Dins de cada valencià hi ha un filòleg que malda per eixir a la mínima ocasió que se li pose al davant. Un filòleg, a més, amb el temperament i la metxa més curta que mossén Alcover. I, és clar, Nadal és una època de l’any ideal per a practicar el “cunyadisme” més nostrat. Al nostre cau ho aprofitem tot, com si tots els dies foren el segon dia de Nadal i el món que ens envolta foren les restes de l’olla de la vespra.

I, com hem dit, al nostre cau també som de banyar-nos i nadar en tots els bassals que se’ns posen al davant. Ja hem explicat com la manera com vivim Nadal explica que som un país colonitzat o les raons que ens porten a parlar de Reis de l’Orient o simplement Reixos, totes dues formes ben tradicionals en valencià (la segona més moderna i derivada de la primera), que es distribuixen segons zones.

Avui ens ocuparem d’explicar, però, per què una forma com “Reis Mags”, que s’estén com la pólvora i aniquila totes les espècies endèmiques que hi havia prèviament al territori, és un calc del castellà que no està justificat en la nostra llengua i que hauríem d’evitar de totes totes.

Per començar, plantegem una miqueta de context. La tradició dels Reis de l’Orient és comuna a totes les cultures cristianes, òbviament. Més enllà de fer-ne una anàlisi antropològica, aquesta és una figura bíblica; és a dir, la trobarem ací i allà independentment de com s’haja popularitzat en cada context.

Efectivament, en la bíblia (en l’evangeli de Mateu) vénen caracteritzats com a “mags” (independentment que la significació d’aquest concepte no és el mateix que nosaltres entenem vulgarment com a tals) els qui hem identificat com a “reis” i que oscil·len entre “savis”, “sants”, etc.; més enllà que no sabem si n’eren tres o quants, sinó que ho hem assumit així perquè són tres els regals que s’ofereixen al nounat. I, doncs, podem trobar que totes les llengües se’n poden referir com a tals: i magi en italià; os três reis magos en portugués, the three magi en anglés, els rois mages en francés, etc.

Així doncs, en què ens basem per a afirmar que dir-ne Reis Mags en català és un castellanisme? De la mateixa manera que aquesta denominació i aquest concepte bíblic és present en totes les cultures de tradició cristiana, no en totes té la mateixa significació i celebració que en la nostra. En aquest sentit, de fet, aquesta celebració és bàsicament ibèrica i, ben mirat, específicament només té una importància cadbal dins de la celebració de Nadal en els països que varen pertànyer a la monarquia hispànica, independentment que no necessàriament s’haja d’interpretar aquest fet com a causa-conseqüència.

Així, tot i que hem vist que a Itàlia hi ha i magi, els regals la nit del 5 al 6 de gener els porta la Befana, per exemple. A Portugal se celebra el dia de Reis de manera tradicional, però els regals són el dia de Nadal, ja que, de fet, el dia de Reis no és ni tan sols festiu, com no ho és a França o a Anglaterra, Escòcia, etc.

A casa nostra, per contra, el dia de Reis és el dia dels regals. Per descomptat que podríem fer la mateixa operació inversa amb el dia de Nadal, però la tradició fer els regals eixe dia és molt recent. Del segle XX, concretament. En aquest sentit, actualment hi ha un costum bicèfal -el preferit dels xiquets i dels fabricants de joguets- de fer regals els dos dies, una mostra de transició. Tanmateix, el que hem fet els valencians de seglen ençà com a tradició són les estrenes el dia de Nadal i regals el dia de Reis. I això el que es podia i si es podia. Òbviament.

Els protagonistes d’aquest dia s’ha dit sempre a casa nostra Reis o Reixos. Reis d’Orient, per a precisar que no són els terrenals, diguem-ne; o reixos, especialitzat per als d’aquest dia únicament (insistim: en els dialectes que diuen reixos, els reis d’Anglaterra són reis, no reixos).

Que això de “reis mags” és de fa quatre dies ens ho pot confirmar una consulta al CIVAL, si no ens fiem de parar l’orella quan parlen els nostres avis. De fet, de tan comptats eixos quatre dies que estan, la primera referència que hi trobem a “reis mags” com a tals és de… 1991! Imaginem si encara pot dubtar algú si és un castellanisme o no que totes les referències anteriors ho són a “reis magos” (cap ni una, però, a “reixos mags o magos“, perquè ací ja és sobrer: no cal especificar-ne més). La primera diguem-ne “seriosa” és de Pasqual Tirado, en 1935. I la més antiga és de Bernat i Baldoví, és a dir, segle XIX, però s’utilitza per a fer una broma entre “magos” i “majos“, per la qual cosa ja podem interpretar que no havia ni tan sols de ser popular, perquè la gràcia està que la persona que escolta això no identifica massa bé de què va la cosa.

Si encara no vos ha convençut res de tot açò que dic, feu una prova extra. Cerqueu a Google “reis magos” -amb cometes i tot- per a marcar la cerca exacta: tots els resultats que vos eixiran són gallecs. Vos n’haurien d’eixir de portuguesos, teòricament, però no n’apareixen. Per què? Si “Reis Mags” podria ser una evolució interna de la llengua basada que els personatges ja ixen en la Bíblia i reben eixa mateixa denominació en altres tradicions… La resposta és òbvia, veritat?

En conclusió, “Reis Mags” és un castellanisme absurd i completament inútil. No hem introduït i popularitzat en català eixa forma perquè és una tradició i denominació bíblica i etc. No. En la nostra llengua hi ha aparegut com a adaptació i tradució literal de “Reyes magos“, que és l’única tradició popular que usa aquesta forma: la castellana. A partir d’ací, cadascú que trie el que vulga, però el que no té sentit és negar evidències o fer-se trampes al solitari.

En la nostra llengua i tradició, doncs, des del nostre punt de vista, pensem que tenim denominacions ben assentades i establides, que podem usar conforme vulguem i desitgem, segons els contextos: “Reis d’Orient”, si volem anunciar amb més formalitat i pompa les calvacades d’aquest dia; “Reis” o “Reixos”, si volem ser més col·loquials i propers. “Reis Mags”? Houdini era republicà.