01

Com que, a més, són dates que queden tan properes en el temps i es presten a servir de ponts i aqüeductes festius, la comparació entre elles i la contradicció entre les actituds que tenim els valencianistes respecte a elles és ben habitual. A tot això, s’ha afegit enguany una campanya en què, amb una caracterització amb la creu gammada de Jaume I, ens deia que el 9 d’octubre no teníem tampoc res a celebrar. Per tant, vull explicar-me, almenys aquesta vegada.

En primer lloc, per la meua part —cosa que sempre ha fet el valencianisme—, de cap de les maneres negue el caràcter d’aniquilació de tot un poble que va tindre la conquesta del regne de València —representada per la conquesta de la ciutat el 9 d’octubre de 1238— per part de l’exèrcit catalanoaragonés.

De fet, uns anys abans encara fou pitjor al regne de Mallorca, en què es varen assassinar o expulsar tots els sarraïns. Si no es feu el mateix al regne de València, fou per nua i crua necessitat, ja que la repoblació de les illes havia deixat exhausta la demografia cristiana. Fins a l’expulsió definitiva dels musulmans en 1609, aquests varen viure en règim de separació i esclavatge.

Posar les accions i fets històrics en context no vol dir blanquejar-los. Sí, això era la moneda habitual de canvi en la política de l’època. Tothom feia igual. I el fet que trobem en les accions i la crònica de Jaume I idees i comportaments avançats per a l’època no ens pot valdre com a justificació.

Tanmateix, aquesta assumpció dels fets històrics contrasta de manera radical amb l’actitud de l’espanyolisme —i ací no dic un moviment minoritari i marginal, ans al contrari: de l’oficialitat i centralitat del regne d’Espanya— respecte al 12 d’octubre, en què encara en 2018 la doctrina oficial bàsicament ens diu que els espanyols anaren a les Amèriques a civilitzar i portar la cultura a pobles endarrerits i salvatges i que de matar-los res de res, que fins i tot es varen preocupar per ells.

És evident que la paraula genocidi —creada en el segle XX per explicar accions i mentalitats del segle XX— no pot explicar esdeveniments de cinc segles

Tradicionalment, en català, de la façana en dèiem “frontera”, ja que es tracta de la paret frontera -anterior i posterior- de la casa. “Frontera” és un derivat de “front” i es pot dir que, allà on posem un límit, posem la nostra cara. La democràcia naix de la vida en comunitat, d’un grup de persones que decideixen autoorganitzar-se. I, doncs, sempre hi haurà un nosaltres davant d’uns altres.

Si ho pensem, és absurd que la paraula, la noció i el concepte de frontera tinga una, diguem-ne, tan mala premsa. L’Imagine de Lennon, per posar-ne l’exemple naïf, ens convidava a imaginar un món sense que n’hi hagués. Però, com tantes altres coses, no és el mateix l’essència que els usos que se’n dona. Així, els primers a voler un món sense fronteres sempre han estat els imperis i els governants megalòmans. Per això, perquè existesca la democràcia —i el tema ja era una certesa en l’antiga Grècia— cal que hi haja fronteres, grups socials que s’autogovernen.

Occitans i catalans a l’Estat francès fan trobades en què reivindiquen la frontera que, en aquest cas, els uneix. Davant de l’uniformisme assimilador, la reivindicació del propi espai com a obertura al món i a l’altre. Aqueixa i no altra és la clau sobre una frontera integradora o separadora.

Històricament, la cultura catalana ha estat una cultura oberta, i és un aspecte de la nostra història que ens pot fer sentir orgullosos. No per cap essència, evidentment, sinó per l’ús que n’hem fet.

Em vaig comprar Permagel a l’estació de Sants de Barcelona un dia que havia sigut (m’havia semblat) horrible, quan estava a punt d’agafar un tren cap a València. Estava extremadament (una mica) cansada i era un dia d’aquells que tot (qualsevol merda) em feia plorar. Un dia d’aquells de descomunals (minúscules) desgràcies íntimes. Vaja, un dia de peu dret o esquerre, d’excés d’hormona o de manca d’alguna vitamina.

