Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
03 des. 2020
Opinió

Viatge cap a l’independentisme sicilià

Si bé el desembarcament aliat de Normandia és conegut per tots, ja siga a través dels llibres d’història o per totes les versions cinematogràfiques nord-americanes, un altre desembarcament, el de Sicília o l’«Operació Husky», és poc conegut a dia de hui. Però este episodi va tindre una gran importància al Sud d’Europa, ja que va ser el punt de partida de la derrota nazi-feixista i, per tant, de l’Alliberament. I és que el Sud, sempre que tinga algú al seu Nord desitjós de protagonisme, és el gran oblidat en totes les històries. Que ara jo recorde, només tenim la pel·lícula Els Canons de Navarone a nivell cinematogràfic, i conta una història que es produeix en el context dels desembarcaments aliats al mediterrani meridional; curiosament, Antònia Font els lliga amb Sicília en la seua versió, cosa que em va fer molt feliç quan me la varen descobrir. Arribats a este punt, vos preguntareu: «però si jo havia entrat ací a llegir sobre l’independentisme sicilià, què fa este parlant-me d’aliats, desembarcaments, pel·lícules i els Antònia Font?» Doncs que l’independentisme sicilià modern va sorgir paral·lelament a l’alliberament de Sicília per part dels aliats en aquell desembarcament que protagonitzaren britànics, estatunidencs i canadencs en la costa meridional de l’illa.

Quan sorgeix un moviment independentista, la pregunta que se sol fer la gent que el desconeix és: per què volen separar-se’n? I Sicília és d’aquells llocs al món que té prou motius per a ser lliure: una llengua pròpia, un territori perfectament delimitat per ser una illa, segles d’ocupació estrangera i, sobretot, la consciència de ser sicilians de la seua població; com deia Andrea Camilleri, si nasce siciliani e si è nell’Italia. Sicília, encara que estiga al sud d’Itàlia, està al centre del Mediterrani, és l’illa més gran de la mar Mediterrània i, per tant, des d’allí es poden controlar totes les rutes marítimes; té també una extensió prou gran per a treballar diferents cultius -entre ells- el blat- i ser un graner per als exèrcits que l’ocupen. Ho sabien els fenicis, els grecs, els romans, els normands, els àrabs, els francesos, els catalans-aragonesos, els espanyols, els anglesos, els estatunidencs i ho sabien i ho saben els italians. Sicília ha estat ocupada quasi des de sempre i no han sigut poques les revoltes que hi ha hagut. La més èpica de totes i que més marcada a foc tenim els sicilians són les vespres sicilianes, que resumeixen molt bé el que és i ha sigut Sicília: l’opressió d’un règim en la població fa esclatar una revolta virulenta, es tomba l’opressió amb la revolta, arriba un nou règim que manté exactament tot igual fins a la següent revolta, que reproduirà el mateix fins a l’eternitat com si es tractara del mite grec de Prometeu. Exactament això és el que descriu el Gattopardo: si volem que tot es quede com està, fa falta que canvie tot.

En esta concatenació de revoltes, que comença amb el Sícul Ducetius que liderava la resistència contra els grecs i acaba —de moment—- amb el Comandant Salvatore Giuliano en la guerra per la independència de Sicília dels anys quaranta del segle XX, es forja la sicilianitat entre els sicilians. En totes les ocupacions de l’illa, la població nativa ha jugat un paper directe o indirecte en la consolidació de l’ocupació o en la derrota d’esta. Com a sicilià-aragonés, m’agrada parlar de les vespres sicilianes que representen la unió entre la Corona d’Aragó de la península ibèrica i el Regne de Sicília, on valencians, catalans, aragonesos i sicilians passàrem a tindre un mateix rei, però conservant les nostres independències medievals. Molts historiadors catalans han intentat vendre este episodi com la «conquesta de Sicília», quan en realitat els sicilians, una vegada lliures, varen ser qui cridaren Pere el Gran, casat amb Constança de Sicília per a ser el seu legítim rei. És cert que darrere este fet hi ha unes negociacions entre noblesa siciliana i catalana, per fomentar la revolta i fer arribar el nou rei a Sicília. Però sense aquella revolta siciliana iniciada perquè uns soldats anjovins molestaren una dona siciliana un dilluns de Pasqua, Sicília no haguera format part de la corona aragonesa; no va ser la conquesta de Sicília, va ser la integració de Sicília en la Corona d’Aragó. De fet, Sicília arriba a formar part d’Itàlia perquè després d’un parell de revoltes contra els borbons de Nàpols que havien dissolt el Regne de Sicília en el de les Dues Sicílies amb seu a Nàpols, varen donar suport a l’ocupació piemontesa de l’infame Garibaldi, amb la promesa que Sicília seria un estat associat a Itàlia. Com amb Pere el Gran, els sicilians foren enganyats i el poder en l’illa no va ser sicilià, sinó estranger.

