El dia que va vindre la barrancada, com que era dimarts, estava a casa teletreballant. Tot el matí vaig estar una miqueta inquieta, perquè hi havia l’alerta roja per la pluja i els xiquets van a l’escola a Picassent. Em preocupava, sobretot, la tornada en autobús. Així que estava pendent de les notícies i mirant les xarxes socials. També els avisos de l’Ajuntament de Picassent, per si calia evacuar.
I, sí, efectivament. Cap a la una i mitja o les dues, varen suspendre les classes i varen enviar els xiquets cap a casa. L’autobús de tornada cap a casa des de l’escola passa per Picanya i per Paiporta. És per això que vaig demanar a la meua filla Candela que m’enviara fotos del barranc, perquè semblava que havia plogut molt pel curs alt i devia anar ben ple. Però li ho vaig demanar com a curiositat, llavors no érem conscients del perill que hi havia.
Els xiquets varen arribar a casa a les tres i mitja i jo vaig estar treballant fins a les sis. En aquells moments sí que hi havia un cert nerviosisme. No sabíem ben bé de què, però estaves pendent que podria passar alguna cosa. Teníem por que, en qualsevol moment, començara a ploure molt i els carrers s’inundaren. Ara bé, no ens imaginàvem una barrancada, ni de bon tros.
Llavors vaig eixir a traure el cotxe del garatge, a aparcar-lo en el carrer, en una zona alta, i també a aprofitar i comprar algunes coses que em feien falta. Devien ser les sis i mitja de la vesprada. Hi havia molt de trànsit per la meua zona, així que vaig deixar-ho estar i vaig decidir anar al supermercat. A prop, hi havia una patrulla de la policia intentant dirigir el trànsit, perquè ja hi havia gent que pegava la volta des de Catarroja i es començava a sentir gent també que avisava que el barranc anava molt ple. Devien ser ja les set menys quart. Vaig avisar la farmacèutica de baix de casa de la situació. Quan vàrem pujar a casa, uns minuts més tard, des del balcó, ja es veia com arribava una llengua d’aigua marró al carrer. Aquesta va arribar un poc abans de les 19.30 h. Venia des de dos llocs, des de Catarroja i des de Paiporta. Però encara només era un pam d’aigua. Llavors gravàvem els vídeos quasi com a cosa curiosa.
Però va durar molt poc, perquè, de seguida, l’aigua va pujar molt ràpidament. Quinze minuts després, ja havia deixat el mòbil i volia baixar al carrer, perquè ja veia que hi havia gent que començava a necessitar ajuda. Així i tot, no vaig poder eixir al carrer, perquè, quan vaig baixar al pati de casa, ja hi havia un metre d’aigua, per la qual cosa a fora ja devia arribar als dos metres. Ma casa està a uns sis-cents metres del barranc. Des del polígon de Paiporta, l’aigua venia fortíssima i rapidíssima, i arrossegant cotxes, furgonetes, materials…
Llavors ja vaig començar a veure gent que s’havia abandonat dins dels cotxes, gent que estava pel carrer i intentava pujar als arbres o als semàfors i gent que demanava ajuda desesperadament. L’aigua ja començava a pujar per damunt del pati i acostar-se al primer pis. Allà vivia una persona molt major i amb un alt grau de dependència. Com que no sabíem si l’aigua continuaria pujant o no, vàrem baixar a veure com es trobaven. L’home estava en un llit d’hospital, i la seua dona, també molt major, i la cuidadora estaven molt nervioses, amb molt d’estrés i no sabien què fer.
Vàrem decidir carregar-lo en una cadira i, entre el meu fill Gael i un altre veí, el vàrem pujar del primer fins al quart pis. Llavors ja se n’havia anat la llum. Tot això ho anàvem fent a les fosques. Tot seguit, vaig anar per Pedro, que és un altre veí, del tercer pis, un home major que viu sol des d’un poquet abans de la pandèmia, quan faltà la seua dona. Finalment, tots els veïns de l’edifici vàrem anar pujant fins al quart pis. Tot el que venia des de Paiporta amb l’aigua s’estampava contra l’edifici i començava a tombar el portal. Entre el soroll de l’aigua i el soroll de l’impacte, i de com anaven caient trossos de la façana, ens entrava molta por, i per això vàrem buscar refugi en la planta alta.
A ma casa, ens vàrem refugiar unes vint-i-cinc persones. Més dos gossos, un gat i un hàmster! Passàrem tota la nit així, sense poder creure que el que véiem des del balcó era real. L’aigua baixava a una velocitat increïble i molta gent demanava ajuda. Sentíem els crits, però no els podíem ubicar, no podíem saber del lloc exacte d’on venien i, és clar, no hi podies fer res tampoc.