Em vaig comprar Permagel i me’l vaig llegir durant el trajecte, plorant a estones, però, sobretot, molt admirada, extremadament admirada. Vaig plorar encara una mica més d’autocompassió en adonar-me que jo mai escriuria una cosa així. Vaig fer fotos a algunes frases i les vaig penjar a stories d’Instagram, perquè allò no podia ser només per a mi. Vaig acaronar-ne les tapes setinades i vaig olorar-ne les pàgines, però això ho faig sempre (quasi sempre), així que no seria res massa destacable.

Quan el tren s’aturava a València, em quedaven dues pàgines. I les vaig anar llegint per l’andana, topant amb la gent i sospirant per aguantar el plor, perquè no podia esperar-me, me l’havia (era imperatiu) d’acabar. No, Permagel no fa plorar, però et commou si la bellesa et commou. Si ets la típica persona que pateix stendhalassos per coses tan habituals com un matí assolellat (per dir alguna cosa habitual), ploraràs amb Permagel, perquè és preciós, i probablement l’acarones amb afecte gaudint de tot el que t’ha fet sentir, com vaig fer jo, ja al taxi. I després a casa. I l'endemà.

Escric sobre Permagel, però en realitat escric de mi mateixa i del pòsit que em va deixar llegir-lo, perquè de ressenyes ja n’hi ha moltes a Google. Parlo del que m’ha deixat a dintre Permagel: un nus dels que se’n van respirant fondo. Permagel va de com d’anòmalament funciona la vida i com ens sobresalta amb la seua presència fins i tot buscant la mort. Provaré de rellegir-lo un dia bo, i a veure què passa.

*Permagel és el debut a la novel·la de la poeta Eva Baltasar. Publicat per Club Editor en 2018 i guanyador del premi Llibreter a la millor obra escrita en català. Just en acabar d’escriure aquest article, Club Editor anuncia que publicarà la segona part de la trilogia iniciada amb Permagel, amb el títol de Mamut.

De l’obra de Maggie O’Farrell ja n’hem parlat anteriorment aquí, però, de fet, en podríem parlar molt més. De fet, cadascuna de les seues novel·les ens permetria parlar-ne molta estona. Especialment, l’última que n’hem llegit al cau, L’estranya desaparició d’Esme Lennox, que publica L’Altra Editorial, escampa tot un seguit de fils que podrien estirar-se fins a arribar a molts cabdells diferents.

Com en un arbre genealògic d’una família extensa, Maggie O’Farrell ens parla amb extrema senzillesa de moltes coses que s’obren com branques: de la incertesa i la fragilitat del nostre present, dels draps bruts que fins i tot qui menys sospitem amaga, dels girs argumentals de les vides i de les esperances que s’esquerden. Però sobretot, ens parla del masclisme sobre el qual s’ha construït durant segles la societat i de la perversitat del que s’hi podia, i es pot, arribar a fer sota aquest paraigua que encara sotmet a més de la meitat de la població, sense que haja saltat al pòdium dels temes d’interés general fins fa ben poc.

Quan Iris descobreix que té una tieta-àvia que ha passat la vida internada a una institució psiquiàtrica, sense que ningú en conegués l’existència, les creences que tenia sobre la seua família comencen a trontollar. La confusió i els dubtes sobre el passat familiar es mesclen amb les circumstàncies d’un dia a dia corrent contemporani, contraposant les dues èpoques i evidenciant un autèntic abisme generacional. A poc a poc i en un fil argumental ple de flàixbacs, la història d’Esme Lennox va aclarint les boires que l’envolten per desvetllar un escenari que paradoxalment cada vegada és més fosc.

De com tantes dones van ser diagnosticades com a malaltes mentals sense cap fonament científic i de com les institucions psiquiàtriques estaven plenes de xiques que molestaven, inclús en ple segle XX, dona per parlar-ne extensament i de fet, actualment n’hi ha bona cosa de bibliografia, però un dels principals mèrits de Maggie O’Farrell en aquesta obra és que ens obre aquesta porta amb una història fascinant i dolorosament propera. I és una d’aquelles portes que ja no pots tornar a tancar.

