nostra democràcia liberal que ha de garantir l’ordre i el progrés dels nostres estats i societats occidentals capitalistes es funda amb fulles de metall tallant caps i vessant sang, no ens ha de sorprendre ni ofendre res ara mateix, en definitiva.

D’una altra banda, la selecció de noms per fer-se càrrec d’aquestes breus monografies és tan estimulant com seductora. Com hem explicat, Marina Porras (llibretera i especialista en Gabriel Ferrater) es fa càrrec de l’enveja; Raül Garrigasait (qui ha publicat textos tan interessants com la novel·la Els estranys, així com l’assaig d’història i cultura Els fundadors, sobre la gestació de la col·lecció Bernat Metge), per la seua banda, de la ira, i l’editor Oriol Ponsatí-Murlà, de l’avarícia.

A més a més, hi trobarem la gola explicada per Adrià Pujol Cruells (autor de Míster Folch, per exemple); la supèrbia en mans del filòsof —qui, si no?— Jordi Graupera; la luxúria de part de l’autora d'Els llits dels altres, Anna Punsoda, i la mandra, des de la visió d’Oriol Quintana, guanyador del premi Joan Maragall d’Assaig amb Vostè i George Orwell.

En definitiva, ni dubteu a pecar sense càrrec de consciència ni dubteu a gaudir dels bons pecats que cometreu. Com ara llegir aquestes reflexions al voltant d’aquests plaers prohibits de la vida.

Coincideixen en les llibreries diversos títols que s’enfronten a l’actualitat política catalana. És temps d’eleccions i, doncs, el paper ve cotitzat. Almenys és un costum ben noble, aquell de plasmar negre sobre blanc les idees, les propostes i les visions del país de cara a demanar el suport en les urnes.

Sempre hi ha qui es plany que hi ha massa llibres de política, tot blasmant el monotema; però, si ho analitzem fredament i ens allunyem del populisme fàcil, simple i ximple, veurem que massa no és un qualificatiu que se’n puga aplicar. Fet i fet, si la qualitat i la quantitat solen estar en desacord la major part de les vegades, l’alternativa, per descomptat, és pitjor. Millor tindre a mà instruments de rendició de comptes i transparència.

En aquest sentit, és per això mateix, per la transparència, que hem triat l’enfocament contraposat d’aquests dos títols, perquè ací es troba ben clara i ben explicada la divisió estratègica entre l’independentisme. Es podria dir, fins i tot, que els dos textos dialoguen entre ells. Són dues propostes paral·leles, molt semblants i que ofereixen diagnosis i remeis molt diferents per a la mateixa afecció. Vegem-ho.

En primer lloc, tenim el llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, president i secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya, que porta

parlant dels primers espases), en el llibre de Junqueras i Rovira, que hi són, sí, però més implícits i vetlats.

Així doncs —i que no s’entenga com a derrotisme—, l’esquerda que queda evident que s’eixampla, una vegada llegits els dos textos, és la que hi ha entre les dues forces majoritàries de l’independentisme. La llàstima, però, és que, tot i que estiguen molt allunyades una proposta de l’altra, a parer meu pense que totes dues són igualment de solvents i intel·lectualment sòlides. És molt fàcil criticar qui no troba una eixida en un atzucac de les dimensions com el que té plantejat el republicanisme català; per tant, l’exercici d’assenyalar els punts febles no és tant una crítica, com una lamentació.

El nostre desig seria, en definitiva, que, per un camí o per l’altre (de ser possible, pel més curt i ràpid dels dos, que, en el fons, això sí que ho compartim tots), arribem a l’objectiu cap al qual anem.

