Castelao és una referència reconeguda i respectada per a la societat gallega en general, una mena de pare de la pàtria, amb escasses excepcions molt escorades a estribord, i això malgrat que és reconegut com a fundador del nacionalisme gallec al segle xx, en un país on els seus postulats polítics no són els majoritaris en termes electorals, tot i que hi tenen un notable suport. Les enquestes indiquen no sols que vora el 90% dels gallecs el coneixen, sinó que la immensa majoria el valora molt positivament. Potser perquè el galleguisme sí que és un sentiment molt arrelat entre les gallegues i els gallecs i la figura polifacètica de Castelao com a intel·lectual, escriptor o dibuixant, a banda de polític molt actiu, encaixa perfectament en el paper de símbol transversal de la identitat gallega i gaudeix d’un ampli consens social i institucional.
Podríem dir que Castelao, un dels fundadors del Partit Galleguista, és admirat per damunt dels seus escrits polítics, ja que, sense deixar de banda les seues idees republicanes, antifeixistes, anticolonialistes o d’esquerra, el seu posicionament a Sempre en Galiza i la seua militància és clarament nacionalista, declarat partidari del dret a l’autodeterminació, i així és reconegut pels partits sobiranistes gallecs: «Galiza té dret a ser senyora de si mateixa, a constituir-se en un estat sobirà, perquè té una geografia, una raça, una llengua, una economia, una història i una psicologia que constitueixen l’ésser d’un poble».
De totes maneres, si comparem el cas de Castelao, autor també d’un Nós [nosaltres], amb el de Joan Fuster, i el grau d’identificació de la societat valenciana amb l’autor de Nosaltres, els valencians, i més encara amb les idees que hi expressa, podem comprovar que la societat gallega i la valenciana no sols estan separades per una meseta i mil quilòmetres, sinó també pel seu grau de cohesió i la percepció de la seua pròpia identitat. El cas gallec respecte de Castelao sintonitza millor amb la visió que a Catalunya es té del president Companys o a Andalusia amb Blas Infante.
Potser la geografia ajuda a la cohesió i el consens identitari, i, sense exagerar determinismes topogràfics, podríem recordar el que deia un diputat gallec de la ii República al respecte: «Galiza té una geografia separatista». Galiza no sols està separada de Castella per una frontera muntanyenca important, que fins no fa molt les deficients infraestructures de l’Espanya radial condemnaven a l’aïllament, sinó que la seua projecció, i vocació, és atlàntica, dins d’un estat mesetari i més mediterrani. L’escriptor i amic de Castelao Otero Pedrayo parlava de la seua condició d’insularitat. Podem afegir-hi altres factors, com una topografia accidentada amb innombrables valls i cursos d’aigua, que han afavorit la dispersió i atomització de la gent en el territori, fins a superar els 30.000 nuclis de població —més de la meitat dels corresponents al conjunt de l’estat!—, o una llarguíssima costa amb nombroses i profundes ries i ports que han facilitat l’emigració transoceànica. Com els grecs, expulsats a la mar per una geografia poc amable, que es llançaren a la colonització del Mare Nostrum i la Mar Negra, els gallecs s’embarcaren i travessaren un oceà per a eludir la misèria, buscant refugi en la terra americana, des de Terranova a la Patagònia. Així podem arribar a la conclusió que, efectivament, la geografia gallega, a més del so de la gaita, situen més a prop Galiza de Bretanya o Irlanda que del País Valencià o Catalunya, i la travessia amb vaixell fins als ports de l’Havana, Nova York o Buenos Aires semblava més assequible que viatjar a Europa.
