En novembre de 1936, Castelao fa escala a València. No és un capítol qualsevol d’una biografia, la seua, travessada per la història i l’exili. És la destinació urgent que li salvarà la vida, després que el colp militar imposàs el terror a la seua terra.
Són temps difícils, d’allunyament físic de la terra, però de compromís intens. Castelao denuncia la repressió que es produeix en una Galiza on no hi va haver front de guerra, sinó un extermini brutal. Ho denuncia algú que —com ell— somiava amb un futur millor, més lliure, més just i igualitari, i amb drets per a Galiza.
I, en aquesta distància, Castelao continua pensant i treballant amb el cap i el cor posats a la seua terra. A València, on es va instal·lar el govern de la República, escriurà una part d’aquest Sempre en Galiza, que es convertirà en el llibre de referència per al nacionalisme gallec, l’obra que formularà i sistematitzarà el moviment que ens reconeix com a nació i defensa el nostre dret a l’autodeterminació.
Quan arriba a València, Castelao ve d’estar al capdavant de la campanya pro Estatut de Galiza, en una etapa especialment intensa, que acabarà amb l’aprovació en plebiscit el 28 de juny de 1936. Un text que serà lliurat a les Corts a Madrid el mes de juliol, just en la vigília del colp militar. Castelao, llavors diputat, forma part de la delegació que protagonitza l’acte de lliurament de l’Estatut a Madrid, i això li permetrà salvar la vida. Però no oblidarà qui es va quedar a la terra, qui va topar de front amb el terror feixista. Amb aquest pensament i aquest dolor, naixen a València els àlbums Galiza màrtir i Àtila a Galiza, amb els quals denuncia la barbàrie que s’havia imposat a la seua terra en les més diverses formes de repressió.
Castelao empra el seu art per a mostrar el que realment passava al seu país, Galiza. I, en aquests dibuixos, que són cròniques del terror i de la massacre, no hi falta l’homenatge a Alexandre Bóveda, en una estampa que ha esdevingut també símbol de la recuperació de la memòria històrica: dos xics agenollats davant del cos d’un home afusellat, amb l’esclaridor títol de La darrera lliçó del mestre. També a València veurà com la seua novel·la Os dous de sempre [Els dos de sempre] ix publicada per primera vegada, traduïda al castellà, amb pròleg d’Arturo Carril. Però, a més de signar els dibuixos de la repressió, Castelao escriurà també a la vora del Túria pàgines fonamentals per al futur del nostre país, les que formen part d’aquest Sempre en Galiza, que es publicarà per primera vegada el 1944 en el seu exili a Buenos Aires, un text fundacional per al nacionalisme gallec del nostre temps.
«Galiza és una nació […] i, per consegüent, té dret a federar-se amb altres pobles iguals. I no reconèixer-li el dret d’autodeterminació —fins i tot, per a viure amb absoluta independència— serà sempre un acte tirànic i antiliberal», escriu Castelao. Un dret que, més de vuitanta anys després, continua sent una reivindicació que forma part del nostre ideari i té un pilar fonamental en aquest llibre, que s’edita ara en una de les ciutats on va ser escrit.
Castelao i el Sempre en Galiza, d’alguna manera, ens construeixen. Sentim que hi tenim un deute immens, perquè ens dona la faena feta. En aquesta obra, Castelao va obrir un camí pel qual transitem més de vuitanta anys després, defensant els nostres drets, reconeixent-nos com a nació, compartint una identitat com a col·lectiu que té en la nostra llengua un dels seus principals elements. Perquè Castelao parla amb claredat de l’alliberament nacional de Galiza, de la seua condició de nació amb drets polítics, de l’antiimperialisme i la lluita contra el colonialisme, del dret a l’autodeterminació, a decidir el nostre destí, de la defensa de les classes treballadores —en especial, de qui treballa la terra i la mar— i de la nostra llengua i la nostra cultura. Ni més ni menys: vet ací els fils fonamentals amb els quals es teixeix el nostre ideari.
Però la seua tasca no consistiria només a articular la teoria que ens sustenta. Castelao és un home d’acció, polític per compromís amb el servei públic i el país. En aquest sentit, la defensa de la nostra sobirania prendria cos en la creació el 1944 del Consell de Galiza, que ell va presidir, el govern gallec a l’exili, constituït legalment, enfront de la il·legalitat del colp militar de 1936. Una fita que provoca que el reconeguem com a primer president de Galiza. Però, tot i que els documents i els informes jurídics així ho demostren, ens continuem trobant amb reticències que li neguen el lloc que mereix.
Setanta-cinc anys després de la seua mort, la restitució de Castelao en la seua integritat és encara un deute i es continua mantenint l’estela del que el franquisme va imposar a través de la Direcció General de Premsa, a l’hora d’informar de la seua mort a l’exili:
La noticia de su muerte se dará en páginas interiores y a una columna. Caso de insertar fotografía, esta no deberá ser de ningún acto político. Se elogiará únicamente del fallecido sus características de humorista, literato y caricaturista. Se podrá destacar su personalidad política, siempre y cuando se mencione que aquella fue errada y que se espera de la misericordia de Dios el perdón de los pecados.
Aquest esborrament, aquest passar a negre, s’ha perpetuat en el temps i arriba fins avui.
Castelao va ser el gallec més important del segle xx. Una figura única, irrepetible, que ens enorgulleix com a país. Castelao representa la dignitat i l’honradesa que formaven part de la seua condició d’un polític admirat en el seu temps i que és un referent absolut en les idees i en la manera d’estar al món.
Una visió que es pot veure en aquest Sempre en Galiza, que teoritza de forma clara la visió del nacionalisme gallec del món i, a més a més, dona testimoni d’una etapa decisiva en la nostra història. Un text actual, que parla de la defensa de Galiza com a nació, de l’antiimperialisme, del dret a l’autodeterminació, de la defensa de la pau, de la igualtat i de les llibertats. Un Castelao nacionalista, antifeixista i republicà que és un referent clau i amb un pensament vigent i actual.
Tinc la certesa que, allà on siga, sentiria una immensa alegria i orgull, de veure la seua obra més emblemàtica, el Sempre en Galiza, traduïda al català i publicada a la València que el va acollir en temps difícils. Una obra necessària per a la política actual, en què, com deia Castelao, «el vertader heroisme consisteix a convertir els anhels en realitats, les idees en fets».
Ana Pontón (Sarria, 1977) és llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Compostel·la i l’actual portaveu nacional del Bloque Nacionalista Galego (BNG). Pontón lidera la principal formació del nacionalisme gallec des de 2016 i n’ha sigut la candidata a la Presidència de la Xunta de Galiza en les tres últimes convocatòries electorals. En 2024, el BNG va aconseguir els seus millors resultats de la història i Ana Pontón va estar a punt de convertir-se en la primera presidenta de Galiza.