Si bé el desembarcament aliat de Normandia és conegut per tots, ja siga a través dels llibres d’història o per totes les versions cinematogràfiques nord-americanes, un altre desembarcament, el de Sicília o l’«Operació Husky», és poc conegut a dia de hui. Però este episodi va tindre una gran importància al Sud d’Europa, ja que va ser el punt de partida de la derrota nazi-feixista i, per tant, de l’Alliberament. I és que el Sud, sempre que tinga algú al seu Nord desitjós de protagonisme, és el gran oblidat en totes les històries. Que ara jo recorde, només tenim la pel·lícula Els Canons de Navarone a nivell cinematogràfic, i conta una història que es produeix en el context dels desembarcaments aliats al mediterrani meridional; curiosament, Antònia Font els lliga amb Sicília en la seua versió, cosa que em va fer molt feliç quan me la varen descobrir. Arribats a este punt, vos preguntareu: «però si jo havia entrat ací a llegir sobre l’independentisme sicilià, què fa este parlant-me d’aliats, desembarcaments, pel·lícules i els Antònia Font?» Doncs que l’independentisme sicilià modern va sorgir paral·lelament a l’alliberament de Sicília per part dels aliats en aquell desembarcament que protagonitzaren britànics, estatunidencs i canadencs en la costa meridional de l’illa.

Quan sorgeix un moviment independentista, la pregunta que se sol fer la gent que el desconeix és: per què volen separar-se’n? I Sicília és d’aquells llocs al món que té prou motius per a ser lliure: una llengua pròpia, un territori perfectament delimitat per ser una illa, segles d’ocupació estrangera i, sobretot, la consciència de ser sicilians de la seua població; com deia Andrea Camilleri, si nasce siciliani e si è nell’Italia. Sicília, encara que estiga al sud d’Itàlia, està al centre del Mediterrani, és l’illa més gran de la mar Mediterrània i, per tant, des d’allí es poden controlar totes les rutes marítimes; té també una extensió prou gran per a treballar diferents cultius -entre ells- el blat- i ser un graner per als exèrcits que l’ocupen. Ho sabien els fenicis, els grecs, els romans, els normands, els àrabs, els francesos, els catalans-aragonesos, els espanyols, els anglesos, els estatunidencs i ho sabien i ho saben els italians. Sicília ha estat ocupada quasi des de sempre i no han sigut poques les revoltes que hi ha hagut. La més èpica de totes i que més marcada a foc tenim els sicilians són les vespres sicilianes, que resumeixen molt bé el que és i ha sigut Sicília: l’opressió d’un règim en la població fa esclatar una revolta virulenta, es tomba l’opressió amb la revolta, arriba un nou règim que manté exactament tot igual fins a la següent revolta, que reproduirà el mateix fins a l’eternitat com si es tractara del mite grec de Prometeu. Exactament això és el que descriu el Gattopardo: si volem que tot es quede com està, fa falta que canvie tot.

En esta concatenació de revoltes, que comença amb el Sícul Ducetius que liderava la resistència contra els grecs i acaba —de moment—- amb el Comandant Salvatore Giuliano en la guerra per la independència de Sicília dels anys quaranta del segle XX, es forja la sicilianitat entre els sicilians. En totes les ocupacions de l’illa, la població nativa ha jugat un paper directe o indirecte en la consolidació de l’ocupació o en la derrota d’esta. Com a sicilià-aragonés, m’agrada parlar de les vespres sicilianes que representen la unió entre la

siciliana. Santi va fer d’amfitrió, fermament convençut que Sicília o seria lliure o no seria mai res més que una colònia de qui decidira establir-se allí. Es començaren a contactar els comandants aliats que prendrien el comandament de l’illa, i la màfia, que havia tornat amb l’ajuda dels aliats estatunidencs, gràcies a Lucky Luciano, conegut mafiós. Les hipòtesis d’independència prengueren força i foren ben acollides entre la població siciliana, que va votar en bon nombre als independentistes a les eleccions de 1946 per a l’assemblea constituent italiana. En eixes eleccions el MIS obté 171.201 vots i 4 diputats i en les regionals de 1947 obtenen 171.470 vots i 9 diputats. Es conserven vídeos de com els independentistes eren seguits als seus mitings per moltes persones, com es veu en este a Catània.

