02

Així, gràcies a les característiques intrínsecament superiors de la llengua espanyola, la progressió de la història i el progrés de la humanitat han fet que les altres llengües que són presents a l’Estat espanyol vagen quedan arraconades. És important ressaltar aquest aspecte, ja que, per al supremacisme lingüístic espanyol, aquesta llengua ho és, de superior, per les seues pròpies condicions i característiques lingüísques, no polítiques ni sociològiques. És a dir, no hi pot haver hagut imposició de l’espanyol, perquè l’evolució natural de les coses és que un mitjà de comunicació superior s’impose als inferiors, per la seua pròpia condició.

En aquest sentit, a Espanya hi ha una sola llengua de comunicació, l’espanyol, mentre que les altres són llengües ètniques: només serveix com a vehicle defectuós de manteniment d’una identitat exclusiva de grup dins d’una condició anacrònica, una recialla del passat, un endarreriment en l’evolució.

Cal destacar, però, que, tot i que la ideologia del supremacisme lingüístic espanyol és única i unívoca i, a més, té les mateixes consideracions i judicis de la resta de llengües que considera inferiors (que, bàsicament, en són totes les altres, per definició; i totes són totes), no té les mateixes manifestacions i discursos en totes les casuístiques de pugna lingüística en què es troba.

Així doncs, podem caracteritzar tres nivells, fases o estadis de discursos del supremacisme espanyol, que només es diferencien entre elles respecte als arguments i als enfocaments que empra per a jutjar la llengua amb què rivalitza per l’hegemonia. De la seua anàlisi, fet i fet, podem extraure la coherència que lliga totes aquestes manifestacions, que a primer colp d’ull podrien ser contradictòries entre si. Aquestes fases, és clar, vindran caracteritzades sobretot per la força que presente la llengua que el supremacisme lingüístic espanyol considera l’enemic a batre.

1.- Negació del futur
En aquesta fase, el supremacisme espanyol s’ha d’enfrontar a una societat monolingüe en la llengua que ha de sotmetre. Per tant, el primer que haurà de combatre serà el futur que té aquella altra llengua, ja que no pot negar-ne cap altra condició. Cal fer bilingüe la població indígena perquè coneguen l’espanyol, objectiu per al qual s’usa la llengua vernacla, és clar.

Aquesta fase la vàrem viure al País Valencià fonamentalment durant el segle XIX, en el qual és quan l’Estat espanyol comença a prendre’s seriosament la tasca d’aniquilació de les identitats alternatives dins del seu territori. La principal ferramenta que hi farà servir, és clar, és l’escola, autèntica fàbrica i piconadora d’homogeneïtzació de poblacions.

La llengua a minoritzar no serveix per al progrés de la seua societat, és una llengua endarrerida que tanca la seua gent dins de les seues pròpies fronteres. En aquest sentit, la dialectalització i divisió de la llengua objectiu en com més bocins possibles millor serà un instrument molt útil.

En aquesta fase la força serà necessària. És a dir, una força explícita i directa. No es pot negar el passat de la llengua ni tampoc el present, per la qual cosa cal imposar aquest canvi sense que calga parar-se en cap moment a buscar l’aquiescència de la població indígena. Si ets espanyol, has de parlar l’espanyol.

2.- Negació del present
Una vegada la comunitat lingüística a suplantar ja és bilingüe en la llengua espanyola, el discurs del supremacisme espanyolista canvia i el principal objectiu passa a ser la naturalització en el territori d’aquesta llengua. És a dir, si bé el passat de la llengua ja minoritzada encara és innegable, el futur ja n’està compromés. Per tant, cal posar els mecanismes perquè aquest bilingüisme social s’acabe convertint en un monolingüisme ara ja sí en la llengua espanyola. Aquesta fase va començar en la segona meitat del segle XX a casa nostra, tot i que en algunes zones portava més avantatge que

barris, com, per exemple, el de Bonavista, que passa a ser de Vistahermosa, o el Palamó, que ara és Villafranqueza (que, tot i tindre l’etimologia en el llinatge d’un noble d’origen català, té una construcció lingüística que perfectament s’identifica com a castellana).

Cal fer incidència en aquest aspecte i reiterar que el supremacisme lingüístic espanyolista és coherent i homogeni en la seua concepció de la diversitat lingüística de l’Estat. És a dir, si té actuacions diferents respecte a llengües diferents, és simplement perquè és diferent la resistència que aquestes hi oposen, en la fase concreta en què es troben.

Per exemplificar-ho clarament, el supremacisme lingüístic espanyolista no considera que el català siga una llengua superior a l’asturià o a l’aragonès, sinó que totes elles es troben en fases diferents i, per tant, demanen discursos i adaptacions diferents.

En la legislatura 2015-19, a Osca es va formar un govern que depenia del suport de la Chunta Aragonesista, que va assumir una regidoria de promoció de la llengua aragonesa. De les poques accions que va poder posar en marxa, la més polèmica va ser la instal·lació d’un cartell a l’entrada que donava la benvinguda a la ciutat en aragonès i en castellà (repetim: en aragonès i en castellà) i que afirmava que s’hi parlava aragonès.

Es tractava d’una violació flagrant de la fase del discurs del supremacisme lingüístic espanyolista en què es troba la llengua aragonesa i, doncs, va ser furibundament combatuda. De tal manera que una de les primeres accions que va prendre el nou govern de dreta sorgit de les eleccions locals de 2019 fou la d’eliminar aquell cartell.

Un cartell inofensiu -recordem-, que ni tan sols era monolingüe en aragonès i que pràcticament es tractava de l’únic contacte que el visitant casual de la ciutat trobaria amb la llengua aragonesa, si no hi gratava ben endins. Doncs això mateix era intolerable. De la mateixa manera que és molt comú trobar ratllades les indicacions d'”Alacant” en els senyals bilingües a l’entrada a la ciutat.