Era una angoixa brutal i terrible. Senties gent demanant auxili i, fins i tot, veies com moria gent. Hi havia un policia local i una dona que estaven agafats fort a un semàfor, perquè un cotxe s’hi va estampar i se’ls va emportar. Ho vàrem veure des del balcó. El crit d’ella ens va fer emmudir, amb una sensació de frustració per no poder fer res… Vàrem tornar a baixar al primer pis i vàrem lligar llençols, per a veure si els podíem fer arribar a algú, però la força de l’aigua era tan gran que tot esforç era inútil. Quan ho recorde, em continua semblant una situació irreal, com si estiguérem dins d’una pel·lícula.
Va arribar un moment en què ho vàrem deixar estar. Vàrem assumir que no podíem ajudar la gent que s’havia quedat al carrer, que no podíem fer-hi res. Llavors Pedro, el veí del tercer que vaig pujar, es va començar a trobar molt nerviós. Tenia molta por. Es va començar a marejar i em deia que li feia mal a prop de la boca de l’estómac. A la boca o una miqueta més cap amunt, que de vegades li feia mal, perquè tenia una úlcera. Em deia això i jo intentava tranquil·litzar-lo. El vaig portar a l’habitació del meu fill i li vaig dir que es calmara i que intentara dormir i, més endavant, ja pensaríem què fer amb els cotxes i els desperfectes de l’edifici.
Cada poc de temps, entrava a l’habitació a veure com estava. Una d’aquestes vegades, es va despertar i em va dir que s’havia adormit en una mala postura i que havia començat a fer-li mal el braç. Això ja em va preocupar molt més: dolor en la boca de l’estómac i dolor al braç… Estava tenint un infart! Em vaig desesperar. Vaig telefonar unes vint o trenta vegades al 112, que no donava línia i que sempre replicava el missatge que el número no existia. Va arribar un moment que vaig ser conscient que estàvem a soles. Pel carrer, no podria vindre ningú, ja que llavors l’aigua havia pujat pràcticament tres metres. Jo necessitava que, almenys, algú per telèfon m’explicara si jo podia fer-hi alguna cosa o que m’assegurara si realment allò era o no era un infart. Que m’explicaren si hi havia alguna medicació de les que tenia a casa que poguera ajudar-hi o, sobretot, si, per contra, n’hi havia alguna altra que no li podia donar. Si hi havia alguna maniobra que jo poguera fer o si era millor col·locar-lo en una altra postura… És a dir, algú que per telèfon m’acompanyara i m’anara donant les indicacions de quines coses convenia fer i quines no i, si la simptomatologia coincidia amb un infart, com podia actuar.
Llavors t’adones que has d’enfrontar la situació a soles, sense ajuda. Els dos sols, Pedro i jo. No és valentia, simplement és que arriba un moment que no tens una altra opció. Veus tanta gent patir i et trobes en una situació tan complicada que, d’alguna manera, desconnectes de les emocions. Deixes de sentir, perquè has de tirar avant el problema. Pedro em demanava que li donara un Enantyum, ja que, quan té mal d’esquena, li va molt bé. Ara bé, jo, sense coneixements mèdics, no ho veia clar. Si l’Enantyum és un antiinflamatori i els antiinflamatoris pugen la tensió… Si Pedro estava realment tenint un infart, l’Enantyum podia rematar-lo! Tenia molts dubtes. Finalment, vaig decidir que li donaria un paracetamol. Vaig entrar i li’l vaig donar, però dient-li que era l’Enantyum. Ell se’l va prendre.
Es va morir sense saber que s’havia de morir. S’havia quedat més tranquil, perquè pensava que, amb l’Enantyum, després d’una mitja horeta, quan li hauria fet l’efecte, li hauria passat el dolor i es podria alçar. Em vaig quedar a l’habitació i li vaig dir que no es preocupara, que m’hi quedaria fins que s’adormira. En un moment donat, quan encara el tenia agarrat de la mà, vaig mirar-lo i li vaig veure el gest… i llavors em vaig adonar que s’havia mort. No podia pensar si havia de morir o havia de sobreviure, perquè no podia avançar què passaria en els pròxims quinze o vint minuts. Només podia viure al segon. Vaig començar a moure’l una miqueta. Era molt complicat intentar reanimar-lo, tal com estava damunt del matalàs, i, a més, no sabia ben bé com fer-ho o com intentar buscar-li el pols. Era la desesperació absoluta de veure que es moria o que ja s’havia mort i no poder fer-hi res. Vaig estar unes dues hores entrant i eixint cada cinc minuts de l’habitació, perquè no podia saber si realment era viu, si tenia el pols molt feble i era jo qui no li’l podia trobar… No podia dir-li res a ningú, perquè tenia més de vint persones a ma casa que estaven molt nervioses i tenien molta por que l’edifici s’ensorrara per culpa de l’aigua. Si els en deia res i els entrava un atac de pànic o d’ansietat, no podia vindre ningú a ajudar-nos. Vaig decidir explicar que ja es trobava millor i que s’havia adormit.