Paral·lelament al moviment polític, també va sorgir el moviment armat o «Esercito Volontario per l’Indipendenza della Sicilia», l’anomenat EVIS, sota el comandament d’Antonio Canepa, que va ser assassinat, juntament amb altres independentistes, a Murazzu Ruttu. En la seua última etapa a l’EVIS va pertànyer Salvatore Giuliano, heroi separatista i protagonista de les històries que Ciccio Busacca cantava. Ciccio era un conegut canta-històries sicilià que anava de poble en poble als anys 50 contant-cantant la història de Salvatore amb uns dibuixos on, a mode d’auca gegant, els xiquets i els majors seguien i sentien el que Ciccio els contava cantant en sicilià. Mon pare va tindre la sort de vore’l en directe i, fa poc, quan vaig rescatar-ne l’àudio i li’l vaig mostrar, es va emocionar moltíssim de recordar aquella infantesa assegut a la plaça del poble escoltant aquell home. Salvatore Giuliano també és el protagonista d’una pel·lícula de Francesco Rosi de 1962 amb títol «Salvatore Giuliano» que va obtindre l’ós de plata al festival de Berlín. La pel·lícula mostra escenes de combat entre els reials carabinieri i l’EVIS, amb els soldats que portaven el mocador roig i groc i la bandera independentista, que és una quadribarrada amb una trinacria al cantó superior esquerre. Mai he aconseguit saber si aquella bandera es basava en la que ens uneix a valencians, aragonesos, illencs i catalans.

Salvatore Giuliano -o Turi, que és com era conegut- va ser tot un personatge; tenia una banda de bandolers a Montelepre, el seu poble natal, va començar a ser bandoler per furtar-li el blat als rics i donar-li’l als pobres; per este motiu la gent l’estimava i el protegia. Quan entra en contacte amb els independentistes, s’adhereix de seguida a la causa, perquè la veu justa, i lluita amb els seus contra les forces armades italianes. Fins que un primer de maig de 1947 canvia tot: es produeix l’anomenada «Strage di Portella della Ginestra» i canvia la seua sort i la de l’independentisme sicilià. Uns llauradors s’havien concentrat en els camps al costat de la Piana degli Albanesi per manifestar-se a favor de la reforma agrària, que hauria de resoldre un dels grans problemes de Sicília: la terra productiva en mans d’uns pocs propietaris. De sobte, des de les muntanyes properes, es va començar a disparar contra la gent; un total de 14 morts i 10 ferits caigueren. Tots acusaren Turi i la seua banda de ser l’autor material dels fets, però, en realitat, havia sigut la màfia, baix mandat dels grans propietaris, que no volien aquella reforma i que volien també donar per mort l’independentisme sicilià d’una manera contundent. La versió oficial va culpar Giuliano i l’independentisme sicilià. La maquinària de la propaganda italiana va funcionar a la perfecció i, tres anys després, l’independentisme perd milers de vots, baixant de 171.470 a 771 vots. L’aventura havia acabat, de moment. Giuliano moriria el 1950 en condicions misterioses, suposadament assassinat per l’estat italià; molts conten que ell no va morir mai i que el cos que varen mostrar era el d’un altre.

Però eixa guerra per la independència que es va produir entre 1943 i 1946 i eixe independentisme que es va fer fort en aquells anys ens va deixar un estatut especial d’autonomia: el primer Estatut regional aprovat a l’estat Italià, un estatut que es va negociar paral·lelament a eixe conflicte Sicília -

La cultura basca —en tots els seus àmbits— no ha tractat ni tracta el problema d’ETA. Aquesta és la cantarella que es repeteix com un mantra en els mitjans de comunicació espanyols respecte al conflicte polític a Euskadi, les seues manifestacions violentes i la seua plasmació en productes culturals. Pel que fa al subtext, ja vos podeu imaginar quin és: omertà o pacte de silenci, societat encegada per l’odi, adoctrinament generalitzar, etc. Tanmateix, no és només que aquest mantra no és cert, sinó que, de fet, també n’existeix el contrari, és a dir, aquell que diu que “el conflicte” —així, amb article determinat— suposa “el monotema” —doblement determinat, doncs— de la cultura basca. O un extrem o un altre, perquè sempre es tracta d’una visió problematitzadora, és clar.