Quan el supremacisme lingüístic espanyolista parla de les excel·lències del bilingüisme i la tria individual a Catalunya no es tracta d’una esmena a la totalitat respecte del discurs que fa servir al País Valencià, a l’Aragó a Astúries, no: simplement es tracta de l’adequació particular a la fase de resistència en què s’hi troba. Si pogueren, farien exactament el mateix. I cal recordar-ho sempre.

estem jugant. Cal política valenta. I amb mires altes. Que pense en les pròximes generacions —no en les pròximes eleccions— i els garantisca un futur amb seguretat, salut i prosperitat.

Aquesta és la recepta, sense cap mena de dubte, per a véncer aquesta emergència sanitària en què ens trobem. I sense cap mena de dubte també és una recepta cap a la formació de la dictadura més totalitària i inexpugnable que no només haja existit mai, sinó que ni tan sols ha estat imaginada mai. Exagere? No he usat res en aquest text —ni tan sols cap figura retòrica— que no s’haja sentit aquests dies des de les més diverses tribunes per tal de fer front a aquesta pandèmia en què ens trobem.

Pensem en el Gran Germà que va dibuixar George Orwell amb el simple poder de saber perfectament on et trobes i què fas, i tindre la capacitat de decisió de com et mous i per on et mous. Si ja ens ho sembla amb els usos que fem ara com ara dels nostres mòbils, en què es pot convertir si això es posa en mans d’un organisme de control del Govern de manera explícita? Però —ep!— a Corea els ha anat bé. I a casa nostra tenim l’exèrcit al carrer i a la tele cada dia, dient-nos que estem en guerra.

I és que el dilema entre seguretat i llibertat és tan vell com la mateixa convivència en societat. Aquest és un camí costera avall que sabem com comença i també sabem com acaba, però davant del qual és impossible resistir-se de manera racional. Perquè qui no triaria un camí de plena seguretat i salut tot i que siga a canvi de restringir la seua llibertat? A més, si no tens res a amagar, de què et preocupes? Qui és capaç de respondre aquesta pregunta tramposa perquè aconseguisca eixir-ne victoriós d’una manera racional? No, és impossible. Perquè la por és un dels mecanismes més eficaços que tenim i que es troba arrelat en la més fonda de les profunditats de la nostra construcció com a espècie.

Es pot argumentar que es tracta d’una situació límit, excepcional, i que, per tant, s’hi han de posar en marxa mecanismes excepcionals, i que és fer un gra massa posar-se les mans al cap i parlar de totalitarismes per unes mesures que, tan prompte com passe l’alerta sanitària, deixaran d’aplicar-se. Sí. Segur? Precisament en això consisteix la doctrina del xoc: aprofitar les catàstrofes —i el xoc social que comporten— per poder imposar mesures que, en un altre context, de cap de les maneres no es podria fer.

I és que no n’estem tan lluny, de tot això. Quants racons de les nostres ciutats —i parle ja de racons— queden lliures de la vigilància d’una càmera, amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme global? Les nostres societats democràtiques viuen en un món que ni tan sols Orwell s’haguera imaginat. Gràcies al que és pitjor encara: que nosaltres mateixos som els nostres propis Grans Germans. No hi ha cap poder coercitiu totalitari —d’explícit, és clar— que ens hi obligue. Però ho fem ben alegrement. I d'acord amb valors tan nobles com la transparència i la seguretat.

Els mateixos que aplaudeixen els metges des dels balcons abans han pogut aplaudir un policia mentre reduïa a colps de porra algú altre que —pel que fora— s’havia saltat l’estat d’alarma. L’exèrcit és al carrer i la gent trau les banderes i posa l’himne nacional en els altaveus de casa.

Avui és el coronavirus. Què ho serà demà? Ens agrade o no —i si no hi posem remei i combatem de manera decidida el canvi climàtic—, ens trobem davant de noves normalitats en les quals l’excepció serà precisament els moments en els quals no haurem de fer servir l’estat d’excepció.

La seguretat total no existeix. I, si existeix, no pagarà la pena de viure, això segur. Què podem fer, davant d’aquesta nova normalitat d’emergència? No ho sé. Però el que sí que sé és que el millor virus per matar la llibertat és l’educació de la por. I eixa l’estem fent molt bé.

Tot i això, vull centrar-me en algunes joies que hi he pogut trobar d’un dels directors amb una mirada més personal i íntegra de la història del cinema: Andrei Tarkovksi. Un director del qual vàrem poder gaudir d’un cicle a la Filmoteca de València que ens va deixar l’edició d’un llibre magnífic que ens en dissecciona la vida i l’obra. Un gran luxe que això s’haja pogut produir en les nostres coordenades. En castellà només, això sí, no ens emocionem tant.

En aquest arxiu podem visualitzar moltes de les seues pel·lícules, entre les quals seleccionarem unes poques amb un criteri no del tot aleatori. I començarem, és clar, pel començament, per La Infantesa d’Ivan (Иваново детство), un film de 1962 que se centra en el xiquet protagonista que ens descriu el títol per reflexionar sobre l’efecte de la guerra en l’ànima humana.

I és que Tarkovksi és un cineasta profundament humanista. Profundament espiritual i profundament religiós. Qualitats que, tanmateix, no ens evita que els profans, descreguts, ateus o —directament, sacrílegs— puguem endinsar-nos en el seu art i meravellar-nos amb tot el que hi veiem. Com és cas d’un dels seus cims, el drama històric que segueix la vida i interroga l’art de la figura d’Andrei Rublev, produïda en 1966. Pujareu en el globus, tot i que ja d’entrada sabreu que el vostre serà el vol d’Ícar, però no vos en penedireu.

Què ens fa humans? Aquesta és possiblement la pregunta obsessiva i constant del cinema i el pensament de Tarkovski. Què ens fa estar vius? Què vol dir estar viu? Vol dir deixar passar el temps, com ara voldríem, però no podem fer, mentre estem confinats a casa? Solaris és l’adaptació fílmica de la meravellosa novel·la de l’autor polonés Stanislaw Lem, que va revolucionar la ciència-ficció sense haver volgut mai ser un escriptor de gènere, i, de fet, renegar-ne sempre.