Llavors havíem d’atendre l’altre home major, que estava a l’habitació de la meua filla, que havia caigut del llit, però que, com que no pot parlar, no sabíem si s’havia fet mal o si era pitjor encara tornar-lo a pujar al llit, ja que, si s’havia fracturat alguna cosa, potser empitjoràvem la situació, en moure’l. Tot això passava mentre a la meua filla li venien ganes de vomitar, perquè tenia por que els haguera passat res als seus amics, als pares, a la família…
A l’altra banda del carrer, hi ha cases unifamiliars. En una d’aquestes, hi havia Conxi, i sabia que el seu home anava en cadira de rodes. La veia en el balcó de la primera planta, a soles, enfocant amb la llanterna. Conxi està a soles? I si l’home no ha pogut pujar a dalt? Però no podíem parlar, perquè el soroll de l’aigua no ens deixava que ens sentírem. Efectivament: l’home de Conxi també s’havia ofegat. Ella va intentar pujar-lo a dalt, però no podia. El va haver de soltar i va veure com s’ofegava. Imagina això: el segon exacte en què ha de decidir que, per no ofegar-se els dos, l’ha de soltar. I, després, des de dalt de l’escala, veure com s’ofega el teu home de cinquanta anys. Imagina-ho. Imagina totes les històries que ens hem anat contant. Pensàvem que la farmacèutica s’havia ofegat a dins, perquè s’havia tancat, però posteriorment vàrem saber que havia eixit al carrer, havia pujat damunt d’un cotxe i l’havien poguda rescatar des d’un balcó. Són històries de terror.
Recorde un moment concret, cap a la una o la una i mitja de la matinada, que vàrem veure que l’aigua al carrer ja no era tan forta i no pujava tant. Llavors vàrem intentar baixar al carrer. I recorde dient-nos entre tots “no patiu, que, d’ací a mitja hora, açò està ple de bombers, de policia, d’ambulàncies”. Tots pensàvem això. Mitja hora, una hora, un parell d’hores, com a molt. Però a ningú no ens entrava al cap que la gent ja poguera baixar al carrer i per allà no apareguera ningú, que no hi haguera cap servei d’emergència. I és el primer moment de paràlisi, perquè llavors és quan ets conscient que no pots esperar i el veïnat i tu mateixa vos heu de salvar a soles. Penses que vius en un país europeu i que la resposta ha de ser organitzada, però res més lluny de la realitat.
Al matí, quan ens alçàrem, el pati de l’edifici estava bloquejat, perquè hi havia entrat un cotxe i més cotxes s’amuntonaven a fora. Hi havia de tot per tot arreu, dins i fora. No podíem eixir de l’edifici. Algú, no sabem qui, va col·locar unes escales que passaven per damunt dels cotxes. Ara hi havia una eixida i podíem saber com estava la família. Tots vivim en la contornada formada per Catarroja, Benetússer, Alfafar i Massanassa. Per telèfon, només ens podíem comunicar per SMS. Sentia un nus a la panxa. Havia de seure i escriure a tota la família. Em feia molta por, perquè, veient la magnitud del que havia passat i a tota la gent que havia d’escriure, era molt probable que algú em responguera dient-me que algú havia desaparegut o havia faltat.
Cap a les nou o les nou i mitja del matí, vaig veure una patrulla de la Guàrdia Civil pel carrer. Des del balcó, els vaig avisar que hi havia una persona morta a casa i que necessitava ajuda. Ara bé, ells em varen dir que, si la persona estava morta, ja no podien fer-hi res, perquè ells estaven buscant una xica d’onze anys que estava desapareguda. Més endavant vaig saber que, malauradament, va aparéixer morta. Aquell mateix matí, un temps més tard, va vindre una segona patrulla. En les hores anteriors, per WhatsApp, sí que vaig poder enviar missatges a uns amics de fora del País Valencià, que sí que varen poder posar-se en contacte amb els 112 dels seus territoris i els varen poder donar l’avís de la nostra situació. Així és com havien enviat aquesta segona patrulla, que sí que va poder entrar a l’edifici amb les escales de què parlava, però era una patrulla local, de la caserna d’Alfafar, que no portaven cotxe i estaven esgotats i sense menjar des de la nit anterior. Sense begudes i sense equipament de res. Els vaig explicar què havia passat i els vaig donar beguda. L’únic que em varen poder dir és que tancara la porta i la finestra, perquè l’olor ja es començava a notar. Pedro s’havia de quedar allà, quan encara els meus fills no sabien que s’havia mort. Els guàrdies civils no sabien quan podrien tornar pel cos, perquè havien de continuar buscant supervivents.
