No sé quan, però arribarà el dia en què no sé qui o què farà justícia amb el bo de Robert Fripp; al meu parer, el geni més gran i més desconegut del rock.

La història comença en 1969, amb el primer disc de King Crimson: In the Court of the Crimson King. Ja ha fet més de mig segle des que es va publicar i no exagere si dic que encara està avançat al seu temps. Es tracta de la banda sonora d’alguna època, tot i que no sabem de quina, ja que encara no ha arribat.

Així doncs, poses l’agulla en el vinil i sents uns sorolls com d’ambient urbà, silenci i un riff que no pots identificar perquè no n’havies escoltat mai un d’igual amb guitarres distorsionades i vents a l’uníson. Greus i aguts més aguts que et fan mal a l’oïda.

Però això no és res. De sobte, eixos aguts callen i canvia totalment el ritme. Una guitarra que sembla una bateria al mateix temps que una veu totalment distorsionada que crida allà on aquells aguts ens havia deixat l’oïda.

Deixe ací la lletra, perquè acompanya perfectament la cançó:

Cat’s foot iron claw
Neurosurgeons scream for more
At paranoia’s poison door
Twenty first century schizoid man

Blood rack barbed wire
Politicians’ funeral pyre
Innocents raped with napalm fire
Twenty first century schizoid man

Death seed blind man’s greed
Poets’ starving children bleed
Nothing he’s got he really needs
Twenty first century schizoid man

“Cat’s food iron claw“. Quasi res. Recordem que feia quatre dies tot era “yeah, yeah, yeah“.

I, després d’això, la cançó s’allarga uns 5 minuts més d’improvisacions jazzístiques amb uns solos de guitarra que és com si l’home esquizoide, el rei escarlata -o el que siga- de la portava, estigués cridant tota l’estona.

És a dir, Fripp ha inventat el Heavy Metal (amb Black Sabbath, que sí que fan ja hard rock a tothora) -gose afirmar- amb eixe riff que crea amb guitarra i veu (per cert, el baix i la veu són de Greg Lake, que mesos després es faria famós amb Emerson, Lake & Palmer). Amb la resta de la cançó ha inventat algun altre gènere de música que encara no sabem quin és, però que ja arribarà.

Els altres talls de l’àlbum ja són més convencionals. És a dir, no són gens convencionals… però m’explique. És més convencional perquè crea un altre gènere, però que esdevé mainstream en eixos anys: el Rock Progressiu. I King Crimson n’és una de les primeres grans bandes, amb Pink Floyd, Yes, ELP, etc.

L’any següent -1970-, King Crimson publicarà dos àlbums continuistes: In the Wake of Poseidon (que és calcat en tot a l’anterior) i Lizard. No tenen menys mèrit, però no ens aprofiten per a l’argument que volem desenvolupar. Són -senzillament- genials, però no inventen un gènere nou. Coses de la vida.

Continuem. En 1971, King Crimson publicarà Islands, que, d’alguna manera, fa evolucionar el Rock Progressiu cap al Rock Simfònic. Ací el jazz ja és música clàssica.

Per al següent LP, Lark’s Tongue in Aspic (se suposa que això és una cosa que els anglesos es mengen, però a mi em sembla una gorrinada), torna a reinventar-ho tot. Al meu parer, si el Heavy Metal s’haguera inventat a l’Europa Oriental, sonaria així.

Un violí com eixe que crea una tensió obsessiva i que és impossible que no cree angoixa en escoltar la música i una guitarra distorsionada i agressiva com eixa amb un riff trencador. Ací estem parlant d’una altra cosa, però, de la mateixa manera, no sabem encara tampoc de que dimonis estem parlant.

El següent disc continua l’evolució que acaba de començar, però recordem: estem en 1974, King Crimson només porta 5 anys de carrera! Han publicat 6 discs d’estudi i, si algú diu que és el mateix grup, és perquè tenen una coherència pròpia que només Fripp entén i perquè en la portada hi ha el mateix nom. I prou.