El film es va estrenar en 1972, però ara mateix no em sembla que puga ser més actual. Solaris és un planeta que sempre podrem debatre si representa una forma de vida diferent o no, però que ens enfronta als nostres desitjos més íntims. I que ens envia, en forma de visitants, els nostres éssers més estimats que havíem perdut. Per exemple, el nostre gran amor. Hi renunciaries? O et quedaries confinat per sempre amb ella, tot i saber que no és real? Perquè… què és la realitat? Pregunta lògica, és clar. Aquests dies de pandèmia són reals?

Perquè, en el fons, la imatge —o la representació— més terrorífica amb què ens podem trobar o a la qual ens podem enfrontar no és altra que la de l’Espill. I aquest (Зеркало) és el títol del film que Tarkovski va signar en 1974.

De la mateixa manera, no hi ha pitjor condemna —què deu ser, si no, l’infern?— que aquella que suposa la realització dels nostres desitjos més íntims. D’això tracta Stàlker (Сталкер), filmada en 1979, que agafa el títol del verb anglés to stalk —que avui en dia ha entrat en la nostra llengua, curiosament, amb el significat d’espiar tots els moviments en la xarxa d’algú— i que adapta la novel·la de ciència-ficció Pínic a la vora del camí, dels germans Arkadi i Borís Strugatski (i que es va publicar en el seu dia en català, de fet: si algú la troba en una llibreria de vell, que me la guarde, per favor).

Fet i fet, tots aquests monuments fílmics són aliment per a la nostra ànima. No sé quin efecte poden tindre en cadascú de nosaltres en aquests temps de tancament. Això sí, ens demana estar atents més de dues hores a una pantalla que serà tot menys frenètica. Potser no és bona idea, de fet. Segurament no ho és. Però qui ha dit que ens agraden les bones idees?

Sabem d’on venim, però no sabem on ens dirigim amb este panorama, però ens toca reinventar-nos enmig d’un nou model incipient d’exhibició i difusió. Tampoc sabem quin sistema econòmic sostindrà i finançarà a les vides creatives que hi ha darrere de la pantalla en negre.

La vostra sonoritat ja és inconfusible, però ja fa quasi tres anys del llançament de Pròxima B, com creieu que haurà fet evolucionar la música de Júlia aquest temps i tot el que ha passat entremig?

Entre eixe planeta i l’actual ha passat, efectivament, el temps i també hem viscut moltes aventures als escenaris. Però allò bàsic de Júlia continua sent verge en tots els seus clars/obscurs de sempre. No hem perdut el temps i ens ho hem passat bomba mentres ens exploràvem a tots els nivells sonors. Vam girar més del que esperàvem, vam llançar diversos singles inèdits, col·laboràrem en projectes favorits i vam formar una superbanda elegant de conceptes matemàtics. Què més podem demanar d’aquest temps d’entre discs?

Esteu covant Casa, el vostre pròxim treball, just quan ens toca estar-hi segurament més del que voldríem, com penseu que influirà el confinament al disc que esteu produint ara mateix respecte a la idea inicial que en teníeu?

Esperem que influïsca poc, la veritat! Ens costa treball trobar coses positives d’aquest moment, més enllà de les relacions que mantenim amb la gent que estimem. I en certa manera agraïm que el gros del disc ja estiga gravat i no estiga sotmés a les tensions d’aquest moment. Afortunadament, ens queden pocs detalls per a poder tancar la fase de gravació, el que ens queda ho farem a casa durant estos dies i algunes altres coses hauran d’esperar al moment que torne el contacte humà extramatrimonial. No ens hauríem imaginat mai, quan vam triar el nom del disc, que ara tindria tant de sentit. Quina mala sort! Ara no l’escolliríem, clar…

Tòxic ha anat acompanyat d’un vídeo fet a casa, com no podria ser d’altra manera, on la imatge juga amb les referències visuals de la crisi que vivim. Com funciona el cap i la creativitat en aquestes circumstàncies?

Ara hi ha la sensació de tenir temps i poder entretindre’s creant. En eixe sentit, la creativitat continua ací, ben latent i preparada per a eixir en qualsevol moment. Això no vol dir que hi haja moments de bloqueig o desànim, però fins i tot això es veu reflectit en la cançó, que és lluminosa però també molt melancòlica. De tota manera, el positivisme va guanyant la partida fins ara i és per això que el vídeo té tant de color.

El sector de la música serà sense dubte un dels més afectats per la crisi que vindrà després del virus, com s’adaptarà Júlia a la nova realitat d’un sector que ja sempre viu al límit de la precarietat? Quin és el vostre vaticini per als temps que venen?

Les Júlia vivim no al límit de la precarietat, sinó en la precarietat més absoluta. Que, així i tot, ens podem veure afectades? Segur. El que passarà en els pròxims mesos no ho podrem avaluar fins que ens ho passem per les mans. Però tot apunta que serà una situació molt dramàtica i lamentable, especialment per a totes aquelles persones (segells, productores, grups, agents…) que sí que vivien d’aquesta activitat de risc que és la música. Les sales de concerts, els teatres, auditoris… seran dels últims a poder obrir les portes, i quan ho facen, vorem en quines condicions. Hi haurà públic? Esperem que sí, però no som optimistes en aquest cas. La gent té i tindrà problemes econòmics i ja sabem que la cultura és del primer que se’n ressent. I a més, tindrem por. Ara, als de sempre, els qui manen, els toca treballar de valent i dibuixar les línies de la reconstrucció. S’ho hauran de currar molt, ser valentes i tenir molta imaginació. Però és la seua feina, vaja. El món de la cultura és agraït, i les creadores continuarem ací, però necessitarem molta més ajuda que abans. No confiem, però ens agradaria que ens sorprenguera la realitat i ens tancara la boca.