Després d’això, em vaig haver d’enfrontar a un dels pitjors moments de tots. Vaig parlar amb Juanma, el fill de Pedro, i li vaig explicar la situació, que la guàrdia civil no se’n podia emportar el cos i que l’havíem de deixar tancat on estava. Llavors Juanma em va dir que, com que estava amb Gael i Candela, podíem portar el cos de Pedro a sa casa, al tercer pis, i deixar-lo al seu llit, i així jo em podria quedar més tranquil·la amb els xiquets, una opció que a mi no m’havia passat pel cap. Ara bé, entre Juanma i jo no podíem amb el cos, per la qual cosa ens va tocar avisar tres veïns més.
Aquest és un moment que no oblidaré mai i que cada vegada que passe per aquella escala em torna a vindre al cap: cinc persones traslladant el cos de Pedro des del quart al tercer pis. Juanma, el seu fill, sense parar de plorar; la resta, tots en silenci. Un moment d’aquells de negació, de pensar que això no podia estar passant. A més, Pedro estava embolcallat en un edredonet blanc amb unes estreletes de colors, que el meu fill Gael tenia des que va nàixer. Com que n’érem tants al pis, havia tret totes les mantes per a tot el món i aquesta és la que li va tocar a Pedro. Finalment, no sé si va ser el 30 o el 31, quan varen passar a arreplegar el cos de Pedro, perquè llavors jo ja estava a Massanassa. Ara bé, per damunt de tot, quan va vindre el seu fill Juanma, el que jo volia era que tinguera la certesa que, dins de tot el drama, son pare no havia patit i havia mort tranquil.
Llavors ja sí que em vaig agarrar els matxos. Vaig baixar a veure com estava l’edifici i em vaig trobar que passava per davant un dispositiu d’emergència. Era un cotxe menudet i crec que hi havia algú que era bomber. Li vaig preguntar què havíem de fer, si ens podíem quedar a l’edifici, tal com estava, si era o no era segur, si podia haver-hi algun risc estructural. Em va respondre que ell no tenia coneixements tècnics per a determinar-ho i que, d’altra banda, estaven buscant supervivents i que la cosa no pintava gens bé. Em va aconsellar que, si teníem algun altre lloc cap a on anar, que ho férem. Així doncs, vaig tornar a pujar per a agafar el llibre de família, la garrafa d’aigua de tres litres, els ordinadors per a poder tindre bateria per a carregar el mòbil i me’n vaig anar cap a la coordinadora de col·lectius del Parc. Per què a la coordinadora? Doncs no ho sé. Probablement va ser una reacció instintiva, perquè era el lloc on identificaves que hi hauria gent que podria organitzar-se. I, efectivament, el mateix que havia pensat jo, ho havia pensat molta altra gent de la contornada.
De fet, la coordinadora ja tenia elaborat un mapa previ de famílies vulnerables. Ja tenia identificada molta gent del veïnat i les necessitats que tenia. Sabies que en tal casa vivia tal persona que no podia baixar al carrer i, llavors, aquella havia de ser la gent que necessitaria que t’hi acostares a portar-li aigua. El primer que necessitàvem era, òbviament, aigua. Vàrem fer un llistat de persones, tasques i responsables i ens el vàrem repartir.
U no es pot imaginar com podia ser tan difícil moure’s en aquelles circumstàncies. Un trajecte que abans podies fer en un parell de minuts es podia allargar més de mitja hora, si més no. Portaves fang fins a dalt i tot estava ple de cotxes. Havies d’arribar a llocs a portar medicació, aigua, menjar… Les famílies que vivien en les plantes baixes, o havien pujat a la casa del veí del primer o del segon pis o no sabien on anar.
Ens començàvem a organitzar de manera espontània. Enviàvem missatges als col·lectius que coneixíem de València. Per exemple, al CSOA l’Horta, demanant-los aigua, menjar i medicació bàsica per a les primeres cures. Al Parc va començar a arribar molta gent, amb bicicleta o a peu, carregats amb garrafes d’aigua. L’aigua era, llavors, més que un tresor. L’havíem d’emmagatzemar i racionalitzar molt bé. En les primeres vint-i-quatre hores, vàrem poder ajudar molta gent.
Aquestes xarxes de suport mutu espontànies anaven creixent i creixent. Ens organitzàvem. Hi havia qui havia trobat una doctora i un infermer i es coordinava per a enviar-los on més falta feren, que acudiren a tal plaça, on els esperava tal persona. Dins de tota la tragèdia, viure l’experiència de com la gent camina durant hores perquè altres persones no es muiren de set i de fam… Perquè eren les qüestions més bàsiques: qüestions vitals. Hi havia gent morta pel carrer, altra gent que anava a veure com estaven els veïns o a tapar els morts, perquè no estigueren exposats al mig del carrer o abandonats en les cases… No parle d’un parell de dies després, quan va arribar l’allau de voluntaris i es va omplir el pont de la solidaritat, sinó de les primeres hores, que eren supercrítiques, perquè la gent deambulava pel carrer sense saber on anava, senties crits que et trencaven el cor, d’algú que s’acabava de trobar un cadàver. Pel tipus de crit, sabies què havia passat.