L’ull. La mirada. La fotografia. El record. El record ens fa humans. Les fotografies són presents en tota la pel·lícula. És allò que ens lliga a la nostra humanitat. La vida —els records— s’esvaeixen pels ulls de Roy en llàgrimes. És la humanitat que es perd. Som humans perquè mirem. Som humans perquè som mirats. Mirem i recordem. Som la imatge.

Les colònies extraterrestres en Blade Runner són les noves ciutadelles que aïllen les classes altes de la resta de la població, que viu arran de terra, que no en pot eixir. La vida en les colònies és com la vida en les urbanitzacions tancades i aïllades en la ciutat. Aïllats dels bàrbars, que són la gran part de la població. El poble. Hi ha un espai clarament delimitat entre dalt i baix, que és literal i alhora metafòric.

Els graffiti de Blade Runner són tots amb missatges racistes contra els americans. Un futur distòpic o una reflexió en espill?

En aquest neonoir futurista el fum és omnipresent. No només com a atmosfera. El fum enterboleix la mira, fa que la imatge siga menys nítida, ens l’ennuvola. Ens fa dubtar. És real allò que veiem?

La màxima distinció en el món de Blade Runner és la naturalitat. Els rics tenen animals orgànics, reals. Els pobres, de sintètics. Com més imiten la realitat, més cars són. Fins i tot fins a extrems absurds, com el fet que Tyrell tinga en el seu despatx llum de ciris, de foc, en compte de llum elèctrica. En un món totalment artificial i en el qual els rics fan els diners amb l’artificialitat, la màxima distinció és la naturalitat entesa com a pretecnològica. La caverna.

Vangelis fa una banda sonora feta 100% amb elements electrònics que sonen perfectament naturals. En la música, es busca allò orgànic a través dels instruments sintètics. El Yamaha-CS80 és un instrument electrònic, però artesanal. És una època pionera. És el mateix que els animals en la pel·lícula. És una música replicant, en aquest sentit.

Per què no es pot superar la velocitat de la llum? Desapareix la llum? Si es pot desplaçar pel buit, té final? El so sí que depén del medi per a difondre’s. El desfasament existeix sempre, per molt que la diferència siga mínima. No mirem mai exactament allò que veiem.

Hi ha, per tant, mirada sense llum? Hi ha ulls sense llum? La clau per a diferenciar el so de la música és, doncs, el ritme, que n’és el component primari.

s’usa i el text que ens mostra. Això no hauria de ser un problema, ans al contrari. Tot i això, hi ha una confusió de registres que ens fa concloure que no es tracta d’una realització plenament aconseguida. Per exemple, la llengua medieval recreada no és coherent. No es tracta que la llengua de l’obra haguera de ser la mateixa que la del Tirant al segle XV, però sí que hauria de ser coherent en la seua aposta per la barreja de registres. I no se n’ix: hi ha massa vacil·lacions i trencaments.

En definitiva, es tracta d’una obra irregular, amb interpretacions solvents, però, sobretot les de Carmesina i Tirant, que aguanten el pes que els cau de l’obra, amb uns secundaris amb molt d’ofici, però també amb passatges que, senzillament, no funcionen, cosa que és un problema —junt amb el ritme de què ja hem parlat— quan es tracta d’una proposta que s’allarga fins a les dues hores.

Coproducció de l’Institut Valencià de Cultura amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico

Repartiment
Tirant: Raúl Ferrando
Carmesina: Lucía Poveda
Estefanía: Mar Mandli
Plaerdemavida: Raquel Piera
Viuda Reposada: Maribel Bayona
Emperador: Sergio Ibáñez
Diafebus: Antonio Lafuente
Beat box: Kike Gasu

Equip artístic
Adaptació: Paula Llorens
Direcció escénica: Eva Zapico
Ajudant de Direcció: Iñaki Moral
Música i Espai sonor: Kike Gasu
Disseny d’il.luminació: Ximo Olcina
Moviment escènic: Charo Gil-Mascarell
Disseny i realització d’escenografia: Los Reyes del Mambo
Vestuari: María Poquet
Maquillatge: Inma Fuentes
Ajudant de vestuari: Andrés Barrera
Fotografia: Marcos Baño