Finalment, el Govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ha hagut de cedir i els xiquets i les xiquetes podran eixir al carrer, després de mes i mig tancats a casa. Ara bé, podran eixir de casa a acompanyar els pares a comprar al supermercat. És a dir, la llibertat dels xiquets està condicionada als diners en la butxaca que porten. Si no consumeixes, millor que et quedes a casa: no ens vals. No pots traure el xiquet a fer una volta, per carrers que poden ser més o menys amples i a parcs que pugues tindre més o menys a prop (l’urbanisme de les nostres ciutats el deixarem per a un altre dia), però pots portar-lo al lloc del barri en què es concentra més gent, de manera que tinga més probabilitats d’encomanar o encomanar-se el virus.

[Actualització: després d’haver escrit l’article -i passades poques hores després de l’anunci-, el Govern de l’Estat es va haver de fer enrere respecte a aquesta mesura, vistes les crítiques que li varen caure per tot arreu. No obstant això, com que el text se centra a analitzar la lògica subjacent a les accions que prenen els poders de l’Estat, continua sent igualment vàlid, ja que la intenció inicial i bàsica ja ens l’han mostrada; és a dir, ens han explicat la manera com pensen i els valors des dels quals pensen.]

Més enllà de l’eficàcia o sentit d’aquesta norma, la lògica que hi subjau és ben evident: allò que importa de cara a l’activitat o la salut de les persones és l’impacte que puga tindre en l’economia. Pensem i imaginem (a la gran majoria de la gent, però, no els cal, ja que ho saben) què vol dir per a un xiquet estar mes i mig tancat a casa. Si ixes de casa, és per a tindre una repercussió en un full de càlcul. Si acabes ocupant un llit d’hospital i, per tant, el teu balanç per al pressupost de l’Estat és en roig, que siga perquè prèviament has estat treballant en la fàbrica i li hages pogut enverdir alguna xifra al teu amo.

En cada acció d’aquest Govern hi ha tres màximes que hi subjauen sempre: el control social a base de militaritzar la societat i l’opinió pública, que Espanya és una unitat indestructible sota cap concepte i l’impacte que cada decisió puga tindre en els números de l’economia de l’Estat. En altres Estats d’Europa els xiquets podran eixir una mitja hora a passejar, sempre que no se n’allunyen massa de sa casa. I no cal que compren res.

Tot i això, si es pensa bé, la diferència en la pràctica no és massa gran. T’organitzes per a eixir a fer la compra, a passejar el gos, a fer-li una volta al xiquet… No provoques un problema de salut, al contrari. Provoques un problema de control: el teu confinament és més difícil de vigilar i tens més excuses a explicar a l’agent de seguretat. La mentalitat és eixa: la punició, el control i la repressió. La lògica no és la confiança en el comportament de la societat, sinó en el càstig quan s’incompleix la norma.

Quin sentit té que les mateixes normes s’hagen d’aplicar en un poble rural i en una ciutat de més d’un milió d’habitants? Uns pares no poden portar el xiquet a collir unes tomaques a l’hort, perquè han d’anar a comprar-les al comerç que puga estar obert -i que moltes vegades ni tan sols estarà en el mateix poble. Per què no es pot eixir a fer una volta per la contornada, on la distància social està més que garantida? Perquè el territorio nacional es uno

Perquè supose que, quan diuen que el virus lo vencemos unidos, no volen dir que eixa primera persona del plural vol dir els qui queden drets perquè no han mort de fam.

I eixe problema té una solució relativament simple: Renda Bàsica Universal. I quan dic RBU no dic Ingrés Mínim Vital (IMV), a consciència. Si estem en una emergència com la que estem, cal actuar ràpid. Per tant, els diners els necessitem ja.

Podem fer un càlcul totalment a l’engròs, que no tindria cap validesa, però que ajuda a visualitzar amb simplificitat el problema. Si tenim 47 milions d’espanyols i donem mil euros a cadascun (Amancio Ortega i el xiquet acabat de nàixer també), són 47 mil milions d’euros que es mobilitzen. No està malament, la xifra. Però ni tan sols arriba als diners que s’han donat per perduts del rescat bancari, i més de tres vegades menys tota aquella quantitat de recursos que es varen mobilitzar en forma d’avals i garanties de préstec i rescat, recordem-ho. Aquest càlcul a l’engròs, tanmateix, no és correcte, però sí que ens permet visualitzar la possibilitat de posar en marxa polítiques que ens diuen que són impossibles, perquè, a més a més, quin nivell de dèficit resultaria d’implementar-les? Ens cauria al 20%, pot ser? I això quines implicacions reals tindria? Segurament, de reals, ben poques o cap ni una.

Perquè, és clar, aquest càlcul a l’engròs només és un màxim. Un màxim per a eixa política revolucionària que consisteix a garantir que no es muira de fam ningú en uns tres mesos. Però és evident que no serien 47 milions, els ciutadans de l’estat espanyol que necessitarien eixos mil euros. La manera de recuperar-los és ben senzilla: a posteriori, via declaració de renda. Es donen ara, per la urgència i l’emergència, i es recuperen d’ací uns mesos. Si Amancio Ortega els rep en el seu compte corrent, després els haurà de tornar. Si, a més, pagara els impostos que li tocarien com a qualsevol altre veí, llavors podríem aplaudir en el seu honor de veres des dels balcons. Cosa que ja es fa a Espanya, tot siga dit.

La qüestió d’arrel és que -de la mateixa manera que els xiquets necessiten eixir a passejar per simple necessitat vital, no perquè hagen de consumir res per mantindre l’economia en marxa- una societat ha de poder sobreviure més enllà dels indicadors macroeconòmics. Però no estem dissenyats ara mateix per a això. I la Covid-19 ens ho ha posat de manera crua damunt de la taula. Si estem tancats a casa només amb allò que és imprescindible per a viure, paradoxalment, aquest sistema fa que molta gent no tinga per a viure. I això és una malaltia social, es mire com es mire.