Però, atenció!, que 1974 encara no ha acabat. Gravat en estiu i publicat en la tardor, King Crimson encara es guarda en la màniga el que seria l’últim disc de la primera etapa i que obriria un parèntesi de cinc anys: Red.

Com qui no vol la cosa -i tot i que sembla un disc menor i final d’etapa-, ací Robert Fripp acaba d’inventar un altre gènere de música. Total! En 5 anys només n’havia inventat un parell! Red és Metal Progressiu… només que s’ha publicat més d’una dècada abans que aquesta etiqueta es generalitzara! Si bé Dream Theater no debutarà discogràficament fins a 1989, tot el que faran des d’aleshores fins ara ja estarà a Red. I no estem parlant precisament de poca cosa, sinó que parlem de Dream Theater, ni més ni menys.

Mentrestant, Robert Fripp està fent alguna que altra col·laboració amb la qual… inventa l’ambient. Brian Eno fa els primers passos amb Fripp. Jo què sé, el pobre de Robert estava avorrit i li pega per inventar un altre gènere de música… ja que s’hi havia posat. Shoegazer, drone… qualsevol indie dels 1990 s’ha xutat Robert Fripp en les venes. I si la música de King Crimson és com és, al costat del que fa Robert Fripp en solitari sembla un single de Justin Bieber, d’assequible a l’oïda.

Així mateix, en 1977 un tal David Bowie està gravant amb Brian Eno el que es coneixerà com la Trilogia berlinesa i busca un guitarra d’estudi: Robert Fripp. El disc en qüestió: Heroes.

Ací la guitarra de Fripp per a mi és absolutament fonamental. És impossible de passar per alt i és la marca de personalitat del tema. Amb només una nota en Heroes, Robert Fripp fa seua la tota la cançó.

Però parem l’oïda una miqueta. És la mateixa guitarra inconfusible que venim escoltant en els anteriors discs i, si la llevem de la cançó, no és el mateix. Però gens. Li dóna l’èpica i la personalitat. No sé si exagere, però és que Fripp és el puto amo. En tot cas, Robert Fripp continua uns anys fent de músic d’estudi i traient algun que altre disc en solitari o en col·laboració que ens permetem el luxe asiàtic de passar per alt -com si això fos possible- fins que arriba 1981 i King Crimson torna i publica Discipline.

Que comença amb Elephant Talk.

Si agafeu aquesta cançó i qualsevol de les anteriors i vos diuen que és del mateix grup, vos ho prendreu a conya. Lògicament. Entre In the Court of the Crimson King i Discipline només han passat 12 anys. Però en evolució de la música vés a saber quantes eres han passat.

En el fons, però, si hi parem atenció, veurem que sí, que efectivament, que és la mateixa banda, amb uns riffs que ens sonen extranyament familiars, no sabem per què, dels anteriors treballs.

Ara bé, Robert Fripp ha deixat David Byrne a l’alçada d’un simple amateur. Talking Heads sembla una còpia d’aquesta nova encarnació de King Crimson… un altre gènere musical a la butxaca de Robert Fripp!

Com qui no vol la cosa, Robert Fripp, en només els anys que van des de 1969 fins a 1981, és peça clau (si no directament l’inventor) de les següents disciplines musicals:

  • Rock Progressiu
  • Rock Simfònic
  • Hard Rock
  • Heavy Metal
  • Metal Progressiu
  • Jazz Fussió
  • Ambient
  • New Wave

Fixeu-vos tota la gent que hem citat per a la qual Robert Fripp és una influència cabdal: David Bowie, Dream Theater, Brian Eno, Talking Heads, Emerson, Lake & Palmer. Qui hi trobe res en comú…

Potser algú em dirà que exagere, però el que és una exageració és el talent de Robert Fripp, el qual, a propòsit, només hem fet que esbossar, perquè ni tan sols hem citat totes les innovacions que va aplicar a la música -que encara en queden!-, sobretot de tècniques de gravació i de guitarra. Però és que jo ja em rendisc.

Al seus peus, mr. Fripp.