La cultura basca —en general— sí que s’ha ocupat del conflicte polític que es dona en aquella nació, com no podria ser d’una altra manera, si tenim en compte tot el que ha suposat i suposa de trasbals d’una societat i, doncs, com a matèria de creació, inevitablement. El que passa és que, és clar, aquesta producció ha estat polièdrica, com ho és la mateixa realitat, i, doncs, els personatges bascos del bàndol dels “roïns” (ja ens entenem) no són simples caricatures acceptables per al món mediàtic espanyol. És a dir, cometen el pitjor pecat que es pot cometre a Espanya, tal com és una frase habitual de sentir: “humanitzen els terroristes”. I tots sabem que això no pot ser, perquè ni poden ser humans ni poden ser perdones, només poden ser que personatges de Patria, la novel·la de Fernando Aramburu que ha inspirat la sèrie del mateix títol i de la qual ja parlarem al Cau més endavant.

No penses. Pensar no aprofita per a res. Pensar és un patiment. Teatro del Contrahecho ens ha portat a la Mostra de Teatre Espanyol d’Autors Contemporanis d’Alacant la seua producció Delirium, una reflexió sobre el paper de l’alcohol (millor dit, l’alcoholisme) en la nostra societat i les interseccions que té amb el culte a un hedonisme de consum fàcil i malentés, així com una fugida en lloc de tots els problemes d’arrel i quotidians que no podem continuar amagant a sota de la catifa.

L’obra s’estructura com una successió de monòlegs, diàlegs trencats i escenes sense fil narratiu que ens presenten cinc personatges que, per la mateixa proposta triada, no tenen profunditat ni evolució personal. Així, Delirium entenem que és un local de copes al voltant del qual se’ns revelaran les pors i les insatisfaccions vitals com a flaixos en forma de frases i declamacions.

En aquest sentit, l’obra és fallida, ja que no manté la tensió en l’hora i quart de durada que té. Es tracta d’una proposta molt arriscada, sí, però no està justificada més enllà de la successió d’idees sense línia conductora i enllaços que no troben la seua connexió. En certa manera, passat el primer quart d’hora i començat el primer torn de monòlegs, tot es fa massa previsible, així com la tesi de l’obra és massa evident i massa diguem-ne didactista.

D’una altra banda, el treball actoral és ben irregular, entre els quals trobem l’ofici de Rosanna Espinós, així com Pilu Fontán i Alberto Baño que salven els mobles. El text de Marcos Luis Hernando no acompanya tampoc, ja que, a la seua base prou fluixa, s’hi ha d’afegir que no ha rebut un bon treball lingüístic a l’hora de ser traslladat del castellà al valencià, amb una constant absència de pronoms o estructures que ens grinyolen a l’oïda, tant com la fonètica d’algun actor que no articulava mai les vocals obertes.

Finalment, cal ressaltar que el programa general de la Mostra d’enguany no destaca tampoc per la seua gosadia, interés o qualitat, més enllà de la tradicional i habitual marginació de la nostra llengua que sol ser marca de la casa i que sembla que només es veu compensada de manera testimonial amb un parell d’obres —comptades— que, a més, s’han programat el mateix dia i en punts diferents de la ciutat, per la qual cosa no és gens fàcil de fer-ne compatible l’assistència. Molt de recorregut a millorar. Si n’hi ha la voluntat, és clar.

Aquests darrers dies, la qüestió del Sàhara ha tornat a interessar la premsa. La repressió i els crims contra la humanitat són el pa de cada dia enmig d’una situació que és una de tantes grans injustícies geopolítiques; però els telenotícies funcionen com funcionen i la (pen)última agressió marroquina que els sahrauís han hagut de patir és la més greu des de 1995. Ara bé, quina responsabilitat té l’Estat espanyol en tot aquest conflicte? Molta i molt vergonyosa. Reprenc ací el que vaig deixar com a addenda en l’article d’abril en què parlava de com Portugal havia enfrontat la separació de territoris sota la seua sobirania. És a dir, analitzarem el cas del Sàhara Occidental en comparació amb el del Timor Oriental; entre ambdós casos podem trobar bona cosa de paral·lelismes que ofereixen unes conclusions interessants.