A València, la segona conselleria -i molt a prop de la primera- per volum pressupostari és la del servei del deute. És a dir, la que es dedica a pagar els interessos dels préstecs als bancs. Al voltant d’eixos 5.000 milions que es calcula que costaria l’Ingrés Mínim Vital del govern de l’Estat espanyol. Aquell càlcul a l’engròs que hem fet adés, al final es quedaria en ben poca cosa, després de descomptar-ne tots aquells que no el necessitarien i que l’Estat recuperaria via declaració de la renda, ja siga perquè realment no en tenen cap necessitat, ja siga simplement perquè ja tenen una altra cobertura social alternativa. No estem parlant d’implantar ara mateix una RBU -tot i que siga un horitzó inevitable cap al qual s’adrecen les nostres economies-, sinó d’emprar un mecanisme homologable per tal de superar una crisi concentrada en el temps sense que eixa declaració que no es quede enrere ningú es quede en una simple enunciació de retòrica buida. I això té un cost econòmic que, segons les magnituds que estiguem barallant i, sobretot, segons per a què, és pràcticament negligible. Així de clar.

En definitiva, de la mateixa manera que ens preguntàvem de què parlaven quan parlaven de l’estat de guerra, ara ens preguntem de què parlen quan parlen de crisi i desastre econòmic. I el que ens trobem no és una altra cosa que les costures del sistema ben visibles i explícites. Si més no, aquesta és la bona pintura que l’emergència sanitària de la Covid-19 ens està dibuixant d’Espanya. I, sincerament, la foto és preciosa.

En el teu cas, durant aquesta quarantena has publicat al teu instagram un diari il·lustrat en clau d’humor que reflexiona sobre els dubtes, les paradoxes i les noves realitats a les quals ens enfrontem. Com vius, creativament i personal, aquesta època?

Crec que la millor forma de descriure-ho seria que com envoltada de boira. Dins d’aquesta reclusió el temps es dilata, i no soc conscient que ja fa quasi quaranta dies que estic fent vinyetes. Sols sé que ara, les utilitze com una via de fuga, una forma de transformar o canalitzar les emocions lligades a l’angoixa, el dubte, la frustració o la ràbia. Simplement, vaig trobar una forma d’entendre’m millor o almenys de portar de forma sana la situació, sense deixar de ser crítica i recordant que ho vivim des d’una posició privilegiada.

Sorprenentment, molta gent va agafar aquesta visió “subjectiva” del que contava com a un reflex de què li estava passant. És encoratjador, crec que per a les dues parts, aquest apropament amb les altres, i encara que siga d’una forma no presencial, ens fa sentir acompanyades.

Soc partidària de verbalitzar “allò que no va bé”. No intente romantitzar ni edulcorar una situació complexa com aquesta. Pense que dir “doncs avui no estic bé” és un exercici necessari, i l’humor és una bona eina per reflexionar sobre açò. Dibuixe el que pense i sent, i quan ho faig ho relativitze i perd importància. A la fi el que intente dir-me és: “No t’estàs tornant boja! Ni ets l’única que et sents així”, però si no ho verbalitzem, si només mostrem la part optimista de les coses, mai aconseguirem normalitzar certs estats d’ànim totalment humans. Joder, totes hauríem de permetre’ns tenir un mal dia!

Tens formació en Belles Arts i has fet un màster en il·lustració i gràfica de la imatge. A més, estàs molt en contacte amb el món de la música. Darrerament, has portat a terme les il·lustracions que acompanyen al nou disc de Smoking Souls, ‘Translúcid’, i també dels cartells de les iniciatives ciutadanes de Cuidem Benimaclet, amb quins projectes professionals et sents més còmoda?

M’agrada molt la confluència de disciplines, la fusió de diversos canals de comunicació. Em pareix molt potent la forma en què una il·lustració pot enriquir el missatge d’una cançó, d’un poema, un conte o un pensament, i a la inversa. És cert que tinc una certa debilitat per treballar amb projectes que giren al voltant de la música. Soc de pegar-li moltes voltes als conceptes, escoltar i imaginar com es pot enriquir visualment, però sobretot m’agrada pel treball amb altres persones. Aquesta unió entre disciplines evidència els diferents nivells de lectura d’un mateix projecte, i aquest repte/aprenentatge sempre em motiva a l’hora de treballar.

Però més enllà del resultat estètic, pense que l’art (en qualsevol de les seues formes) és una eina de lluita per al canvi. M’agradaria enfocar l’objectiu del que faig cap a millorar la nostra realitat, a qualsevol nivell.

Els encàrrecs cancel·lats i els projectes laborals sense concretar són una constant al món de la cultura, que segurament serà un dels sectors que viuran més durament el postcoronavirus, com veus el futur més immediat, ara mateix?

Incert. No s’entreveuen quines seran les conseqüències reals d’aquesta situació, però el que és segur és que no serà fàcil i si abans ja era difícil sobreviure d’açò, doncs després encara ho serà més, ja que l’art i la cultura pareixen els elements prescindibles dins de l’escala de prioritats de la societat.

Jo em dedique sobretot a projectes vinculats al sector cultural: cartelleria per a concerts, obres de teatre, esdeveniments, festivals, fires, etc. Aleshores la demanda de feina, indubtablement, es veu afectada per aquesta situació. Però intente focalitzar en el dia a dia, sense pensar massa en com aniran les coses d’ací a uns mesos, perquè si

I no és perquè l’autonomia valenciana no siga viable. Si es quedaren ací tots els impostos que es recapten ací, sí que ho seria. Però resulta que els impostos els recapta l’Estat espanyol. I després és també l’Estat espanyol que els distribueix. I, com hem dit, no ens n’arriben prou ni per a les despeses de Sanitat i Educació, cosa que implica haver d’endeutar-se més i més. I no és que no ens n’arriben prou perquè estiguem per damunt de la mitjana de l’Estat en renda i, per tant, haguérem de contribuir al que ells en diuen “solidaritat interterritorial”; no, tampoc: estem per sota de la mitjana. Però transferim recursos a territoris que hi estan per damunt. És a dir, som pobres que paguem a rics. I no és tampoc que no ens n’arriben prou tampoc perquè es compensen via obra pública i inversions, no: ací també som els primers per la cua, com sempre. Com en tot.