Però també senties aplaudiments quan s’aconseguia rescatar algú, quan treien algú d’algun lloc on havia quedat atrapat. O de quan arribaven les primeres persones carregades amb garrafes d’aigua, que també et comunicaven que, més tard, vindria més gent i duria més aigua. I ens anàvem organitzant. Què més necessiteu? Doncs, per favor, m’han dit que no sé qui s’ha quedat sense insulina… Com formiguetes, en les primeres quaranta-huit hores, ens vàrem coordinar per a atendre els casos més urgents.
Eren xarxes que ja tenies anteriorment i que ara s’activaven. De vegades, fins i tot, no feia falta que digueres res. La gent simplement començava a aparéixer. Són aquestes xarxes que ens donen —literalment— la vida.
Perquè passaven les hores i per allà no apareixia cap dispositiu d’emergència. No apareixia ningú. I això sí que pareixia una broma de mal gust. No ens ho podíem creure. Recorde un moment, de matí, que pensava que la inundació havia sigut tan gran que havia afectat València i la ciutat s’havia quedat paralitzada i que per això no venia ningú ací. Però llavors senties els avions al cel i entenies que l’aeroport estava funcionant amb normalitat; per tant, ací al costat, a València, la vida continuava amb normalitat. Això em va impressionar i em va desconcertar molt, perquè, si Manises estava funcionant, com és que no venia ningú ací?
I és que cal tindre en compte que el fet que no enviaren l’alarma va ser criminal, però això no ho sabíem llavors. En aquell moment, no podíem pensar en una alarma. El que pensàvem llavors era que no venia ningú a ajudar. No ens passava pel cap que l’alarma havia sonat a les hui i onze, quan ja hi havia tres metres d’aigua a les cases, i que sonava en vint-i-tres mòbils alhora, que estàvem a casa. No teníem ni tan sols la capacitat de pensar que ja la podrien haver enviat abans. No teníem notícies, ja que no teníem internet. Tot això que fora ja se sabia, que Mazón estava al Ventorro, per exemple, nosaltres no ens ho podíem ni imaginar. No en teníem ni idea. Per a nosaltres, l’impacte era que molta gent demanava ajuda, patia, que hi havia persones mortes, i que no venia ningú a ajudar-nos. En la meua zona, pels carrers en què jo em vaig moure, això va durar almenys dos dies i mig, que no hi va aparéixer ningú.
I, òbviament, hi havia una part que nosaltres no teníem capacitat per a fer res. Per exemple, per a retirar els cotxes del carrer. Ací no podíem fer res. Tot i això, els primers que aparegueren per ací a retirar cotxes dels carrers fou gent de clubs de 4×4, que varen vindre amb els seus vehicles. Portaven cordes i cadenes, rebentaven les finestres dels cotxes, els lligaven i els arrossegaven cap als costats.
L’única actuació possible que teníem era la que comportava suport mutu, que comportava solidaritat, que comportava cures. Una resposta individual no era possible i les institucions estaven absents. Allò de només el poble salva el poble era la nostra vivència, no era un eslògan. Individualment, no podies sobreviure. O ho feies en comunitat o res. Però no en la comunitat del teu grup d’afinitat, del teu col·lectiu, etc., no: en la comunitat del teu veí o la teua veïna, que coneixes de fa vint anys o de fa un mes i amb qui potser només han intercanviat alguna salutació, però amb qui llavors et toca arromangar-te i preguntar i tu què tens? Doncs jo tinc graneres, un poal, una pala… i comencem a retirar fang. No hi havia una altra manera de tirar avant, si no era en comunitat.
Aquesta organització, aquest suport mutu, sorgia de manera espontània. En acabant, li hem posat nom i hem parlat d’economia social i solidària, perquè tenim un marc teòric darrere, qui ho ha estudiat abans, però llavors la gent s’organitzava així instintivament, sense ser-ne conscient. Això ens donava força. Recorde, per exemple, que es va córrer la veu que a les residències de majors necessitaven insulina. Algú del CSOA l’Horta, que treballava en un hospital, es va posar en marxa i va anar a la residència de majors de Massanassa a portar-ne. I allò era una explosió d’alegria, quan algú apareixia per la porta amb una caixeta d’insulina. Ens empoderava: ho estàvem organitzant i ho estàvem fent i era possible.