En primer lloc, cal deixar ben clar un ús erroni dels termes per fer referència a aquest conflicte que ens trobem una vegada i altra: no, els sahrauís no són “independentistes”, com la premsa s’encabota a anomenar-los. La República Àrab Sahrauí Democràtica és un Estat reconegut per desenes d’altres: 84 hi tenen o hi han tingut relacions diplomàtiques, en major o menor mesura, aspecte que significa reconéixer l’altre bàndol com a igual, com un “Estat” homòleg; es tracta d’un número més alt que els estats que reconeixen Taiwan[1], per exemple, que compta amb el suport directe dels EUA. D’una altra banda, cal destacar que la resta d’Estats reconeguts per l’ONU no són directament hostils a la RASD, sinó que el seu posicionament varia en molts graus. En aquest sentit, la major part d’ells hi són “neutrals”, és a dir, que no s’hi posicionen, ni a favor ni en contra de la RASD ni del Marroc. Hi ha 66 Estats, però, que no reconeixen la sobirania de la RASD sobre el territori que reclama, però que, tanmateix, advoquen per un referèndum (és a dir, tampoc no reconeixen la sobirania del Marroc sobre el territori), dels quals 44 han suspés relacions diplomàtiques en aquest període (si tenim en compte que es tracta ja d’una història de 45 anys de resistència, no podem dir que siga un fracàs diplomàtic; i més encara quan molts casos són producte del suport a la MINURSO, és a dir, a un tercer mitjancer entre les parts). Fet i fet, hi ha 81 estats que reconeixen explícitament la sobirania de la RASD sobre el territori del Sàhara Occidental, mentre que només en són 25 els que mantindrien el principi d’”integritat territorial” del Marroc, tot fent referència de manera implícita al Sàhara. A més a més, la RASD és membre de la Organització per la Unió Africana[2] (entitat que es reclama com a més o menys homòloga de la Unió Europea). Per contra, el Marroc, en protesta per aquest reconeixement, la va abandonar i no hi va tornar fins a 2017, sense que això, però, significàs que la RASD en fos expulsada. Ara mateix, hi conviuen els dos Estats en igualtat de condicions.

Ras i curt, no hi ha una lluita per la “independència”, que ja va ser declarada i reconeguda el 27 de febrer de 1976, sinó d’una ocupació militar (i també colonització[3]) iŀlegal per part del Marroc d’un altre Estat.

Un altre aspecte que s’ha de destacar i s’oblida o s’amaga és que el govern de la RASD no és un govern, diguem-ne, “virtual”, sinó que té control sobre la coneguda com a “zona lliure” (la que acaba d’atacar el Marroc) i que correspon

Occidental està “al costat”, per dir-ne d’alguna manera. Però ara mirem la situació del Timor: a Oceània, en els antípodes; més lluny, impossible i, a més, sense cap altra mena de referent portugués proper (l’”especial” Macau i ben lluny, igualment).

La República de Timor-Leste, que va proclamar la independència en 1975, com a seqüela de la Revolució dels Clavells, no va durar ni uns dies i va ser acarnissadament envaïda per Indonèsia. Fins al final de l’ocupació, el règim de Jakarta va assassinar gairebé un terç de la població del Timor Oriental[5]. Les forces eren absolutament desiguals: Indonèsia té, ara com ara, més de 200 milions d’habitants i és l’Estat musulmà més gran del món, a banda d’una potència geopolítica en ell mateix. La independència d’Indonèsia respecte als Països Baixos s’havia produït feia uns 20 anys, com en el cas del Marroc respecte a França, i, de la mateixa manera, hi havia una voluntat expansionista fins a recuperar tot el territori que reclamava com a propi, no només tota l’illa de Timor, la part occidental de la qual sempre havia estat vinculada a la colònia holandesa que després formaria Indonèsia. És a dir, el nou Estat va arribar a envair, a més del Timor, uns altres territoris a descolonitzar que no li pertanyien i que encara hui continua ocupant: Aceh i la part occidental de Nova Guinea, per exemple.

A més, després del colp contra Sukarno de 1967, promogut pels Estats Units, i que va posar-hi un dictador al capdavant com Suharto, els interessos de Washington no es podien tocar ni un miŀlímetre. (Aquest colp fou obra d’un gran especialista: Henry Kissinger). A aquest gegant s’enfrontava la resistència timorenca, que, a més, era obertament socialista i influïda per les teories de descolonització tercermundialistes; fet i fet, el dimoni. Al contrari que la RASD, que va comptar amb un aliat com Argèlia, el més a prop que es va poder refugiar la resistència timorenca va ser a la jungla, en l’estricta i dura supervivència tàctica de la guerra de guerrilles i on acabarien sent capturats, o en l’exili a Moçambic. A més, el gran actor de la regió -Austràlia- també va llavar-se’n les mans, amb la qüestió del Timor i va mirar cap a un altre costat mentre es cometia un genocidi a pocs quilòmetres de la seua costa nord.

