03

Quan sents cantar Anna Andreu, alguna cosa t’esclata a dintre, com si fora una bombolla que deixa darrere un pòsit humit i espurnejant. En Els mals costums (Hidden Track Records, 2020), la cantant i compositora de Sant Quirze s’estrena en solitari després de la seva trajectòria a Calido Home i ho fa amb vuit temes en català que juguen a l’esgarrifança de pell i ànima, acompanyada per la violinista Marina Arrufat, que en aquesta ocasió fa de dona orquestra i es posa també al comandament de la bateria, el teclat i els cors.

Els mals costums porta un vestit de sonoritat acústica cosit a mida per la personalíssima veu d’Anna Andreu, que transita pel pop amb una estela d’altres ritmes enganxada als peus. Juraries que hi sents alguna cosa de folk, però de sobte t’il·lumina amb extrema delicadesa una atmosfera elèctrica. Les lletres, mentrestant, et ballen al voltant i les vius com si parlaren de tu, dolces i honestes, poètiques però contundents. I te les menjaries, mot a mot, amb delectança, perquè són precises i s’han d’assaborir en tots els seus matisos.

I sí, la música té aquestes coses, que de vegades, t’enamores.

interessants per si mateixes, ja que totes ens diuen moltes coses del lloc que visitem, de totes en podem extraure coneixements. Per descomptat, les compres i les inversions les fem en aquelles que s’ho mereixen, per una ètica de consum —si és que això és possible i no és directament un oxímoron— que puga ajudar a mantindre aquesta xarxa de la imaginació i la utopia en peu. Però totes ens interessen des d’un punt de vista antropològic.

La nostra és una visió tan idealista com pragmàtica. No és el mateix la Bertrand del Chiado que la Bertrand del centre comercial aquell més gran del món i del qual ja no recordem ni el nom. Però de totes se’n poden traure conclusions. La nostra visió és la de qui intenta entrar a Lello & Irmão sense fer cua perquè no està allí per Harry Potter, sinó pels llibres, i —és clar— fracassa. I no hi entra perquè s’hi nega, evidentment. I maleeix els mil dimonis del turisme i recorda la primera vegada que hi va anar, perquè aquella llibreria era molt més que un edifici bonic i molt més encara que una curiositat de la cultura mainstream. I, així i tot, és perfectament conscient de les seues contradiccions en emetre aquests judicis. Però li té igual i segueix.

Parlarem de les llibreries i parlarem dels llibreters, per descomptat. Perquè el foc d’Alexandria no només se’n va emportar els llibres que hi havia dins de la biblioteca, sinó la mateixa biblioteca, que és molt més que un edifici. Viatjarem i vos proposarem llibreries de tot arreu. Sobretot, és clar, dels Països Catalans.

La sèrie va començar ara fa un parell d’anys, tot esperant el moment de ser publicada. En aquell moment, no ens podíem ni tan sols imaginar les circumstàncies en què ens trobaríem en el moment de traure-la a la llum. Sí que ens podíem imaginar que potser algunes no arribarien vives a veure el seu reportatge en la xarxa, com, malauradament, ha estat el cas de la llibreria Serret de Vall-de-roures. Però si aquestes utopies —en el sentit literal també, perquè els llocs sobre els quals es troben van molt més enllà de les parets que les contenen— sempre han estat ballant al fil de la navalla, els temps que ara se’ns obrin són més foscos que mai.

En aquest sentit, doncs, potser no hem pogut entropessar-nos amb un context millor per començar aquesta secció. En primer lloc, per recuperar amb nostàlgia uns llocs que trobàvem a faltar i que ara, a poc a poc, podrem anar experimentant de nou. I, en segon lloc —i més important—, per reivindicar-los. Perquè tots ells fan el nostre món i el nostre dia a dia una miqueta millor —o una miqueta menys pitjor, segons la perspectiva amb què cadascú de nosaltres ens el mirem—.

Benvinguts a la utopia de les llibreries.