Entre el 1861, on Sicília és incorporada al nou regne d’Itàlia, i el 1943, moment en què és alliberada pels aliats, passen moltes coses a l’illa i cap de bona per als interessos sicilians. Sicília, que tenia més de 3000 telers de seda abans de la unitat amb Itàlia, de les produccions més grans d’Europa, en passaria a tindre menys de 200, per un impost que afavoria les fàbriques de seda del Nord d’Itàlia. Hi havia més de 700 mines de sofre en Sicília, on es treballava en condicions infrahumanes; amb la unitat, la cosa no va millorar, sinó que va anar a pitjor. Estes condicions provocaren l’aparició dels primers sindicats que demanaven millores per als més de 30.000 miners; a conseqüència d’això, les vagues i les revoltes augmentaren i, com no, Itàlia va enviar l’exèrcit, per empresonar els líders sindicals, matar desenes de treballadors i sufocar els «fasci siciliani» a finals del segle XIX. Autors com Pirandello o Camilleri descriuen estos fets en els seus llibres, amb interessants converses entre els seus personatges que discuteixen de com Sicília va eixir perdent de la unitat. No contents amb tot açò, Itàlia se n’aprofita, de l’obligatorietat de formar part de l’exèrcit, per enviar a milers de sicilians a lluitar a França i Àustria durant la primera guerra mundial, una guerra on cap sicilià havia perdut mai res per defendre interessos patriòtics italians que, evidentment, no eren els seus. Entre els soldats enviats a França a lluitar amb els austríacs, el meu avi sicilià.

Després de tot això, arriba el feixisme, que, com tota ideologia populista que ven fum, va ser ben rebuda a l’illa. L’únic que varen fer els de Mussolini és silenciar la màfia siciliana, que havia emigrat als Estats Units d’Amèrica amb milers de sicilians que, des de 1861, no havien deixat d’abandonar les seues cases per buscar un futur millor del que no disposaven a l’illa. Es diu que, en l’actualitat, som 50 milions els sicilians que vivim fora de Sicília i 5 els que viuen a Sicília. I no és que el feixisme haguera acabat amb la màfia, no! La màfia va on hi ha diners i interessos econòmics; i, quan eres colònia d’un estat que t’espolia sistemàticament, el teu destí és la pobresa i, per tant, ja no s’és objectiu de la màfia. De fet, el Banc de Sicília va vore espoliats tots els seus diners per part de l’estat italià, que havia de pagar els milers de deutes que havia fet per fer aquella unitat, cosa que va empobrir l’illa.

Qui s’havia criat en aquella desigualtat i qui se sentia traït per aquells que li havien promés llibertat, volgué aprofitar el guirigall d’un desembarcament com el que anaven a fer els aliats a l’estiu de 1943 per fer, per fi, independent una illa que sempre havia estat sistemàticament ocupada i colonitzada per part d’un altre territori. Uns quants intel·lectuals, entre els quals estava Andrea Finocchiaro Aprile, varen decidir crear un moviment independentista sicilià (MIS) a finals de 1942, en proximitat de la possible invasió aliada de l’illa; es feren reunions secretes en la Clínica Rindone de Catània i en la casa d’estiu del cirurgià Santi Rindone, diputat i oncle de la meua àvia siciliana. Santi va fer d’amfitrió, fermament convençut que Sicília o seria lliure o no seria mai res més que una colònia de qui decidira establir-se allí. Es començaren a contactar els comandants aliats que prendrien el comandament de l’illa, i la màfia, que havia tornat amb l’ajuda dels aliats estatunidencs, gràcies a Lucky Luciano, conegut mafiós. Les hipòtesis d’independència prengueren força i foren ben acollides entre la població siciliana, que va votar en bon nombre als independentistes a les eleccions de 1946 per a l’assemblea constituent italiana. En eixes eleccions el MIS obté 171.201 vots i 4 diputats i en les regionals de 1947 obtenen 171.470 vots i 9 diputats. Es conserven vídeos de com els independentistes eren seguits als seus mitings per moltes persones, com es veu en este a Catània.