Fet i fet, Timor no podia comptar amb cap aliat més que Portugal, que va mantindre’s ferm en les reivindicacions diplomàtiques i que mai no va restablir relacions amb Indonèsia mentre el conflicte del Timor no es resolgué, així com la legalitat internacional, que no va reconéixer mai l’annexió com a província indonèsia del Timor de 1976 que varen decretar les autoritats de Jakarta. Per a l’ONU -de la mateixa manera que actualment el Sàhara-, el Timor Oriental es tractava d’un “territori no autònom sota administració portuguesa”.

Comparem, doncs, els actors que intervenen en el conflicte, per tal de calibrar-ne els pesos relatius. Entre Espanya i Portugal, què en podríem dir? Si bé no són actors massa desequilibrats en el concert internacional, només el fet d’haver insinuat açò que acabe de dir ja causaria un escàndol a Madrid. Per tant, si voleu, podem deixar aquest balanç en favor de l’Estat espanyol, cosa que, de fet, només farà que més odiosa la comparació. Ara bé, el Marroc és Indonèsia? Impossible ni tan sols insinuar-ho. França (que és el principal aliat del Marroc, però que, al mateix temps, també manté certes ambigüitats) equival als Estats Units i a Austràlia, amb qui Indonèsia podia comptar? I la situació geogràfica? I el reconeixement polític i de control del territori? La balança ja ha desaparegut, fins i tot. La dificultat de Timor era molt més agreujada.

El Marroc és molt més feble respecte al Sàhara del que ho podria ser Indonèsia respecte al Timor. De fet, a Indonèsia no li suposava cap problema, desfer-se’n d’un bocí d’una de les moltes illes que conformen el seu territori, més enllà dels forts problemes de “patriotisme” i “cohesió interna”. Mentrestant, el Marroc senzillament té un desplegament militar tan fort en un territori semblant en grandària que, en el cas de perdre’l, s’enfrontaria a uns greus problemes d’estabilitat i a

d’habitants). I en aquest número no s’inclou els vora 160.000 membres de les forces armades del Marroc desplegats indefinidament al territori ocupat.

[4]Tanmateix, el govern de la RASD i els sahrauís refugiats es troben a Tindouf, Argèlia. El Marroc argumenta que eixa part del territori simplement és una zona desmilitaritzada, de “coixí”. Ara bé, no seria, doncs, precisament la més petita del món.

[5]Segons dades de la Comissió d’Acollida, Veritat i Reconciliació de Timor Oriental, la xifra mínima seria de 102.800 morts, 17.600 execucions sumàries i 73.2000 morts per fam provocada. Altres estimacions eleven la xifra a més de 200.000 morts. Hem de tindre en compte que, segons el cens de l’església catòlica de 1974, el Timor Oriental tenia una població de 688.711 habitants; mentre que, en 1982, la mateixa església baixava el cens fins a l’esgarrifosa xifra de 425.000 habitants. És per això que la xifra de 200.000 morts provocades per l’ocupació indonèsia té molta acceptació arreu del món, tot comptant-hi 60.000 víctimes en les primeres fases de la invasió.

El món s’acaba i ho notem a l’aire, molt abans que passe. Després mai passa, de fet, però eixa sensació, que comporta els presagis més funestos sobre el futur, ho impregna tot. En aquest context incert, les xicotetes misèries del dia a dia, el paisatge quotidià d’una vida corrent amb les seues anomalies, s’expliquen en primera persona a la nova novel·la de Jenny Offill, Com el temps, publicada en català per Amsterdam, amb traducció de l’ampostí Yannick Garcia.

Els fragments aïllats, aparentment inconnexos, d’una realitat particular, acaben esdevenint en la veu de la protagonista un mosaic de les incerteses i les desesperances de la societat novaiorquesa de classe mitjana en l’època de la pujada al poder de Trump. D’aquesta manera, la novel·la es converteix en el fresc d’un moment vital, sincopat, en una societat amb l’atenció dispersa que salta d’estímul en estímul, rebent senyals contradictoris i amb la sensació constant d’estar fora de tot. Si vos en sentiu identificats, amb aquesta sensació de navegar sobre un tauló de fusta, vos reconeixereu en els equilibris de la protagonista.