S’acosten sigil·losament. Un somriure. Guspiretes als ulls. I, síl·laba a síl·laba, ja t’han enganxat: “M’ex-pli-ques-un-con-te?”. Actives l’escàner mental al més ràpid possible i vas a parar a la biblioteca dels best-sellers de la literatura infantil: Hänsel i Gretel, La Caputxeta Vermella, La Blancaneu i els set nans, La Ventafocs… rondalles i històries de tradició oral de diverses regions germàniques recopilades pels germans Grimm, catedràtics de filologia, el 1812.

En ple segle XXI, però, en grinyolen alguns dels missatges. I segurament no cal llançar-los a la foguera com a llibres maleïts, però sí que és necessari fer-ne lectures crítiques. Una de les darreres que trobem a les llibreries és la de Natza Farré i Gala Pont, amb un àlbum il·lustrat que, només amb el títol, ja ens posa en situació: Que no t’expliquin contes! (Amsterdam, 2020). Una reinterpretació en clau feminista i revolucionària de la mà de la Lluïsa, una nena que vol fotografiar totes les protagonistes dels contes que ja se sap de memòria. I, per fer-ho, contracta la Caputxeta Vermella, una guia turística que li mostra una altra realitat, ben diferent d’allò que li havien explicat. Descobreix àvies amb pensions minses, albergs sense turisme massificat, llops bons, ratetes sense escaletes, miralls muts de madrastres bones, i un sindicat de fades cansades que els seus superpoders siguin menys valorats que els dels mags o els superherois.

I és que això no només va de nens i nenes que passen l’estona, sinó de realitats, de rols, d’estereotips, de normes, de valors i d’ideologies; de com les fake news condicionen des de fa segles la nostra percepció del món, i no pas per casualitat. Tot plegat, amb unes il·lustracions dolces —però gens ensucrades— que ens van revelant noves perspectives d’allò que crèiem “exactament així”. Potser, com diu la Lluïsa, “haurem de començar a desobeir aviat si no volem perdre tots els nostres drets”.

Després de llegir Permagel fa dos anys i Boulder (Club Editor, 2020) ahir, només puc dir una cosa: Eva Baltasar és d’un altre planeta. Un planeta on mataria per empadronar-m’hi, però on crec que només hi cap ella. Un planeta propi, que habita sense donar-li massa importància. Un lloc totalment nou, que fa a la seua mida paraula a paraula i personatge a personatge.

Podria parlar de l’absoluta originalitat dels seus giravolts semàntics, però sempre em quedaria curta. De la fluïdesa d’una narrativa que t’arrossega. O dels personatges de carn, ossos, problemes i arestes que t’entren a dintre i et colonitzen. Del pòsit que les seues novel·les et deixen al cos, partícules subatòmiques que no veus, però hi són i es van assolant cap al fons de tu, precipitant-se lentament pels teus estrats més íntims.

Boulder és la paraula anglesa per referir-se a una roca solitària de duresa tel·lúrica incontestable, que pot ser colpejada i llimada per les onades sense perdre ni un pèl de la seua consistència. Així, com una roca, és la protagonista de la història que ens conta Baltasar. La maternitat, com una gran onada, se li arremolina al voltant, modificant-li el paisatge, esquitxant-la quasi per accident, sense remei i sense sentit.

Crec que fins i tot per a les que som mares per decisió pròpia i meditada, si és que això existeix, ens és fàcil de veure la maternitat a través dels ulls de Boulder: la seua visió és aquell monstre a l’armari que ens aguaita per l’escletxa. No cal parlar-ne ni veure’l per saber que hi és, com un embalum de misèria, neguits i canvis. Hi convisquem o no, comprenem la seua existència. I aquesta és l’autèntica meravella d’aquesta novel·la, que ens apropa a un microscosmos alié i compacte, fins que no només el toquem, sinó que el vivim en tota la seua densitat. Aquest és el miracle i també l’abisme, vistos des de la vora de les pàgines, a punt de llençar-t’hi.

bona quantitat de gent amb què compartisc una manera de veure la vida. En eixe sentit, he obtingut molt més del que esperava. M’he unflat d’ànim.

