Si una paraula i, concretament, una accepció d’un terme, es troba al diccionari, llavors solem afirmar que és normativa i és correcta. I, com que, a més, no tenim massa clar què vol dir filològicament eixa noció de “correcte” o “incorrecte”, de manera que, per embolicar encara més la troca, ara s’ha canviat, des de l’Acadèmia, a les qualificacions d'”adequat” o “inadequat”, llavors hem acabat per beure’ns un còctel que és una barreja de prevenció i totemificació del diccionari i la llengua normativa com a paraula de nostre senyor.

Tanmateix, aquesta actuació és molt perillosa. L’anarquia de referència en llengua -més encara en una llengua amb les característiques sociolingüístiques com la nostra- és suïcida, però una reverència acrítica a la norma que tenim establida ens suposa una esterilització també nefasta.

I és que -atenció: tabú- la norma actual de la llengua catalana està farcida de satel·lització i submissió al castellà que caldria que rectificàrem. Qui n’estiga lliure, que llance la primera pedra, per descomptat, però no negar la realitat és un primer pas per canviar-la.

L’exemple sobre el qual advertirem en aquest article és l’ús del verb “contestar”, que, segons la norma, és sinònim perfecte de “respondre”, i així veiem que apareix per tot arreu, de manera que, fins i tot, està desplaçant el verb primari a què fa referència. Així, si en castellà es “contesta” a una carta, un missatge o una pregunta quasi sempre, a casa nostra ja quasi que no hi “responem” mai.

Això no seria massa problema si no fos perquè cal negar-ne l’equivalència d’arrel: “constestar” no és un sinònim de “respondre”. Així, si “respondre” implica que, en ser interpel·lats, nosaltres en diem la nostra, ja siga per a estar-hi d’acord, en desacord o, simplement, formular la resposta a una qüestió que se’ns ha plantejat, en el cas de “contestar” podríem resumir-ho en què aquesta rèplica ha de ser necessàriament negativa.

Mirem com actuen les llengües del nostre entorn. “Constestar” una decissió del govern, per exemple, en anglés, francés, italià o portugués és discrepar-ne. I de l’acció en contra, se’n diu “contestació”. En català hauríem de fer servir el mateix ús: si rebem una carta d’una amistat, llavors hi “responem”; no hi “contestem”, perquè se suposa que ho fem de bona voluntat.

Si, ara com ara, ens sembla massa xocant, simplement ens podem limitar a no contestar-hi, ni aquesta recomanació ni tot allò que ens arribe: ho responem i prou. Ja anirem polint la llengua, mentrestant.