Wim Mertens a Canet d’en Berenguer. Un auditori menut i funcional. D’aquells que es varen fer durant la bombolla immobiliària en pobles que tenen una gran entrada de diners per la població flotant, l’IBI de la platja, les llicències urbanístiques, el moviment de la rajola… Què fa ací Wim Mertens? No vaig poder anar a veure’l a València, al Musical del Cabanyal. Això que t’encantes i, quan vas a comprar l’entrada, ja no en queden. Wim Mertens ompli allà on va, perquè té uns seguidors que, tot i ser-ne pocs, són molt fidels.

Wim Mertens ens canta les seues melodies en un no idioma que s’inventa. No té cap estructura, cap gramàtica, ni coherència ni unitat. Però ens és familiar. Ens pot sonar a anglès. Ens pot sonar a alemany. Ens pot sonar a neerlandès o francès. Però sobretot ens sona a un llenguatge humà, a una parla que ens és tan incomprensible i desconeguda com familiar.

Pensem —creiem— entendre-hi alguna cosa. Captar alguna paraula perduda. Alguna reminiscència d’alguna cosa. Ens parla. Ens interpel·la. Ens atèn i ens escolta. Podríem escriure’n les paraules i les frases, però no n’entendríem res de res. O, més encara, ho entendríem tot. Cadascú de nosaltres desxifraria el seu propi significat personal i intransferible, que seria perfectament vàlid, perquè la música ens pertany a cadascú de nosaltres, els seus oients.

Per a Mertens, per a la seua proposta musical, el receptor és tan important com l’emissor, a l’hora de crear el seu llenguatge, allò que ens vol transmetre amb la seua música.

Podria fer-ho d’una altra manera, podria informar-me’n a la xarxa, llegir ací i allà o buscar d’una manera o d’altra. I és que això també ho faig, és clar. Però com de veres m’agrada és com sempre. Viatges a una altra ciutat, vas a una botiga de discos i preguntes. I la conversa que hi tindràs és també part de l’experiència de gaudir amb la música.

Això vaig fer a Viena. Vaig preguntar per les bandes que estaven sonant llavors, que foren locals, que cantaren en alemany, i a veure què hi havia qui segurament no havia arribat ací. Que em recomanàs coses el botiguer (res de cadenes, grans superfícies) i ja veuríem com sonaven. Entre un parell de propostes més interessants i més del meu gust, me’n va recomanar una que llavors no feia més que sonar a la ràdio austríaca una vegada i una altra: Wanda.

Amb Bologna, aquest grup va trencar totes les llistes d’èxits al país. Musicalment, és tan senzill com ortodox: un parell d’acords, un posat gamberro, però amb un so molt amable, unes lletres que no són ni críptiques ni fosques ni massa destacades… i una tornada molt encomanadissa. D’acord. Llavors per què dimonis Wanda estaven catalogats com a Indie Rock?

Molt senzill. Perquè està cantat en alemany. L’anglès és un estàndard tan incontestable de la música popular que una proposta esdevé alternativa simplement perquè no està cantada en aquell idioma. Ara bé, no deixa de ser açò mateix una manifestació més del tot i, per tant, té el mateix sentit que qualsevol altre aspecte. Wanda era completament mainstream a Àustria com alternatiu a València.

I de tornada a casa nostra, Tardor acaben de publicar el seu quart llarga durada —El mal pas—, que agafa el nom d’una platja de Benidorm, on els podreu trobar en cas que s’acabe el món, esdeveniment que ara com ara no és gens descartable, si tenim en compte que mitja redacció de Las Provincias està infectada de coronavirus (valga la redundància).

Es tracta d’un nou pas de la banda valenciana, que de cap de les maneres ha estat en fals, per continuar amb la paràfrasi inevitable del títol. Ans al contrari. És una proposta que segueix el mateix camí que les anteriors, però que aporta nous arguments de maduresa musical per al quintet.