Després d’aquest periple i enmig d’una situació excepcional per tothom, has pres la decisió de tancar les portes físiques de Novedades Casino, que continua viva al núvol, com ha sigut el teu procés personal per arribar a aquest punt?

Decidisc tancar ja per poder obrir tan prompte com puga. Tindre una botiga física per mi és insubstituïble, però passar hores allà en aquesta situació hauria sigut apagat i allunyat del que jo espere de Novedades en tots els aspectes, per mi i per al visitant. Per tant, em sent tranquil amb aquesta decisió, sempre que acabe amb una reobertura en el futur, clar.

Arran de l’anunci del tancament de la botiga, hi ha hagut moltes reaccions a la ciutat, eres conscient del corrent d’afecte que corria cap al teu projecte?

Hi Ha hagut una concentració d’estima després de l’anunci que m’ha causat un subidón molt important, em sent afortunat de veure eixes reaccions i em fan vindre més ganes encara de tornar a obrir botiga física quan puga. Em va sorprendre sentir tant d’afecte.

Entre la distopia, hi ha lloc per la utopia? Creus que Novedades i altres projectes amb un mateix rerefons d’il·lusió tindran el seu moment en el context que ens trobarem després d’aquesta època?

No sé com serà el context que ens trobarem. Però imagine que els humans som tan graciosos i simples que sempre existiran rampells d’il·lusió que mouran projectes “inviables”.

pànic considerable, però—. La provocació és fèrtil, sens dubte, però suposa veure un got amb un ditet de líquid que vessa a poalades.

Per exemple, Žižek afirma que “el repte que Europa té al davant consisteix a demostrar que es pot fer el mateix que ha fet la Xina d’una manera més transparent i democràtica”. Tenint en compte l’obsessió per épater amb què tant sovint s’ha caracteritzat el nostre autor —i dins de la qual s’ha sentit tan a gust—, aquestes paraules no ens poden semblar cap altra cosa que un èxtasi naïf. Més aviat diríem que l’oportunitat —i no el repte— que ha vist Europa és, per contra, el xoc adequat per convertir-se en la Xina i oblidar-se de complexos.

En definitiva, estem davant d’un llibre necessari. Urgent i atabalat, però necessari per això mateix. Després d’aquest increïble colp que ens ha deixat completament atordits, almenys tenim uns papers que ens assenyalen per on començar a pensar aquest nou món que, d’una manera o d’altra, ja s’ha instal·lat entre nosaltres.

Tot i que siga per a constatar com, una vegada més, Occident continuem sentint-nos —i sent— el centre del món davant d’uns esdeveniments que no són cap altra cosa que una xicoteta pedra més en el camí, si ens situem en el Tercer Món. Què és la Covid-19 davant de l’ebola? Quin sentit té decretar un confinament total a Nova Delhi en els mateixos paràmetres que a París o Milà? Les mateixes imatges ens han suposat un bon bany de realitat. I aquest text de Žižek ens ajuda a emmarcar el debat i les urgències que ens venen al damunt i que són formidables.

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món de Slavoj Žižek el podeu trobar editat per Anagrama en la seua col·lecció de Nous Quaderns Anagrama.

ho va aconseguir, té els llagrimalls de silici. És, senzillament, una obra mestra. Sense cap però possible.

Però sense cap mena de dubte Ennio Morricone ens va mostrar i demostrar la seua grandesa en les bandes sonores que va compondre per a aquell gènere cinematogràfic meravellós i deliciosament irrepetible del qual ell va ser un dels pares: el spaghetti western. Un gènere crepuscular i paròdic que era una apassionada i arrabassadora declaració d’amor al cinema en cadascun dels seus plans.