Les relacions entre el veïnat han canviat. Ara, amb la gent que només coneixies de vista i prou, ja tens una relació, perquè has viscut un moment molt complicat amb ella. T’hi has ajuntat i t’has mogut per a tirar avant. Això ha fet que les relacions interpersonals canvien. Des dels Comités d’Emergència i Reconstrucció Local volem enfortir aquestes xarxes, que han tingut una importància clau durant les primeres setmanes, diguem-ne novembre i desembre, la fase d’emergència més dura, una vegada que ja tenies l’aigua i el menjar garantits, encara que hagueres d’alimentar-te de macarrons durant vint dies seguits.
Després d’eixa primera fase de supervivència, ja teníem mapejades les necessitats. Cal tindre en compte que, molta gent major o amb mobilitat reduïda, encara que hi haja comerços que ja estiguen oberts, no poden baixar a la farmàcia o al supermercat. Els ascensors no s’han recuperat, i això és un problema important per a aquesta gent. Ara com ara, els serveis socials municipals ja se n’estan fent càrrec, d’aquests perfils, però encara hi ha molta gent que continua atesa per les xarxes de suport que es varen crear aquells dies. Són xarxes que s’han d’aprofitar, ara que els llaços entre la gent s’han fet més estrets i s’han trencat moltes barreres entre els veïns.
Ara vindran els polítics a fer-se la foto. Però aquesta reconstrucció, aquesta emergència i aquesta reconstrucció, no la podem deixar en mans de les mateixes persones que han deixat tirades i abandonades quan ens estàvem ofegant. Aquest és l’objectiu dels CLER i per això han nascut: la proposta és exportar el model que ha funcionat al Parc i que es puga escampar a tots els pobles que vulguen sumar-s’hi. Després, cadascú, al seu poble, adaptarà allò que necessite.
Nosaltres entenem que, tot i que Mercadona tornara a obrir l’1 de desembre, continuem en fase d’emergència, perquè hi ha moltíssima gent que s’ha quedat sense casa, que ho ha perdut tot. I és que hi ha certa sensació que, com que ja hi ha un Mercadona obert, ja ha tornat la normalitat. Però també hi ha milers de famílies que, abans de la DANA, ja tenien problemes per a omplir el carret de la compra i que, després, per molt que Mercadona ja haja obert, no tenen diners per a anar-hi a comprar, perquè ho han perdut tot: la casa, el negoci, el cotxe…
La DANA ens ha trencat la vida, tal com la coneixíem abans. Ha trencat el nostre paisatge, el nostre entorn, les nostres cases… i també les emocions. Hi ha una tristesa que veus en les mirades de molts veïns que és impactant. Una persona que abans et feia un somriure i ara et fa una abraçada, però amb una tristesa que impressiona. Ha canviat l’estat d’ànim. Es nota que hi ha un dolor molt profund. I molta ràbia. També molta ràbia.
Un altre objectiu dels CLER és justament això: què fem amb aquesta ràbia i amb aquest dolor. Volem connectar-los i col·lectivitzar-los. Si col·lectivitzem la ràbia i el dolor, tindrem una resposta comunitària. Mentre que, si cadascú gestiona la seua ràbia i el seu dolor, a banda que el procés es farà molt més dur, no aconseguirem transformar les coses. Si, per contra, abordem aquests processos d’una manera col·lectiva, podrem obrir un escenari en què tindrem l’oportunitat de canviar la realitat en què vivim.
I, és clar, volem que ens hagen de sentir, ja que no ens escolten mai. Perquè aquesta és una comarca molt castigada. Som la gran comarca oblidada de l’àrea metropolitana de València. Som l’abocador de la ciutat de València. I això costa d’alçar-ho, fins i tot quan es tracta de moviments de defensa del territori, perquè sembla que hi haja també una horta de primera i una de segona. Quan toca defensar una alqueria de l’especulació a la part nord, tots hi anem; però, al revés, és més difícil.
Ara és el moment de dir prou. No podem assumir més polígons, centres comercials, el port, l’aeroport, la ZAL, el traçat de les vies de l’AVE, les depuradores, el magatzem del fem… Volem repensar-ho tot, perquè, al remat, aquesta DANA ens ha proporcionat una informació valuosíssima de totes les coses que no anaven bé i que ara cal transformar. A més, ens movem en un context de canvi climàtic, perquè no és el futur ni és res que passe a l’altra banda del planeta, sinó que ens ha tocat a la porta de casa i ens l’ha omplida d’aigua. És a dir, sabem que una barrancada com la que hem viscut, malauradament, tornarà a passar, i cada vegada més a sovint, per tant, no podem reconstruir el que ja teníem, que és el que estan fent les institucions, que intenten reconstruir el que hi havia com més ràpidament, millor, i calquen exactament el mateix model urbanístic, social, ferroviari, viari, etc., i fan com si no haguera passat res. Nosaltres diem que no. Pensem que aquesta tragèdia ens ha de canviar. És evident que sí que n’hi ha una part que cal reconstruir amb urgència, que són les escoles, els centres de salut, segons quins serveis, etc., que són necessaris i imprescindibles, però, de l’altra part, probablement abans de reconstruir cal desconstruir.
