A l’abril del 1993, jo tenia quasi 12 anys. Ara en tinc 38 i un fill que es diu Guillem. Són dades que podrien no tenir res a veure però que, fet i fet, van lligades per un fill invisible, perquè pràcticament a tota aquella generació que sortíem de la infantesa a principis dels noranta, l’assassinat de Guillem Agulló ens va marcar d’una manera o d’una altra.

Recordo d’aquells dies no entendre molta cosa i que la informació fos escassa i enxampada al vol a les converses dels adults, com era tot en aquelles èpoques pre-internet, però indubtablement colpidora i intranquil·litzadora. Han matat a un xiquet a Montanejos. Diuen al diari que era una baralla. Tu has vist a sa mare, pobra? Que li han matat uns feixistes, home, que li han matat. Recordo llegir, més endavant, una pintada al mur del pont de l’estació de tren a Vinaròs i comprendre com el seu nom i la injustícia que envoltava el cas s’anaven tornant icones.

És de més gran, a còpia d’hemeroteca, quan prens consciència i dimensió real de tot l’aparell de propaganda i desinformació que es va posar en marxa arran del seu assassinat, de com de llargues eren les urpes de l’ultradreta al País Valencià i de com la seua violència regnava als carrers amb total impunitat. Però tants anys després encara ens calia una obra literària que ens parlara de Guillem, que filara tots els fets dispersos, que donara veu a la seua família i que, a més, ho fera sense ornaments lacrimògens ni proses florides, perquè la història en cru ja fa plorar prou sense amanir-la. Des de la quotidianitat i la senzillesa que caracteritzen la seua escriptura, Núria Cadenes trena a ‘Guillem’ (Amsterdam Llibres) una novel·la de no ficció que en recull tots els fets i que exposa, damunt la taula, totes les vergonyes d’una època i d’un país.

Fet a fet, atestat a atestat i declaració a declaració, l’asèptica prosa institucional et talla per dintre per l’absolut contrast que fa amb el retrat tan personal i proper d’un jove compromés i carismàtic. El llibre de Núria Cadenes no només ens transporta a un moment i a un lloc molt concrets, sinó que t’enfronta, cara a cara, amb el dolor més punyent. L’horror, a ‘Guillem’, pren la forma de teranyina i fa l’olor de la tinta al paper de diari, del cafè del matí que és una patada agra a l’estómac. I amb tot això, pàgina a pàgina, es composa un text imprescindible i necessari, que no ens deixa oblidar i molt menys perdonar. Guillem és, després de 27 anys, més nostre que mai.