No hi ha en tota la història de la cinematografia mundial una escena millor per poder explicar què és el cinema, què és l’art de contar històries mitjançant imatges, com la del duel final a The Good, the Bad & the Ugly. Aquesta escena és una de les grans, però és la més gran quan ens toca pensar en una música que ha estat creada per il·lustrar amb sons aquelles imatges.

Ens endinsem en una muntanya russa de mirades i contramirades, de desafiaments, desconfiances i reptes, i tot allò amanit amb crescendos, aturades en sec, pujades, baixades i cors apoteòsics i grandiosos que fan que diguem de manera taxativa que Ennio Morricone va ser el més gran compositor de bandes sonores que haja existit mai.

Un músic, sense cap mena d’adjectiu qualificatiu més enllà. Un gran mestre. Prolífic fins a extrems pantagruèlics sense que això li suposara mai baixar el seu llistó d’exigència. I un creador popular que va fer que milions de persones de tot arreu del món xiularen pels carrers les seues melodies. Si les bandes sonores demanen una dignitat personal i intransferible, és gràcies a ell. A molts altres també, per descomptat, però a ell podem individualitzar-lo. Per sempre, maestro.

Allò era increïble i només es podia entendre en aquell moment. Estava en una altra dimensió: precisament —i paradoxalment— en una dimensió de la realitat. I llavors totes les peces del trencaclosques s’unien.

Recordava que era el quatre de La nit estelada. I recordava també que el mirava i mirava en aquell moment. I també el vaig mirar i mirar després, amb una reproducció, però també amb el record de la contemplació en viu. Recorde també que em proporcionava una pau i una serenor profundes. Una tranquil·litat immensa. Una idea que tot estava al lloc i circulava en ordre i concert.

Doncs bé, temps després vaig comprovar que La nit estelada està al Museu d’Art Modern de Nova York, que no he visitat mai. I dubte que jo l’haguera vist en un altre lloc dins d’una exposició itinerant. Podria ser; no ho he comprovat. No va ser l’únic quadre de Van Gogh davant del qual em va estar una bona estona aquell dia, això segur. Però, d’alguna manera, va ser el que la meua memòria va triar, va individualitzar.

També vaig llegir que Van Gogh el va pintar des de la finestra de la seua habitació del sanatori de Sant Romieg de Provença i que reflecteix com hi veia la nit estelada, des de la seua finestra. A més a més, era una època de freqüents atacs, per al pintor neerlandés, qui, d’altra banda, se suïcidaria un any i un mes després d’acabar aquella obra.

És a dir, la visió del quadre de Van Gogh em despertava exactament els sentiments oposats que aquells que varen moure la creació de la pintura. O Van Gogh hi trobava consol o per a mi representava fins i tot una mínima desescalada cap a la calma. Potser ho sap Kirk Douglas.

El ben cert és que, encara ara, mire eixa obra i hi veig harmonia. Feréstega i amenaçant, però suau i tendra. Una harmonia que ha estat pintada amb un traç nerviós, però ple d’amor i de passió, per la creació, per l’art. Harmonia, al capdavall.

I és també quasi segur que no he vist mai eixa pintura en cap lloc que no siga una reproducció fotogràfica.

Cada obra d’art és personal i intransferible en essència. En el moment de la creació i en el moment de la recepció. L’artista no és mai el mateix, com no ho és tampoc qui mira. L’art és infinit. La vida no.

anys. I no hi ha res més gloriós en la vida terrenal que continuar adorant-lo com a déu totpoderós en aquestes circumstàncies.

També he de confessar, però, que, possiblement per aquestes mateixes circumstàncies, no m’he sentit atret mai pel València Club de Futbol. Així mateix, és de veres que no li he tingut mai quimera, cosa que és molt pitjor encara: la més menyspreadora indiferència. El València és l’equip hegemònic de les meues latituds vitals (àrea metropolitana del cap i casal) i, al mateix temps, sempre l’he vist com transmissor d’uns valors que he considerat lamentables. No el tòpic que veu en aquest equip un seguit d’apologies de la coentor més espanyola i dretana a la llevantina de vocació manera —que també, per què negar-ho: és la imatge que el club s’ha treballat molt transmetre—, sinó de qui no assumia el seu lloc al món i es pensava que formava part d’una classe superior a qui agraïa totes les agressions i frustracions de què era víctima.