Cal parar, reflexionar i escoltar les persones que vivim ací i que volem decidir com volem que siguen els nostres pobles. Volem decidir nosaltres. Ser-ne una part activa i no que vinguen les administracions o les subvencions de les entitats privades del filantrocapitalisme a dir-nos com ens han d’arreglar la plaça. Perdona, però jo vull dir què li passava a aquesta plaça, quins problemes tenia abans de la DANA i ara vull que reconstruïm una plaça integradora, que siga útil per a tot el poble i, sobretot, que si torna a vindre un episodi com aquest, no torne a provocar els mateixos problemes. Volem terra, volem arbres, volem verd. Sabem que és molt difícil llevar la V-30, la pista de Silla i la CV-400, però caldrà buscar-ne alternatives.
Hi ha una expressió que m’agrada molt: els camins de l’aigua. Hem de reconnectar amb el territori i veure per on van aquests camins de l’aigua i tornar a deixar-los pas. Es puga o no es puga desmuntar la pista de Silla, aquests camins de l’aigua han de tornar a trobar el seu pas per a arribar a l’Albufera. No hi ha cap altra alternativa, perquè no es pot deixar per a més avant. No és el futur, perquè el futur ja és present. El desastre ja el tenim ací. Aquesta és una comarca molt degradada, sobretot urbanísticament, i nosaltres demanem viure amb dignitat. Per tant, cal reconstruir amb dignitat, per a poder viure en espais que siguen amables, espais accessibles, espais segurs, espais integradors.
El moment és ara. Un grup d’arquitectes de la Universitat Politècnica del Vallès ha fet un treball sobre l’urbanisme paisatgístic aplicat a la comarca de l’Horta Sud. Havien estudiat el territori abans de la DANA. Tenen, per tant, feta la radiografia de l’abans i ara poden treballar sobre el després. Vàrem fer un recorregut pel poble i, de vesprada, vàrem tindre una sessió de treball en què cadascú, després de recórrer llocs concrets del poble, exposava d’una manera molt lleugera les millores que hi podria aplicar. Aquesta gent té les idees molt clares i, a més, són idees boníssimes. Tenen solucions per als problemes que hi detectem. El problema és que portar-les avant implica un canvi de model que, de tan radical, és utòpic. Quan veia com el meu ajuntament escoltava les propostes, fins i tot em semblava possible; però, en acabant, vaig caure de la figuereta i vaig entendre que això no ho farà ni l’ajuntament, ni la Generalitat ni el govern de l’Estat.
El canvi de model és necessari. I és un canvi molt profund, que diria que quasi arriba a implicar un trencament amb el sistema. Si no ho fa, s’hi acosta molt. Hem arribat a un punt en què la vida és quasi incompatible amb el sistema capitalista actual. Perquè, si ho penses bé, la manera en què ens vàrem organitzar els veïns per a salvar-nos les vides en comunitat va funcionar precisament perquè el sistema capitalista, aquells dies, va quedar desactivat. Els diners no aprofitaven per a res. No hi havia botigues, no hi havia empreses: el sistema va quedar desactivat, el sistema havia caigut, i la població es va tornar a posar en marxa en la seua essència humana.
Ara és, per tant, o nosaltres o el sistema. Sé perfectament que és molt difícil canviar-lo, perquè, a més, el sistema ho travessa tot. No són només les infraestructures, els polígons o els centres comercials, és que les relacions interpersonals, les relacions entre els pobles, les relacions de la comarca amb la ciutat, tot està travessat per eixe sistema.
Ara com ara, la reconstrucció, deixant de banda allò que hem dit que era urgent, va més ràpidament que la reflexió. S’estan botant la fase de la reflexió. Carmen Grau, que és de la Valldigna, però viu al Japó, i és experta en catàstrofes naturals, tsunamis, terratrèmols o accidents nuclears, explica que no es pot anar tan ràpidament. Cal organització i participació de la ciutadania, perquè la ciutadania té una informació molt valuosa a aportar-hi, perquè som nosaltres, els qui coneixem el nostre territori i el nostre poble. En cas d’emergència, ni la ciutadania pot funcionar sense l’administració ni l’administració pot funcionar sense la ciutadania. Hi ha d’haver un treball en comú i una retroalimentació conjunta. Un treball cohesionat.
