La toponímia és un dels espais principals de combat quan es tracta d’un conflicte lingüístic. I els conflictes lingüístics són, essencialment, conflictes nacionals, que, òbviament, són els conflictes per excel·lència. Per tant, podríem simplement dir que la toponímia és un dels espais principals de combat, sense necessitat d’afegir-hi res més. El nom que donem a una ciutat expressa molt més que un simple nom: és el fil que explica la seua història.
Vílnius és, actualment, la capital de la república de Lituània, i el seu nom prové del riu que la travessa. Malgrat que l’etimologia del topònim és lituana —és a dir, que s’origina en la llengua bàltica que actualment coneixem amb aquest nom, tot i que aquest gentilici històricament s’ha associat també amb altres pobles—, aquesta ciutat s’ha conegut amb molts altres noms durant la història. Dir-ne, per tant, Wilno, en polonés; Вiльня, en bielorús; Wilna, en alemany; ווילנע, en ídix, o, òbviament, Вильна, en el rus imperial, implica molt més que fer servir un simple exònim d’una ciutat qualsevol. Perquè hi ha hagut períodes —i de ben extensos i de ben recents en el temps— en què aquestes denominacions no eren simplement exònims: eren la manera en què gran part de la seua població —majoritària o minoritària, depén de les èpoques— es referia a la seua ciutat o eren la manera com la denominava el poder contemporani. És a dir, han sigut —són?— també endònims.
Un exemple paradigmàtic de com un simple topònim o un simple gentilici pot representar una minúscula punta d’un enorme iceberg que explica tota la història d’un poble és el de Gal·les. En valencià, com en la major part de les llengües europees, agafem aquest nom a partir del seu nom anglés: Wales. Tanmateix, en la llengua autòctona, en gal·lés, és molt diferent: Cymru. Però què volen dir l’un i l’altre? Doncs Cymru, derivat del britònic Combrogi, ve a significar ‘la terra dels compatriotes’, mentre que Wales, procedent de l’anglosaxó Walas, vol dir ‘estranger’. De Cymru a Wales, de cymry a welsh, dels compatriotes —dels d’ací— als estrangers, podria ser una síntesi perfecta de la història —no definitiva ni conclosa, com totes les històries— del país.
La toponímia és, efectivament, un camp de batalla. La ciutat de Kíiv és, actualment, la capital d’un estat independent: Ucraïna —mot que, d’altra banda, es relaciona amb el nom eslau per a frontera—. La Rus de Kíiv és l’estat medieval que tres nacionalismes reivindiquen com el seu bressol nacional: rus, ucraïnés i bielorús. Tradicionalment, en valencià —així com en la major part de les altres llengües europees—, n’hem dit Kíev. Arran de la invasió russa d’Ucraïna de 2022, una gran part d’aquestes mateixes llengües també va canviar la manera de referir-s’hi. La diferència rau en la llengua de la qual derivem el nostre exònim: Kíev era el resultat d’adaptar el rus Киев, mentre que Kíiv ho és d’adaptar l’ucraïnés Київ. Només cal que ens hi referim d’una manera o d’una altra per a expressar-ho gairebé tot, en aquest sentit.