El València victoriós que va coincidir amb la meua adolescència fou el de Benítez, un equip de joc infumable, que no seduïa amb els seus títols ningú més enllà de qui ja en sentia els colors; tot el contrari —ara bé, és de veres que la comparació no és gens justa— que el Barça de Guardiola, el qual feia goig que et golejara, fins i tot (les coses com són). El València sempre ha sigut un equip antipàtic, per a mi, en aquest sentit. Puc admirar —i admire, de fet— el meravellós anacronisme d’un Athletic, la gloriosa absurditat i vocació inapel·lable d’un Osasuna, el mite irracional d’un Alcoià…

Sobretot admire el cruyffisme, la vertadera filosofia que val la pena del període entre segles XX i XXI, que diria que és completament antagònica al València CF. L’única etapa en què es va poder acostar va ser quan va fitxar Romário com a davanter centre. I va acabar com va acabar.

Per això, en veure i interessar-me per aquest llibre, de seguida vaig pensar en les causes perdudes. Perquè entendre el València CF amb un punt d’admiració que quasi podríem qualificar d’ironia postmoderna, tal com admirem la resta de discursos i històries associades a aquesta altra visió del futbol, és una autèntica causa perduda.

Però eixa causa perduda és la que ha abraçat Vicent Flor a l’hora d’encarar la redacció d’aquest llibre, com també és la que canta el grup valencià Tardor en la seua celebració musical del centenari del club. Una cançó que naix de la voluntat de fer les coses nosaltres mateixos (És això el que ens fa grans no és una autèntica i vertadera causa perduda?), tal com diu la lletra, perquè l’himne oficial no ens representava, ja que era només en castellà. Així que ho hem de fer pel nostre compte. I resulta que un dels grups del moment de l’escena valenciana fa perquè vol tot això i el club no en fa ni cas. Li fan la faena i la menysprea. Cosa que explica que hi ha moltes més coses que no el capitalisme que expliquen la nostra societat.

El text, però, no és una crònica apassionada, tot i que en tinga part, d’això, quan l’autor ens explica d’on ve la seua identificació amb el club; l’objectiu del volum és fer una anàlisi sociològica de què representa el món del futbol i quines implicacions de tota mena té en el nostre món. Seria molt naïf, de fet, pretendre que no és un dels espais simbòlics de més pes en les societats contemporànies. Si la sobirania tradicional d’un estat s’identificava amb una llengua, un exèrcit, una moneda, en aquest temps de globalització la nacionalitat o la regionalitat té en l’equip de futbol un dels representants d’aquesta nova tríada.

En aquest sentit, la tesi de Flor és tan inapel·lable com dura en el fons. Els i les valencianes ni tan sols hem creat un equip de futbol que ens representen almenys en la nostra regionalitat hegemònica, però no n’hi ha cap altre que estiga en disposició de fer-ho que no siga el València CF. En aquest sentit, com en tants altres, però, podem dir que estem en una fase de construcció d’identitat que no ha assolit ni tan sols la comunitatautonomista. Això, ens agrade el futbol o no, ens agrade el VCF o

Un dia, quan tenia set o vuit anys, mon pare va venir a recollir-nos a l’escola. Normalment, hi anàvem a peu, però aquell dia plovia. Que ens recolliren en cotxe, a un poble menut als anys vuitanta, era una cosa excepcional, així que uns quants xiquets i xiquetes del meu carrer també van pujar al tot terreny roig, japonès, quadradet i amb nom de guitarrista. Els seients anaven a caramull d’infants i vaig anar darrere a deixar un grapat de paraigües xops. Mentre els deixava al maleter, de pressa per no mullar-me massa, vaig relliscar amb un toll d’aigua.

