Tot i la seua curta vida (només va viure 34 anys entre 1909 i 1943), Simone Weil va ser una de les pensadores més influents del segle XX, sobretot si tenim en compte la importància cabdal que va assolir de cara a la posterior declaració dels Drets Humans, que va beure clarament en els fonaments de la seua filosofia.

Weil va nàixer en una família jueva, tot i que no practicant, i de classe obrera, la seua primera ideologia la va fer militar en l’anarco-sindicalisme francés, compromís que també la va portar a lluitar en les brigades internacionals a la Guerra Civil espanyola. Tanmateix, aquest entorn obrer i laic no va impedir que desenvolupara una religiositat mística i, tot i que no va arribar a batejar-se, s’acostara al cristianisme, en el seu vessant més espiritual.

En aquest sentit, cal tindre en compte que el pensament de Weil és molt dicotòmic. De fet, ho és fins a extrems que no han resistit el pas del temps. Allò que és bo (l’amor, la bellesa), conceptes senzills, simples, però profunds, ho és de manera absoluta, com també ho és la noció de mal, en la mateixa manera contundent i elemental.

Un aspecte d’aquesta dicotomia que la va marcar des de la seua militància anarquista va ser la consideració de l’Estat com a maquinària totalitària en potència i essència, perill que va veure plasmat de manera més radical en l’amenaça nazi, que va detectar ja des d’un estat ben primerenc.

Aquestes coordenades són interessants per entendre l’assaig que ací ens ocupa i com s’estructura com a motle de la mentalitat francesa i estatalista. Així, per a Weil, la civilització occitana medieval està plenament idealitzada. És la reencarnació en la terra de l’ideal hel·lènic i del misticisme cristià i, per tant, és plena de virtuds, quasibé es diria que sobrehumanes. Per contra, però, la croada dels francs que destrueixen aquesta Occitània ideal posseeix tots els mals d’aquesta imatge en negatiu que representa.

Els textos de Weil, doncs, parlant de genocidi i d’Occitània com una realitat nacional plenament establerta davant d’una França ocupant per la vida de les armes més nefandes, semblen d’un radicalisme propi del nacionalista occità més arrauxat. Tanmateix, no ens en fem il·lusions abans d’hora. Per a Weil -i ací està la trampa-, aquesta Occitània va desaparéixer i ja no pot tornar mai més. Està morta, i cal, això sí, vetlar-ne el cadàver, les despulles, amb totes les reverències que calga fer-ne.

Seria absurd, ens diu, ressuscitar la llengua occitana, sense tindre en compte que era ben viva en la Marsella en què es va refugiar de l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial i que li va servir de port franc per als seus estudis. Així, aquest document, aquest geni d’oc, ens pot servir com un magnífic exemple del que és una glorificació en positiu (igualment falsa) que no és més que el mateix raonament (però a contrario, és clar) de la ideologia nacional francesa com a única identitat vàlida en el territori hexagonal.

Es mire com es mire, el programa per a Occitània i la seua cultura nacional era el mateix, ja estiguera jutjat com a fòbia o com a fília: el cementeri. Només canviava la decoració del nínxol.