El llibre que tens a les mans és el resultat d’un treball ingent i rigorós per part de l’autora. Si més no, Aitana Alfonso ha estat un parell d’anys treballant el llibre; llegint molt, escoltant molta música —això no li pesa—, reflexionant, estudiant les teories sociològiques amb què poder afrontar la tasca que s’havia proposat. I fent llistes d’artistes i grups per períodes, gèneres, estils, llistes de discos, cròniques de concerts, llegint retalls de premsa, lletres de cançons, entrevistes, i fent-se i fent preguntes i més preguntes.
Com a professor de sociologia, amb unes quantes dècades d’exercici a l’esquena, sempre he estat a l’aguait d’aquelles persones la curiositat i l’interès de les quals podia coincidir amb algun àmbit de les meues passions investigadores: comunicació, cultura, consum, moviments socials. I encara plante més l’orella si veig que la persona que s’hi interessa té bones llums i ho fa d’una manera sincera. Val a dir que la veterania també ajuda a oldre les impostures.
Quan Aitana Alfonso em va venir a explicar les seues intencions i voluntat de recerca, jo intuïa el que podria arribar a fer i ella no sabia l’embolic en què s’estava ficant. D’això, ja en deu fer quatre o cinc anys. Primer, la vaig enviscar perquè fes les pràctiques de la carrera al Col·lectiu Ovidi Montllor de Músiques del País Valencià. Gràcies al seu treball, actualment, tenim ben organitzat i catalogat l’abundant material del COM (documentació interna, premsa, cartells, àudios i vídeos, concerts, mobilitzacions…) des de la nostra fundació el 2005. Ja hem complit vint anys.
Acabat aquest període, tocava mamprendre el Treball de Fi de Grau i, com que la jove estudiava Ciència Política i Sociologia, es trobava amb unes bones condicions formatives per a sotmetre a reflexió i anàlisi tot el material que havia passat per les seues mans i ulls i el paquet de bibliografia que ara li pertocava afrontar, és a dir, tenia les eines que calien per a un tal treball. El resultat va ser magnífic i va obtenir la màxima qualificació. I quan ella ja es creia que s’havia acabat, li vaig proposar de fer aquest llibre. I, clar, calia esporgar el text acadèmic per a convertir-lo en un llibre de bon llegir. Ha sigut una gran sort trobar la complicitat d’uns editors tan amatents com Pau Alabajos i Ricard Chulià de l’editorial Rebel. No podríem haver trobat millor editorial.
En tot aquest procés, he de confessar que m’ho he passat molt bé. M’he descarregat d’una feina que calia, que considerava molt necessària i que, per fi, trobava la persona que la podia fer. He acceptat els interrogatoris, les indagacions, els dubtes, les troballes que Aitana Alfonso anava plantejant i hem conversat molt. La feina d’acompanyament és magnífica, quan qui carrega el sac és l’altra persona, com era el cas. Converses en les quals Aitana Alfonso eixia del despatx amb la llibreta o l’ordinador ple de notes i tasques a fer. Per la meua banda, podríem dir que he abocat el meu coneixement de la música en valencià i de la sociologia de la música al servei de la causa. Tanmateix, ja ho he dit: jo he acompanyat. Qui ha portat el sac a bon terme ha sigut Aitana Alfonso. Tot el mèrit és seu i, si es pot criticar l’enfocament, potser la culpa és meua.
Tens a les mans un llibre excel·lent, que arriba en un moment d’inflexió i canvi en la nostra música. Des dels primers vinils, ja fa més de seixanta anys, passant per tots els canvis que s’han donat en la producció i distribució de les obres musicals, fins al moment actual, la societat valenciana ha bategat amb les nostres músiques, des dels cants de batre fins al rap i l’electrònica. Des que Raimon va omplir el Teatre Principal de València, amb només un single amb quatre cançons, fins als concerts multitudinaris dels grans grups dels últims anys, n’hem passades de tots els colors. Hi ha hagut èpoques de persecució que, per sort, els joves no han hagut de passar. Hi ha hagut èpoques de menyspreu per part de les autoritats. Hi ha hagut moments d’esplendor. I sempre, la producció de música en valencià, ha respost i ha persistit. Res no està donat per sempre. Tanmateix, mentre els valencians continuem existint com a poble, hi haurà música en valencià. La nostra música forma part inseparable de l’ànima del nostre poble, si em permeteu que em pose místic.
Aitana Alfonso ho explica molt bé quan parla de les dimensions de la música: cultural i comunitària, lingüística i comunicativa, social i identitària, econòmica i política. Totes les dimensions hi actuen alhora. Encara hi podríem afegir la dimensió terapèutica i energètica, tant per als públics com per als artistes. Les etiquetes ens serveixen per destacar cadascun dels elements en l’anàlisi sociològica. Un concert, un festival reuneix totes aquestes dimensions i, és clar, no és igual, si es tracta d’algun artista residual de la movida madrilenya o d’unes actuacions en solidaritat amb les víctimes de les inundacions del 29 d’octubre del 2024. L’analista hi trobaria elements característics i diferencials en ambdós casos per a cada una de les dimensions. Per posar-ne alguns exemples d’altres societats, podríem considerar el paper central del blues i el jazz en la cultura negra americana o el reggae en la cultura jamaicana i la seua influència mundial posterior. La lluita pels drets civils als EUA, o la independència de Jamaica als anys seixanta del segle XX, són inseparables de les seues músiques, dels artistes i del poble que les canta.
En sociologia, usem el principi d’indeterminació per a referir-nos a canvis impredictibles. És un concepte que hem manllevat de la mecànica quàntica (Heisenberg) per a referir-nos a l’obertura en què es mouen els sistemes socials, la qual cosa, més enllà de les projeccions quantitatives per a sistemes estables, ens permet considerar que l’existència de moltes variables ocultes i en moviment ens impedeix predir segons quines coses. Quan ens trobàvem en la llarga travessia del desert que van significar els anys vuitanta del segle passat per a la música en valencià, qui s’hagués atrevit a predir l’esclat d’Obrint Pas en l’última dècada del segle? Val a dir, doncs, que posades les bases sòlides de la nostra música amb una gran varietat d’estils i artistes, haurem de confiar en la creativitat i l’enginy del sector mentre els donem tot el suport que mereixen.
Espere i desitge, estimades lectores i lectors, que gaudiu d’aquest llibre tant com Aitana Alfonso n’ha gaudit escrivint-lo i jo acompanyant-la. Perquè, com va dir Nietzsche, sense la música, la vida seria un error.