Però, és clar, no tot és geografia: la història i la política centrípeta espanyola van condemnar Galiza a una condició perifèrica, a la pobresa, a l’emigració i a l’assimilació cultural. En l’imaginari espanyol, s’ha dibuixat una caricatura de Galiza que fins i tot molts gallecs han interioritzat i que, a colp de mites i tòpics, ha acabat per desfigurar una realitat molt més rica i complexa. S’ha passat d’una visió despectiva —insultant, fins i tot— a una autèntica admiració, potser animada pel Camí de Sant Jaume o fins i tot per la catàstrofe del Prestige. Galiza màgica, terra de meigas, on et pots trobar la Santa Companya per un frondós bosc animat, el Finisterre d’Europa, el conxuro i la queimada; Galiza vista com un espai verge, com un bon salvatge que s’hauria de preservar per a mantenir la rica varietat regional: pobres, però nobles i purs, emigrants carregats de morriña que ploren per tornar a la seua terra… Els tòpics sobre els pobles dominats són una forma subtil de supremacisme; el del Levante feliz n’és un de particularment ofensiu, en el cas dels valencians.
La fotografia és bastant diferent, particularment en el tema de l’emigració, que el mateix Castelao va experimentar de menut per la pampa argentina: «En Galiza non se pide nada. Emígrase» [A Galiza no es demana res. S’emigra]. No hi ha família gallega que no estiga partida i repartida pel món: la meua àvia va nàixer a l’Havana i els meus oncles majors han mort a Veneçuela i Nova York, mentre mon pare va emigrar com a mariner a Alemanya i encara va haver de passar una temporada per Amèrica, durant la crisi dels setanta. Un drama que no fa gens de gràcia als que l’han de representar en el teatre organitzat durant segles des de la Villa y Corte. «La nostra vaca té el pessebre a Galiza i les mamelles a Madrid. I qui no dona menjar a una vaca no té dret de munyir-la».
Com Castelao va subratllar, Galiza no és una regió, sinó una nació, sotmesa al poder mesetari d’Àustries o Borbons, i, fins i tot, de governants gallecs, que “haberlos, haylos”, i en una quantitat remarcable, fins i tot sobredimensionada: des de caps de govern com Dato Iradier, Casares Quiroga o Canalejas Méndez i uns quants més, continuant pel caudillo del Ferrol, on també va nàixer Pablo Iglesias, fundador del PSOE; el vilalbés Fraga Iribarne, fundador del PP, i, més recentment, Rajoy, Feijóo o Yolanda Díaz, fundadora de Sumar. Sense oblidar que Adolfo Suárez o Calvo-Sotelo eren fills de gallecs, o que la mare d’Abascal és corunyesa. Una densitat tal de gallecs influint directament en la política espanyola, molt per damunt del seu pes demogràfic, mereix una anàlisi en profunditat. En tot cas, cap d’ells ho va fer ni ho fa des de l’òptica de Castelao —ni per la dreta, ni pel centre ni per l’esquerra—, sinó des de Madrid i per a major glòria d’Espanya, fins i tot quan sabien i saben que les seues decisions perjudicaven i perjudiquen Galiza. En això, i a pesar del seu poder, els representants gallecs de partits estatals al Congrés o al Senat són molt semblants als valencians, que cada vegada que alcen la mà ens afonen més en el mapa de les autonomies.
Les idees de Castelao, reflectides a Sempre en Galiza, escrites a Badajoz, València, Nova York o Buenos Aires, són el reflex d’un adverbi contundent: sempre. Estiguera on estiguera, la seua causa política i personal era Galiza; sempre, no per romanticisme ni per sentimentalisme, no perquè considerara Galiza superior ni per una tòpica morriña, sinó perquè era molt conscient que la causa de l’endarreriment de la seua pàtria provenia sobretot del centralisme nacionalista espanyol: «Hi ha nacionalismes legítims i il·legítims, segons si es fonamenten en un anhel de llibertat o si es mouen per afanys absorbents». Sempre nós-nosaltres: no per ser els primers, ni estar per damunt dels altres, sinó per ser lliures i no ser absorbits per altres, el dret inalienable de les nacions.