En aquest sentit, cal destacar que és el primer disc que es produeix el grup ells mateixos, i cal dir que això no ha suposat cap entrebanc per a la creativitat o el so que volien desenvolupar, com es podria témer d’una producció novella. Ni de bon tros. L’elapé sona exactament com l’oient creu o intueix que els Tardor voldrien que haguera sonat o tindrien al cap abans d’entrar a l’estudi. Clarament, ha estat una aposta més que reeixida.

I no és que siga una proposta fosca i minoritària, no: té una vocació clarament comercial i majoritària. Lluminosa, acords majors, tornades amb pegada, lletres que parlen de la quotidianitat com a gran gesta heroica (aquell himne a la tríada sex, drugs & rock & roll que és Vull que comprem una casa…). Pensem en el primer senzill, Digne de recordar. S’encomana més que el maleït coronavirus. I hi ha el moment en què entra el solo de saxòfon i, com en aquella pel·li d’Alta fidelitat, sí, efectivament, se’ns apareix la imatge de Bruce Springsteen i ho veiem clar: the Boss seal of

personals. El pare porta Cristina a jugar al futbol, perquè n’esperava un xiquet. Ella ho aprofita per a intercanviar cigarrets i d’altres amb diguem-ne “favors sexuals”.

En aquest sentit, les històries que conten i les reflexions que fan abusen de tòpics i llocs comuns: el fracàs vital, l’autocompassió, la falta d’expectatives, la precarietat, la falta d’horitzons…

“A mí no me importa ser una cosa. No quiero su respeto, quiero su deseo”. Encara és tabú i trencador parlar obertament del desig d’una dona de ser desitjada. Parlar obertament de sexe, cosificat i físic, encara només ho trobaríem acceptable en boca d’un home. En el sentit que no ens cridaria l’atenció o ens faria pensar que hi ha algun problema en tot açò.

És a dir, “cuando estoy completamente desnuda, sus ojos me visten”. El personatge de Cristina reflexiona sobre l’empoderament que li aporta l’exhibició del seu cos. Les descripcions s’intercanvien de manera paral·lela. La major ens conta l’experiència d’un comiat de solter; la menor de la pèrdua de la virginitat.

En la descripció i l’explicació que fa el personatge de Cristina pensaríem que està plenament empoderada, que controla la situació, que la decisió la pren ella. Però, és així? Aquesta és la problemàtica que ens referíem adés. Si el personatge que estigués narrant aquella acció fos masculí (un home practicant sexe amb cinc dones alhora), no ho dubtaríem. Seria una bona mostra del domini heteropatriarcal que ens trobem. La fantasia de tot home heterosexual. Però no és així. Ens ho està relatant una dona. I trobem que hi ha alguna cosa que falla.

I en el fet de trobar que hi ha alguna cosa que falla ens plantegem que estem caient de dret en un prejudici masclista. Sense reflexionar si és així o no, l’obra ens resol el dubte: no, no hi ha cap mena d’empoderament, sinó la més gran de les misèries.

Ella li dona al promés “el polvo de su vida: todo lo que su novia no le deja hacer”. És a dir, el sexe és una negociació. El sexe dominant i heteropatriarcal. La dona no vol això mateix que l’home vol i que desitja amb violència de manera natural. Ell s’ha de reprimir i ella hi ha de cedir de tant en tant per tal que hi haja estabilitat. Això ens ve a dir.

Però, l'endemà, ells hauran tornat a les seues estabilitats respectables i, en certa manera, ella també. Però a l’estabilitat respectable de sa germana, qui la rescata i la porta a sa casa per cuidar-la. La mateixa germana amb qui no volia parlar per telèfon fa uns minuts. S’ha acabat tot l’empoderament i el paisatge després de la batalla és desolador. Ella enyora l’ex, Jaime, i fins i tot diríem que també la vida conjugal del promés del comiat de solter.

Hi ha com una sensació inherent de culpabilitat en el sexe, que és com una assumpció inevitable del pecat original cristià de la nostra cultura. Fem voltes, voltes i voltes i acabem arribant al mateix lloc: no podem assumir el sexe i el desig amb llibertat, sense culpa.