El cotxe tenia una bola d’acer on s’enganxa el remolc. I allà em va anar a parar la cara, amb tota la inèrcia de la relliscada. En concret, l’òrbita ocular dreta va acollir el cop sencer. Per unes dècimes de segon, no saps molt bé què t’ha passat ni com. Però llavors ve el dolor i aquell va ser dels que et fan figa les cames, de veure estrelles, constel·lacions o bàsicament un cel ben negre. Les dones del carrer, esparverades, i mon pare, que es pensava que m’havia desgraciat, em van portar al metge en una correguda.

Però no hi tenia cap tall, ni una gota de sang, no calien punts. Veia bé, el blanc de l’ull era blanc. No hi havia cap fractura. Només tenia el dolor del traumatisme, que es va traduir l'endemà en un blau ben fosc al voltant de l’ull, malgrat la mel que em va posar la meua iaia (la mel va molt bé per tot, però sobretot per als cops, si no ho sabíeu, ja ho sabeu) i una bossa de pèsols congelats que em vaig aguantar a la cara durant hores.

No sé quants dies va durar el blau, però a poc a poc, com se’n van totes les coses, se’n va anar i aquí no ha passat res. Va ser bastant temps més tard, ja d’adolescent, quan em vaig adonar que la pell em feia un plec estrany sota l’ull dret quan somreia. Em preocupava perquè allò “feia lleig” i vam anar a consultar què era aquell bonyet. Va resultar que aquell cop d’infantesa havia trencat per dins les fibres cutànies i musculars, sense arribar a fer tall per fora, quina sort vas tindre, i amb el temps havien cicatritzat com havien volgut. Les cicatrius ja ho tenen això, eixe caràcter aleatori i de campe qui puga. Aquesta va ser de tarannà discret i va anar fent com li rotava, perquè no la veia ningú.

Així que aquesta és una història de les cicatrius que van per dintre. Amb la bola d’un remolc em vaig pegar el cop més fort que he tingut en el que porto de vida, que és molt o poc temps, segons amb què ho compare. Després n’han vingut d’altres, de cops, que també m’han estamordit i tampoc es veuen per fora. Fixeu-vos, quan somric, perquè allà està la cicatriu.

El futbol és un esport de masses que podem dir que s’ha fet viral al segle XX. Va nàixer al Regne Unit i va arribar al Mediterrani a través dels ports on el jugaven els mariners britànics, on poc a poc es va posar de moda. Molts dels primers clubs varen ser fundats per britànics, qui li posarien el nom de la ciutat on estaven; així, a Itàlia, clubs com el Genoa o el Milan naixen i continuen amb un nom en anglés i no en italià.

Al País Valencià, el futbol també ve de la mà -o, millor dit, del peu- dels mariners britànics, que el comencen a jugar al Grau de Castelló, al Port de Sagunt, al Grau de València, a la Malva-rosa de València, al Port d’Alacant i a Santa Pola, on sembla que es va jugar per primera volta un partit de futbol. En les primeres dues dècades del segle XX apareixen els primers clubs de la ciutat de València i els seus voltants: equips com el Burjassot, el FC València, el Sagunt FC, el Gimnàstic FC, el Llevant FC, el FC Cabanyal, el FC Lo Rat Penat o el Deportiu Espanyol dels germans Bonora, que, després de la mort d’un d’ells en un partit a Elx, desapareix, com molts dels equips mencionats ho varen fer; aquell accident es relaciona amb la fundació del València FC (el “fe-ce”) al 1919. Ja a la meitat de la dècada dels vint, existeix una rivalitat a tres bandes: Llevant FC, Gimnàstic FC i València FC (FC de Football Club en anglés, fins que una dictadura feixista va canviar els FC per CF, perquè el castellà mai ha sigut llengua d’imposició); el més jove dels tres era el València FC, que arribava a este món amb el nom

1939 crea una transversalitat provisional, ja que un tenia una afició proletària i l’altre una de conservadora i religiosa. El València CF no ha sigut mai de dretes: ho han sigut directius seus, però el gruix de l’afició és transversal, no té una ideologia, són la imatge del que la societat és a cada moment.