La Galiza de Castelao, la de la meitat del segle xx o la que jo vaig conéixer als anys seixanta i setanta, quan anava a passar els estius a Corunya, continua present en la seua essència, però s’hi han operat canvis importants, especialment en les últimes dècades: una millora de les infraestructures, el desenvolupament d’una potent indústria automobilística i tèxtil d’exportació, un evident creixement econòmic i una disminució notable de l’emigració. Galiza és la comunitat que més ha convergit amb la mitjana espanyola en termes de PIB per càpita, i, encara que se situa per sota de la mitjana, ja ha superat clarament el País Valencià, que en la dècada dels setanta fregava el 100%, quan Galiza estava en el 70%. Mentre Galiza se situava el 2024 per damunt del 92%, el País Valencià no arribava al 85%. És evident que les dades econòmiques s’han de matisar i que no són definitives, però no és menys cert que marquen una tendència en aquest cas favorable a Galiza i negativa per als valencians. És innegable que els gallecs han aprofitat molt millor el marc institucional i polític, a pesar del seu secular aïllament; clar que no tant com els madrilenys, que paradoxalment són els més afavorits per la descentraliltzació.
Segurament Castelao se n’alegraria, de la situació; però, observant altres dades, potser es preguntaria: són els gallecs més rics, però menys gallecs? Perquè sembla que l’ús del gallec és un motiu de preocupació, en una societat en què fins fa unes dècades la llengua era un gran factor de cohesió i en què, de fet, la majoria dels càrrecs institucionals, així com la televisió pròpia, s’expressen sempre en gallec. Quan Castelao va partir a l’exili, d’on mai no va tornar, el gallec era la llengua clarament majoritària, però el franquisme i les inèrcies que va transmetre a l’etapa democràtica sembla que estan consolidant una tendència creixent a la substitució: les persones que només usen el castellà és el sector que més augmenta, fins a situar-se en el 30%, i la suma dels que sempre falan en galego o més en gallec que en castellà no arribaven al 50% el 2023. Aquesta tendència també es dona a Catalunya o a les Illes Balears, i sobretot entre els valencians. Sembla que només els bascos recuperen terreny a la voracitat insadollable del castellà-espanyol.
«Si encara som gallecs, és per obra i gràcia de l’idioma». Per a Castelao, i per a qualsevol nacionalista d’una nació amb llengua pròpia i perseguida, la defensa, conservació i ús de l’idioma són indissociables de la defensa de la identitat i de la mateixa nació; com, en sentit contrari, els imperialismes i colonialismes —o els nacionalismes que neguen que ho són— tenen com a primera i principal obsessió la imposició de la seua llengua —en aquest cas, el castellà— per tots els mitjans possibles, des dels més coercitius, al principi, fins als més subtils, després.
Castelao sempre serà un far en la mar i la terra bellíssimes de Galiza i en totes les mars i terres del planeta, habitades per pobles que aspiren a la dignitat i a la llibertat, que no es resignen a la dominació i assimilació per part d’altres pobles. I, siga quin siga el desenllaç del conflicte, «la lluita noble i lleial de les idees és el que assegura el progrés». Castelao sempre té les paraules justes i necessàries.
Quico Fernández (Sagunt, 1964), filòleg i polític valencià. Militant en el valencianisme polític des de 1979, amb el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), la Unitat del Poble Valencià (UPV) i el Bloc Nacionalista Valencià (BNV), integrat en la coalició Compromís. Ha compaginat sempre la seua tasca com a docent amb l’activisme nacionalista. Quico Fernández, a més, ha sigut alcalde de Sagunt entre 2015 i 2019, liderant la candidatura local de Compromís. Aquest fet el converteix en el militant d’aquesta formació que ha guanyat unes eleccions i ha sigut alcalde en el municipi de més població. Fernández, així mateix, és també fill de la diàspora gallega, ja que té arrels familiars a Galiza.