Fet i fet, si l’autonomia valenciana fora una botiga, hauria d'abaixar la persiana, en aquestes condicions. Senzillament, no és viable. I això des d’un punt de vista de la gestió estricta. Administratiu. Però se suposa que l’autogovern és una altra cosa. Autogovern no vol dir pagar les nòmines dels funcionaris i prou. El negoci que tenim ara mateix és especialment pervers. No podem decidir res de res sobre com volem organitzar i orientar les polítiques en matèria de Sanitat, per exemple, però sí que l’hem de gestionar amb uns recursos amb els quals hem de fer malabarismes que ens hipotequen per al futur per tal de no haver de tancar hospitals i amb els quals la gestió sempre serà precària. Per la qual cosa la gent acabarà assimilant autogovern a mal servei. Quan és justament al revés. Ras i curt, en aquestes condicions és millor no tindre la competència de res.

L’autogovern no és ser simplement els gestors de res, que és el que som ara mateix, amb la centralització imposada per l’estat d'alarma plenipotenciari i amb militars cada dia en totes les televisions. Ara mateix els estem fent la faena bruta, de fet. Ells dissenyen i decideixen, i nosaltres hem de traure les castanyes del foc sense tindre cap pinça, ni castanyes ni foc. Des d’aquest punt de vista, fins i tot França també té els seus nivells administratius i els seus encarregats territorials per gestionar els serveis més enllà de l’Illa de França. Sense decisió, no hi ha autogovern; hi ha descentralització administrativa, que és tota una altra cosa. I de la qual es pot traure paral·lelismes històrics ben poc gratificants i edificants.

I davant d’aquest panorama en què ens trobem, sent simplement els encarregats d’una part de la gestió de casa nostra, en unes condicions francament perverses, quina és, però, l’anàlisi dominant a l’Estat espanyol? Justament la contrària. I compartida de manera explícita per dreta i esquerra. Només Podemos —i segons com i sempre amb la boca menuda— podria no formar part d’aquest consens, però sempre impulsat per les seues organitzacions perifèriques.

El consens a Espanya, però, és que això de les autonomies ja ha anat massa lluny. Que en aquells territoris on hi ha alguna llengua més que no siga l’espanyola s’adoctrina en l’odi hispanòfob. I si els asturians reclamen una tímida cooficialitat, reben garrot. Si allò que es va anomenar pacte constitucional consistia a llançar la pilota avant un parell de generacions a partir d'ambigüitats, el temps ja ha arribat.

La lliçó catalana els diu que el que funciona és la mà dura. Si amb els bascos, que pegaven trets i posaven bombes, la cosa es va acabar sense fer-hi cap cessió, per què ara n’han de fer amb els catalans, que ni els mateixos jutges del suprem es creuen que facen res més que performances d’esplai a colònies? L’èxit en matèria de no-ficció d’aquests últims anys és un assaig que té el títol ben sucós d’Imperiofobia, que vol dir tantes i tantes coses que expliquen tantes i tantes coses i que ve a ser una nova enquadernació per al segle XXI de l’Enciclopedia Álvarez. En matèria de ficció, Pérez-Reverte, qui té seient a la Real Academia de la Lengua Española, institució fundava per Felip V.

El duet format per Laura Esparza i Carlos Esteban acaben de llençar el seu primer disc, Mare natura, una proposta molt personal que enamora i sorprèn per les seues sonoritats i una intensitat emocional fora de mida. Hem parlat amb els dos músics perquè ens contaren dels projectes en suspens, del temps parat i del futur pròxim, ara que es veu una llumeta allà al final del túnel del confinament.

Heu llençat el vostre primer disc, Mare natura, molt poc abans que començara el confinament. Com viviu la sensació d’un treball novet i calentet del forn a qui no pots donar tot el moviment que mereixeria en aquest moment?

La veritat és que aquesta situació és totalment diferent de com imaginàvem que seria l’eixida del nostre primer disc, però tot és diferent de com imaginàvem totes, així que és normal. És veritat que hem fet una inversió de temps, energia i també econòmica que, per les circumstàncies, no està donant els fruits que podríem esperar, però, d’altra banda, és un bon moment per escoltar el disc cadascuna a sa casa i esperem amb ganes el moment de poder presentar-lo en directe.

De Mare natura sorprèn una sonoritat molt nova, amb una electrònica subtil que se suma a les veus tan personals i les reminiscències d’estils molt

sector cultural s’ha vist sempre menyspreat (com moltes treballadores d’altres sectors essencials) i les persones implicades en el mateix ens hem vist afectades greument per aquesta crisi. En moments com aquest, s’ha demostrat la importància del sector cultural per mantenir la salut mental de les persones i no hem d’oblidar que, per a moltes, és la seua feina principal i ha de tindre una compensació econòmica que haurem de lluitar per aconseguir.

La situació en què es trobarà el sector de la música després del confinament és encara una incògnita, però no sembla gens afalagadora. Com a músics, quines sortides veieu i com encareu les perspectives professionals dels mesos vinents?

Estem esperant que, des de les institucions, es proposen ajudes al sector cultural i de la música, concretament, per totes les pèrdues que hem patit. Igualment, com no tenim massa confiança, ens veiem obligades a buscar diferents formes de subsistir en aquesta crisi, com ara preparant nou material, produint música o donant classes.

Ho confesse. Soc una persona d’eixes que la gent coincideix a definir com a bona persona. M’ho diu gent de tota mena i inclús algú ha gosat dir que soc la persona més bona que ha conegut, que no és poca cosa. Em direu que això és positiu i tal, però no. No m’agrada gens ni mica que m’etiqueten així. Au, ja ho he dit.