Carmen Grau posava un exemple de com funcionen les emergències al Japó que és clau. Ací molta gent va morir perquè es va quedar atrapada als cotxes. Però, quan al Japó hi ha una alerta, la gent sap que no ha d’anar a l’escola dels fills a arreplegar-los, perquè hi ha moltes possibilitats de morir en el trajecte. Ara, com poden uns pares estar tranquils, durant una alerta, sense anar pels fills? Perquè saben que l’escola té protocols que salvaran els seus fills. És molt difícil passar per aquesta situació, sense anar a arreplegar els teus fills a l’escola o els teus majors al centre. Però tu hi confies, perquè tant l’escola com el centre de majors tenen la formació i els protocols necessaris per a evacuar amb rapidesa. I saps que els teus hi estaran segurs. Per tant, tu t’has d’ocupar del lloc on et trobes en eixe moment. Del lloc exacte on estàs i de salvar la teua vida i la de la gent que tens al voltant. Però de cap de les maneres has d’agafar el cotxe. A mi mateixa em podria haver passat, de fet. Podria haver agafat el cotxe per a anar a arreplegar els xiquets i és possible que ens hi haguérem quedat, en l’anada o en la tornada.
És per això que és necessari pensar des de tots els punts de vista. Des de la sanitat, des de l’educació, des de la protecció civil, des de bombers, des del municipi, des de la ciutadania, que ha de tenir unes nocions mínimes de com han de sobreviure, en cas que les vint-i-quatre o les quaranta-huit primeres hores no hi haja ningú que els ajude, que és el que ens va passar a nosaltres.
L’Acord Social Valencià naix com a proposta dels Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció. Els CLER naixen, com explicava adés, amb la intenció de donar una continuïtat a l’organització veïnal que es va donar els dies posteriors a la DANA per a fer front a l’emergència immediata. Tenim clar que l’emergència durarà mesos i que, en acabant, vindria la reconstrucció i aquesta ens seria imposada des d’alt i no encaixaria amb les necessitats reals de la ciutadania. L’Acord, d’una altra banda, es planteja com a resposta al pacte que fa Mazón amb Vox per aprovar els pressupostos de la Generalitat per a 2025. Com que Mazón es trobava en la corda fluixa, el pacte de pressupostos li permet mantindre’s en el poder. Guanya temps. Mazón assumeix tota la motxilla ideològica de Vox: negacionisme del canvi climàtic, xenofòbia, masclisme, antivalencianismes… En eixe sentit, si el pacte és conseqüència de la DANA, perquè respon a la debilitat política de Mazón, les conseqüències aniran molt més enllà i no només afectaran els pobles que va inundar la barrancada, sinó que són una amenaça per a moltíssims altres sectors de la població: serveis públics, dones, migrants, llengua, cultura, territori… És un atac que ens interpel·la a tots. I l’Acord Social València és l’espai per a vertebrar totes les resistències de tots aquests eixos de lluita.
Cal tindre en compte que és el mateix sistema econòmic imperant, que és el sistema capitalista, el causant de l’emergència climàtica i de tots aquests desastres derivats del canvi climàtic. És per això que reproduir en la reconstrucció el mateix model que tenim és una errada i un perill molt grans. Nosaltres, per damunt de tot, no volem més persones mortes. Per tant, entenem, des dels CLER, que la reconstrucció ha d’anar acompanyada d’un canvi de model econòmic i, doncs, de model polític i de model social. El que hem viscut ens ha de servir també com a oportunitat per a repensar la construcció posant com a primera condició el benestar de les persones i la cura del territori, no el benefici de les grans empreses com a objectiu últim. Posar la vida al centre. És a dir, fer les coses de manera que la vida de les persones, dels animals i de la terra estiga per damunt de tot. I això, inevitablement, passa per no reproduir el model capitalista.
La reflexió que fem és que nosaltres volem decidir. Nosaltres formem part d’aquest poble i, per tant, hem de formar part també de les decisions. Vosaltres teniu els impostos i els gestioneu, d’acord, però són els nostres impostos. I vosaltres sou els nostres gestors. Nosaltres, sense vosaltres, no podem fer-ho tot, però vosaltres, sense nosaltres, tampoc. És un procés molt interessant. No sé quin recorregut tindrà, però sí que tinc la certesa que, fins on arribem, el camí haurà sigut profitós, perquè haurem posat damunt la taula molts temes que, fins ara, ho estaven. Molta gent ha pres consciència que nosaltres no som la part privilegiada del món que té la salvació garantida.
Ara bé, el primer punt de partida per a qualsevol acord és que Mazón i el seu Consell han de dimitir. Perquè no hi ha reparació ni reconstrucció possibles amb els culpables del que ha passat. Per a nosaltres, no són un interlocutor vàlid. Ni que vingueren amb totes les bones intencions del món. No parlarem amb ells. Amb ells, no. Amb ells, no hi ha reconstrucció ni reparació possibles.