L’acció para amb una música en volum alt de Beyoncé i la sensació d’estranyament es fa intensa. Elles segueixen la música amb les seues expressions. La major (Cristina) plora i plora; la menor (Lucía) cantusseja. És llavors que descobrim que Lucía és la neboda i Cristina sa tia. Explica que està tenint una depressió nerviosa i li ha de cuidar el gat, que es diu Paquito Camps.

La mare de Lucía, la germana de Cristina, no s’acaba de creure que haja estat una violació. Podem interpretar que hi ha una ambigüitat entre que no es creu allò que ha passat i que, al remat, “ja sabem com és”. El personatge de Cristina, però, sempre està recordant i enyorant l’ex, Jaime. Una dona sempre ha de ser en referència a un home? És una espècie de salvador, bé que vist des de la distància del moment de fracàs actual.

“Què se n’ha fet, dels castells? Què se n’ha fet, de la ciutat?”. Amb aquestes preguntes comença el monòleg basat en l’obra Un fill del nostre temps, d’Ödön von Horváth, escrita i publicada de manera contemporània al règim nazi, per culpa del qual l’autor va morir a París en 1938. Són els records d’infantesa, sí, efímers perquè els construïm amb arena de la platja, però també és la civilització que ara s’enfonsa, com la ciutat llunyana de Màrius Torres.

La desesperació de no tindre futur, de no tindre treball, d’estar a l’atur, porta el nostre protagonista a allistar-se a l’exèrcit, en el qual troba un sentit a la seua existència. “He retrobat l’honor”, de la mateixa manera que la pàtria també l’ha retrobat. La ràbia de la humiliació de la derrota —sobretot les condicions de la qual— en la I Guerra Mundial són el fonament i la justificació que es donen de la guerra d’extermini.

“Odio la vida burgesa”. La guerra és un desinfectant dels mals del món. I els mals són qualsevol cosa, és clar: la vida amb una estabilitat, amb una seguretat, és una vida sense al·licients, no és una vida heroica. És una vida sense valentia que cal eliminar per al progrés de la pàtria.

“Amb l’amor s’arriba al cel, però amb l’odi anirem més enllà”. És una ràbia covada de la malícia de no trobar el lloc al món, siga com a persona, siga com a encarnació de la persona en la col·lectivitat, que és el poble. Alemanya, al remat, només reclamava el seu “lloc a sota del sol”.

Aquesta pàtria és violenta i encara els valors agressius del mascle dominant. La misogínia no és més que una conseqüència lògica. Menyspreen les dones, però les necessiten, cosa que els porta a menysprear-se ells mateixos per tindre necessitat d’un ésser inferior. L’amor ens fa ser vulnerables, per tant, ens debilita. Tota la decisió, la

La indignació contra el madrileny —així, a l’engròs— s’ha manifestat aquests dies amb total pluralitat i transversalitat en el que fins i tot podríem qualificar, tal com fan ells a la seua manera, el levante español. Així, l’espanyolíssima Regió de Múrcia amb el govern més espanyolíssim de tots en les seues espanyolíssimes olimpíades d’espanyolitat ha decretat el tancament de les poblacions costaneres, a causa de la invasió de madrilenys per passar el cap de setmana de confinament en les seues segones residències a la platja, amb bon oratge i canyetes al bar del cantó. També podíem seguir grups de whatsapp a Torrevella en què els madrilenys eren qualificats —també a l’engròs— amb menys clemència que en el Telegram clandestí del comando Hernani. I és que la irresponsabilitat ha estat d’aquella magnitud que només està a l’abast de la classe política dirigent espanyola.

La història la coneixem tots. A la regió de Madrid apareix el primer focus important i de magnitud greu d’infecció per coronavirus dins del territori de l’Estat espanyol. S’hi decreta el tancament de les escoles. I, en el moment que ja hi ha veus que afirmen que cal fer amb Madrid el que es va fer amb la Llombardia, apareix Pedro Sánchez i anuncia que decretarà l’estat d'alarma… ja si això més endavant. Per què? Perquè els madrilenys se n’han anat cap a la costa amb les “vacances”. Fins i tot hi ha cues quilomètriques i retencions en les carreteres d’eixida. S’han suspés Falles i Magdalena i sembla que s’haja fet per caprici.