Les bones persones passen desapercebudes, són vistes com a màrtirs, es mengen tots els marrons i, a sobre, no lliguen. A les pel·lícules, les villanes sempre són més guapes i les bones són tontes. A banda, i ara pensareu que m’excuse, tampoc crec que ho siga tant; almenys, no del tot. És cert que em costa enfadar-me, més del que m’agradaria, i tinc una capacitat molt gran per al perdó, que quasi podríem considerar com un superpoder. Però en realitat soc tan odiadora (m’ho invente per no dir hater) com la que més.

En aquests últims temps estranys, he tornat a utilitzar Twitter, la xarxa dels odiadors i odiadores per excel·lència. Tot i que en soc una usuària passiva, m’encanta endinsar-me en aquest paradís ple d’ironia i de mala bava. La gent s’obre molt allà, algunes persones actuen quasi com si estigueren fent una sessió de teràpia Gestalt o conten directament la seua vida en tuits. A mi m’ha servit de teràpia també, en trobar tot un munt de personal que amb la seua sagacitat i el seu humor m’han tornat l’esperança de nou en la humanitat entre tant de positivisme edulcorat i sense sentit que em fa bullir la sang. L’altre dia, l’escriptora Maria Climent (@_MariaCliment) deia que la paraula ànims no ha animat mai ningú. De la mateixa manera, dir que tot anirà bé no val per a res. Què vol dir bé? Bé per a qui? Perquè per a tothom al mateix temps, és impossible. Si és una merda, es diu i prou.

La periodista Laia Marqués (@laiamarques) va fer un tuit fa pocs dies en què deia “jo ja odiava tothom abans que fora mainstream”. M’hi vaig identificar immediatament, perquè una cosa que tinc com a bona odiadora és que no m’agrada ser mainstream. Els odiadors odiem arbitràriament, però sobretot allò que agrada als altres de manera massiva. Així que no em digueu més que soc bona persona, perquè les bones persones van el cel i el cel és massa mainstream per a mi.

amb aires i estètica dels 1970 que porta per títol L’amore e la violenza. Baustelle ens il·lustra també com funciona açò de la coentor, perquè, tot i que la qualitat amb què ens facturen els seus discos és màxima, no poden evitar endinsar-s’hi de tant en tant, tant en estètica, com melodies, com també en ironies, en els terrenys de la coentor. Fet i fet, són italians.

Ara bé, el que més podem destacar dels Baustelle són les lletres. Com aquella de Il liberismo ha i giorni contati, que té un dels millors començaments de la història, amb el vers “È difficile resistere al mercato, amore mio“, que, si no l’hem inclosa com a cançó en la llista, és perquè encara n’hi ha un de millor, en aquesta altra: “La vita è bella, gli studenti hanno distrutto la città“. Efectivament, aquesta és una de les millors juxtaposicions de la història de la literatura universal. Com qui no vol la cosa, hi ha dues idees entre les quals s’estableix -sense establir-s’hi- una causa-conseqüència inapel·lable: “la vida és bella” i “els estudiants han destruït la ciutat”. La lògica més elemental del món: o a causa de o com a conseqüència de, però sí o sí, si la vida és bella, els estudiants han destruït la ciutat; o els estudiants han destruït la ciutat i, per tant, la vida és bella. Sublim.

[Com no puc tampoc estar-me -tot i trencar les normes- de citar aquest altre inici, de la cançó Colombo: Siamo architetti ricchi di Bel Air. E vecchie dive del noir. Abbiamo ville. Abbiamo cadillac. Ed uccidiamo per soldi come te“. Amen, com el títol de l’àlbum, a propòsit.]

Pino Daniele és un dels grans. A Nàpols podria arribar a rivalitzar amb Maradona, si això no fos pecat. Desparegut recentment, Pino Daniele va fusionar la cançó de la seua terra amb el blues, tot barrejat amb una qualitat tècnica impecable a la guitarra i la dignificació de la llengua napolitana, cosa que té un mèrit indescriptible, en aquelles latituds. Napule è és una de les cançons més belles que s’han escrit mai a una ciutat, una oda d’amor i odi, com no podia ser d’una altra manera, una obra plena de contrastos i contradiccions, com la seua mateixa essència: la de ser, en el fons, una excelsa obra de coentor.

Lucio Dalla és també un dels altres grans cantautors que oscil·len entre allò sublim i la caiguda a les més fondes profunditats de l’abisme. Cosa inevitable, tenint en compte que és italià. Sense anar més lluny, aquesta cançó, amb eixe riff de violí incofusible i el ritme de serenata, va saltar a la fama després de participar a la meca de la cançó italiana, això és, el festival de San Remo. (Com a incís, cal explicar que els italians tenen amb la cançó la mateixa relació que els americans amb el bàsquet: no solen participar a Eurovisió, perquè els sembla un insult que -en la teoria- San Remo hi estiga per sota en jerarquia -i cal dir, és clar, que tenen raó).

4/3/1943 -que és la data de naixement de l’autor- portava per títol Gesù bambino, però als organitzadors de San Remo els semblava poc respectuós amb la institució més italiana de totes: la santa mare església. De la mateixa manera que ho era el vers “e anche adesso che bestemmio e bevo vino, per ladri e puttane sono Gesù Bambino“, que es va haver de canviar per “e ancora adesso che gioco a carte e bevo vino, per la gente del porto mi chiamo Gesù Bambino“. Jocs de cartes o blasfèmies; lladres i putes o gent del port, la història és la mateixa: la del fill d’un soldat aliat i una mare adolescent. Reconeixem-lo: és molt bona. Sense cap però.

Lucio Battisti va formar duo creatiu amb el lletrista Mogol, i varen firmar una de les millors obres de la cançó popular italiana dels 1970. Aquesta afirmació es podria sostindre i argumentar sense cap matís ni excusa, però, és clar, estem parlant d’unes coordenades concretes en què això és quasi impossible. Escoltem quan entren els cors a partir del minut i poc i que ja quasi no se n’aniran, fent el clímax a partir del tercer minut: coentor italiana en essència. Era inevitable. Sí, és gran, la cançó.