Canviant, tal com és el temps, i amb les fluctuacions pròpies d’un cervell urbà contemporani, es dibuixa una història que no atén els paràmetres habituals, tot i que podria ser la de qualsevol, i que es construeix de detalls i símbols, d’escenes i interaccions fragmentades, però sobretot, d’un innegable núvol de confusió.

I si alguna cosa n’aprenem de tot això és que inclús en els moments de no future, sempre hi ha una llumeta allà al fons, sempre es pot trobar una certa esperança en la deriva, enmig de la mar revolta. Encara que siguen el riure o el sarcasme els salvavides.

Recorde que el professor de l’institut ens va manar com a tasca una redacció en què havíem d’explicar què era la poesia. Jo hi vaig transcriure la narració argentina del gol de Maradona contra Anglaterra en què arranca des de mig camp, el conegut com a gol del segle.

Al professor no el va convéncer i em va demanar repetir-la. L'endemà, vaig lliurar-li un full en què deia: Què és la poesia? La mà de Déu. Em va donar per impossible i ja no me la va manar repetir una altra vegada.

Quan es compara qui fou millor, si Pelé o Maradona, es diu que l’astre brasiler feia allò fàcil, allò difícil i allò impossible, mentre que l’argentí només feia allò impossible. Crec que és la millor definició d’una particular filosofia de la vida que compartisc plenament.

Maradona ens recorda que la vida és una tragèdia, vulguem endolcir-la com vulguem. Maradona és la poesia perquè la poesia és el mite. I no hi ha mite més humà que Maradona. Per tant, Maradona és, de la mateixa manera, déu, perquè és l’àngel caigut que hem elegit per consens com a divinitat. Perquè allò important de Maradona no és què va fer, sinó què creiem nosaltres que va fer. Una cosa és la realitat i una altra és la potencialitat. I aquesta projecció, aquesta creença, mite, il·lusió és indestructible. Imagineu què podria haver fet Maradona si hagués sigut d’una altra manera. I eixa frase —tan comuna i tantes vegades repetida— és la que el converteix en allò que és: la potència. Maradona és tot allò que vulguem que siga. És, en aquest sentit, un déu democràtic per excel·lència.
És aquella imatge de Maradona que encara sis jugadors belgues. Per descomptat, és qüestió de perspectiva.

A penes dos anys després de la mort del falcó de Sueca, en 1994, l’Institut Alfons el Magnànim, depenent de la Diputació de València, va publicar un Àlbum Fuster, un llibret molt ben treballat i manufacturat, amb textos i selecció de les imatges d’Antoni Furió i un treball d’impremta de la garantia de Josep Palàcios. És a dir, és un llibret deliciós, com a resum. Més de vint-i-cinc anys després, quan tornen a haver-hi persones responsables a càrrec de la institució, l’IAM forneix els investigadors interessats en la figura de Joan Fuster un catàleg imprescindible sobre l’arxiu fotogràfic de l’assagista de Sueca.

Tanmateix, no podem demanar-li a un llibre allò que no és. Així doncs, es tracta, com els mateixos noms indiquen, d’un àlbum i d’un arxiu; és a dir, el més rellevant i més destacat és el testimoni gràfic que dona de Joan Fuster, amb molt de material que en 1994 eixia a la llum per primera vegada i que ara trobem indexat de manera impecable. Però el text és d’urgències i de circumstàncies, per acompanyar les imatges, cosa que no vol dir que no siga correcte, però no té més funció que eixa mateixa.

D’aquesta manera, però, se’ns queden molts fils per estirar i resseguir per a resoldre una gran llista d’enigmes que, encara ara, ens ha deixat el gran savi de Sueca. Així, sabem que, ja en una edat tan primerenca com els catorze anys, Fuster anotava en valencià als màrgens d’un llibre d’història del seu poble les seues impressions. Més tard, com que l’intel·lectual portava un arxiu ben detallat dels