Durant la celebració del centenari, hem descobert capítols de la nostra història que pocs coneixíem i que ajuden a entendre la transversalitat i el valencianisme futbolístic. Durant la República, la directiva estava composada per membres de la dreta, de l’esquerra i del nacionalisme valencià d’esquerres: què tenien tots ells en comú? Ser del València! Una volta començada la guerra, els directius d’esquerres protegiren els directius i jugadors de dretes del València; i, una volta acabada la guerra, la repressió franquista als ex-directius d’esquerres va ser «menor» gràcies a la intervenció dels directius de dretes. Quin era el salconduit? El València CF! I això és una cosa que s’ha d’acceptar i entendre, perquè és el pas de ser aficionat d’un equip a militant d’eixe equip; és com si, de sobte, el València CF ja no és un equip i esdevé un Estat amb el qual tens una relació de pertinença.

No som uns simples aficionats, som els militants d’un equip de futbol, i això pocs equips ho tenen. Primer el València, després la resta. La relació de l’aficionat del València amb el València esdevé una relació passional; estem enamorats d’este equip, un amor cec i irracional, no deixem que ningú el critique, però nosaltres ho fem constantment; perquè som exigents, volem el millor, i, com volem el millor, li xiulem quan perd o quan els jugadors no donen el 200% que han de donar. En la marxa del centenari que es va fer el 18 de març de 2019, un periodista d’Àpunt em va preguntar què era ser del València CF i jo vaig respondre-li: «un sentiment i una forma de patir».

Des de sempre, patim els valencianistes; a les prèvies, amb el got de cassalla i el caliquenyo, des de fa dècades, és prou comuna la següent conversa: «Hui què farem? Guanyarem, però patirem!» I jugant amb un dos a zero al nostre favor, del que més por tenim és que ens marquen el 2-1 i que algú amolle això de «vinga, a patir!» No conec les estadístiques, però cada any sempre hi ha algun aficionat que, després d’un infart, puja al quart anell, i direu, «però si només n’hi ha tres»: correcte! És l’anell dels aficionats que ens veuen des de l’altre costat i que continuen patint i fent força en la seua militància eterna; Pep Mirambell ho descriu en la seua cançó «El gol i la mort (Romanç de Paco Alcácer)», on conta que el pare de Paco Alcácer seguia mirant els partits del seu fill després de mort.

La forma de mantindre esta militància ha sigut guanyant una competició cada dècada. La meua generació, que no va vore o no recorda la copa d’Espanya del 1979, la Recopa d’Europa i la Supercopa d’Europa de 1980, ens férem del València esperant l’arribada de la copa de 1999, que, com la de 2019, va arribar en l’últim sospir de la dècada i va reafirmar eixa connexió passional aficionat-club.

Quant veus un gol del Barça o del Madrid, veus aficionats fent fotos amb el mòbil; quan el fa el València, veus alegria i llàgrimes. Pocs són els valencianistes que el 25 de maig de 2019 no ploraren d’alegria i emoció, alliberant la tensió acumulada durant anys. Els valencianistes futbolístics, com els valencians, som un poble alegre (combatiu, a vegades) i festiu: el que esperàvem amb ansietat era l’explosió d’alegria de guanyar un títol, l’equivalent a eixe gol al minut 90 del Calcio italià. Qui no sou del València CF, no ho entendreu, perquè no enteneu, perquè no teniu eixa unió sentimental passional, irracional, il·lògica i patidora que tenim amb un equip que porta el nom de la ciutat que també va donar nom al país dels valencians. Perquè ser del València està lligat a una qüestió identitària, conscient o inconscient, però segurament poc explorada pels valencianistes i mai entesa per la intel·lectualitat no esportiva d’este nostre país.