Però, és clar, què se’n pot haver fet d’algú que ens explica que no té cap culpa que el seu cor siga com un zingaro? Doncs haver acabat amenitzant timbes mafioses de la serra madrilenya, per exemple. Així, després d’eixe arpeggio de la guitarra del començament, a quina conclusió es pot arribar? Que, tot i que eixe cor trobe el prat més verd que puga existir, s’aturarà i abandonarà el nomadisme? Doncs, com cantava Nat King Cole i podria parafrasejar Giaccobbe, chi sa? Scusa tanto…

En realitat, si ho analitzem fredament, tota la música popular italiana podria ser un compendi filosòfic i enciclopèdic de la dicotomia entre la realitat i el desig. Que sí, que tens raó, però… scusa tanto, la vita è cosí: non l’ho inventata io. Ara bé, si pose aquesta cançó és per exemplificar aquesta dialèctica com a tensió entre oposats, entre la projecció de l’ideal i la prosaica realitat. I tan pedant com ha quedat açò -i contradictori-, m’explique.

Comencem: “Se il nostro amore è / un altro fallimento / non me la prenderò con te, con lui / né con il vento“. Efectivament, Bella no només porta els cabells com els Jacksons (a més d’una estètica amb la qual podria passar com el wannabe d'interior tècnic i amb dribbling i arribada, però que es queda com a central que reparteix estopa en la Itàlia més vocacionalment catenaccista mentre li explica a Cruyff que sí, que la pilota passarà, però ell no), sinó que, a més, es reivindica com a idealista pragmàtic: a quin boggie han de culpar en la bota, xe? No, a mi em sembla tota una declaració de realpolitik això que ni tan sols li buscarà raons al vent, perquè, si adés et comprava, ara no et venia (entenem que ni per tots els camells del món, és clar). Com em sembla mític això que “d’acord, que no et pots morir d’amor, però que, vaja, que jo me’n muir“. Quina és la realitat i quin el desig?

I amb Riccardo Cocciante ho deixarem. Perquè anar-hi més enllà sí que ja seria nociu per a la nostra salut mental. Més encara, per si no en teníem prou. En tot cas, aquesta cançó ho té tot. Per començar, si fins ara ens havíem mogut en els paràmetres de la diguem-ne masculinitat tòxica pròpia de la Mediterrània -i que té el punt neuràlgic a la península itàlica-, ara ja passem directament a la masculinitat fukushima. Bella senz’anima és una narració enciclopèdica de tots els tòpics de la misogínia de la cançó lleugera, que podrien rivalitzar fins i tot amb Jaume Roig, si al nostre clàssic li haguera pegat per agafar un micròfon.

Ara bé, aquesta cançó també és una producció canònica de la peça coenta italiana. Comencem piano, però -ja des del primer compàs- intuïm el crescendo amb què es construirà la cançó. Així, arribarem al clímax amb el cantant traient el lleu per la boca i maltractant amb determinació les cordes vocals, mentre maleeix aquella mala peccora amb cors femenins de fons. La lletra és, senzillament, per dictar presó d’ofici i sense fiança.

Però en la música hi ha més que eixe mateix ofici -o fiança. Els arranjaments són d’Ennio Morricone, que no necessita més presentació. Prèviament, Cocciante havia un parell d’àlbums en la línia del rock progressiu, que era la moda llavors i que ha Itàlia va tindre una de les escenes més fèrtils del món. I és que en aquella època calia saber música per triomfar… en la música. Més tard, en una altra d’aquelles combinatòries increïbles, Cocciante signaria un àlbum conceptual (el concepte, però, és francament lamentable: més masculinitat fukushima): Concerto per Margherita, amb Vangelis fent-se càrrec dels arranjaments i la instrumentació. Al·lucinant. Però, fet i fet, ens ve a provar un dels axiomes de la doctrina coenta: la merda de segons quines èpoques i coordenades fa molt millor olor que les delicatessen de segons quines altres. Això és aixina.

Fa un temps vaig aprendre que les egagròpiles són boles de material indigerible que diverses espècies d’aus regurgiten: plomes, pinyols, ossos, exoesquelets. Les expulsen per la boca sense esforç, desfent-se de tot allò que el seu organisme no admet. Jo boço lletres que de vegades formen frases amb sentit i de vegades no, però ho faig amb moltes basques, suors fredes i patiment. Perboco i escupo contra el teclat tot allò que se m’embussa a la gola i no puc pair. I tot conclou amb textos de vòmit agre fent files de lletres negres com potes de mosca.

Quan fins i tot respirar et fa mal, quan sembla que res pot anar pitjor del que va, sents la urgència que t’empeny a escriure, com la que et fa cagar: obligatòria. Cal fer un garbuix amb l’angoixa i l’ànsia, que et bloquegen el pit i et fan un nus a l’estómac, i abocar-lo feroçment sobre el teclat, en una massa pudenta i llefiscosa. Amb un plor histèric, si vols. Amb fúria, amb una nàusea incontenible, perquè la incomprensió i el neguit han de sortir per algun lloc i normalment ho fan amb tota la força, convulsionant-te el cos. Sortiu de mi, feu-vos paraules.

Quan fas això i les lletres comencen a posar-se en filera sobre el requadre blanc lluminós que simula el full, amb aquell cursor que parpelleja com dient-te “vinga, va”, estàs soltant la corda que t’envolta. A cada línia, separes les costelles amb una palanca, descobreixes els òrgans, obres el pit en canal i deixes que hi entre l’aire. Escriure és per als infeliços, per als crònicament insatisfets, per als que tenen a dintre basses fondes on nedar és perillós perquè no fas peu i no saps mai què hi pot haver al fons. I són gent que acumulen i aguanten fins que esclaten en tinta. Esquitxant-ho tot i entollant el terra amb coàguls i vísceres bleu royale.

Quan no entenc res, quan la incertesa em mata, escric. Quan estimo molt i m’esclata el cor, escric. Quan no puc amb la vida, escric. Quan no sé cap on vaig, escric. I de moment, no coneixo cap altra manera per continuar vivint i anar passant. Si teniu alguna alternativa xula, raó aquí.