Hi ha històries que arriben per quedar-se, que ens regalen aquella virtut tan maca de la senzillesa: la universalitat. Quan ens parlen de vincles, a més, tenen la capacitat d’emmirallar-nos, ja que, com a punt de partida en la vida de qualsevol ésser humà, la família ressona al llarg dels anys, en el camí que anem transitant, com l’eco ho fa a les valls. Nosaltres, a través de les nostres accions, podem arribar a fer-ne, de l’espai que ocupa dins nostre aquesta estima, autèntics territoris desèrtics i rics; tot sovint, abruptes i amb grans precipicis. Així, dia a dia, anem teixint en la pell els mapes de recorreguts, i, tot i que un plànol mai podrà mostrar tots els matisos del territori, atès que es troba en continu canvi, ens deixen vestigis del que hem sigut o del que desitjaríem ser, en forma d’arrugues, cicatrius internes o fotos per penjar amb imants a la nevera.
Congost és més que una crònica de personatges que es van trobant. L’Antoni Rico i Garcia, com a bon historiador, ens recorda, a través de llocs concrets en el temps, com les persones també som influenciades per la cultura, la política i el context històric, i, així, s’obren o es tanquen carrerons que, tot i ser metafòrics, condueixen a situacions reals, en què no tot depèn del propi desig, per a reflectir la diversitat de les perspectives i les seves lluites. Es desenvolupa en una constant tensió entre el que s’ha viscut, el que mai podrà ser i el que potser queda per viure, tot recordant que la fragilitat de la vida, en alguns moments, s’escola entre els dits com sorra fina de platja. A més, gràcies al ritme estrepitós dels esdeveniments que, per natura pròpia, resulten inevitables, és capaç de commoure’t, a través d’aquesta història feta d’històries, encara que mai ho hagis viscut.
Com la tornada d’una bona cançó (probablement de punk-rock, en aquest cas), va generant una sensació d’urgència que t’envolta, com a lector, a voler-ne més.
A parer meu, també trobem a Congost una crítica ferma cap a una societat que, sovint, ens exigeix desdibuixar-nos en la nostra narrativa, a deixar de reconèixer les nostres individualitats, en pro de la seva supervivència. En aquesta narració, hi ha una profunda herència d’humanitat, que ens uneix a les unes i les altres, vivències úniques que ens deixen coneixements que necessiten ser compartits; són veu de la generació a la qual es pertany, acte de resistència i celebració de la mateixa vida, malgrat la gelor que pugui deixar la mort al seu pas.
Per mi, ha estat una lectura entranyable, en el sentit més ampli de la paraula. Moltes gràcies, Toni.