Paral·lelament al moviment polític, també va sorgir el moviment armat o «Esercito Volontario per l’Indipendenza della Sicilia», l’anomenat EVIS, sota el comandament d’Antonio Canepa, que va ser assassinat, juntament amb altres independentistes, a Murazzu Ruttu. En la seua última etapa a l’EVIS va pertànyer Salvatore Giuliano, heroi separatista i protagonista de les històries que Ciccio Busacca cantava. Ciccio era un conegut canta-històries sicilià que anava de poble en poble als anys 50 contant-cantant la història de Salvatore amb uns dibuixos on, a mode d’auca gegant, els xiquets i els majors seguien i sentien el que Ciccio els contava cantant en sicilià. Mon pare va tindre la sort de vore’l en directe i, fa poc, quan vaig rescatar-ne l’àudio i li’l vaig mostrar, es va emocionar moltíssim de recordar aquella infantesa assegut a la plaça del poble escoltant aquell home. Salvatore Giuliano també és el protagonista d’una pel·lícula de Francesco Rosi de 1962 amb títol «Salvatore Giuliano» que va obtindre l’ós de plata al festival de Berlín. La pel·lícula mostra escenes de combat entre els reials carabinieri i l’EVIS, amb els soldats que portaven el mocador roig i groc i la bandera independentista, que és una quadribarrada amb una trinacria al cantó superior esquerre. Mai he aconseguit saber si aquella bandera es basava en la que ens uneix a valencians, aragonesos, illencs i catalans.

Salvatore Giuliano -o Turi, que és com era conegut- va ser tot un personatge; tenia una banda de bandolers a Montelepre, el seu poble natal, va començar a ser bandoler per furtar-li el blat als rics i donar-li’l als pobres; per este motiu la gent l’estimava i el protegia. Quan entra en contacte amb els independentistes, s’adhereix de seguida a la causa, perquè la veu justa, i lluita amb els seus contra les forces armades italianes. Fins que un primer de maig de 1947 canvia tot: es produeix l’anomenada «Strage di Portella della Ginestra» i canvia la seua sort i la de l’independentisme sicilià. Uns llauradors s’havien concentrat en els camps al costat de la Piana degli Albanesi per manifestar-se a favor de la reforma agrària, que hauria de resoldre un dels grans problemes de Sicília: la terra productiva en mans d’uns pocs propietaris. De sobte, des de les muntanyes properes, es va començar a disparar contra la gent; un total de 14 morts i 10 ferits caigueren. Tots acusaren Turi i la seua banda de ser l’autor material dels fets, però, en realitat, havia sigut la màfia, baix mandat dels grans propietaris, que no volien aquella reforma i que volien també donar per mort l’independentisme sicilià d’una manera contundent. La versió oficial va culpar Giuliano i l’independentisme sicilià. La maquinària de la propaganda italiana va funcionar a la perfecció i, tres anys després, l’independentisme perd milers de vots, baixant de 171.470 a 771 vots. L’aventura havia acabat, de moment. Giuliano moriria el 1950 en condicions misterioses, suposadament assassinat per l’estat italià; molts conten que ell no va morir mai i que el cos que varen mostrar era el d’un altre.

Però eixa guerra per la independència que es va produir entre 1943 i 1946 i eixe independentisme que es va fer fort en aquells anys ens va deixar un estatut especial d’autonomia: el primer Estatut regional aprovat a l’estat Italià, un estatut que es va negociar paral·lelament a eixe conflicte Sicília -Itàlia i que era la solució a un problema territorial que ambdós territoris tenien des de 1861. Sense l’esforç dels independentistes, no s’haguera mai plantejat la redacció d’aquell estatut, que seria aprovat pel Rei Umberto II el 15 de maig de 1946, poc més de 15 dies abans que el mateix monarca haguera de marxar, després de perdre el referèndum per la República Italiana. Eixe Estatut va entrar directament com a llei constitucional a la Constitució Republicana de 1948. L’estatut no va ser mai actuat del tot: l’Estat Italià en va declarar part inconstitucional, cosa que era com dir que la mateixa constitució era inconstitucional; mai arribaren els impostos de les empreses que sense tindre seu a l’illa hi funcionaven; mai van arribar els fons de solidaritat per donar els mateixos recursos als sicilians i el president de la regió encara no ha actuat com a ministre de Sicília a un consell de ministres a Roma. La maquinària de la manipulació italiana va actuar i el llavat de cervell de la població siciliana actual és total: pocs sicilians saben que Sicília va fer una guerra contra Itàlia, pocs saben els motius pels quals fórem els primers a tindre un estatut d’autonomia especial i encara menys saben qui era Finocchiario Aprile, Canepa i Giuliano.

Totes estes històries, el meu independentisme sicilià i, de retruc, el valencià, que és on ara visc, es varen despertar un dia de setembre en què, després d’un viatge organitzat per la Regió Autònoma de Sicília per als fills d’immigrants sicilians al que havien anat el meu pare i les meues germanes, mon pare em va portar un llibre que parlava de la vertadera història de Sicília. Mon pare me’l va portar perquè va vore que l’autor hi esmentava el seu oncle, Santi Rindone, de qui tantes vegades sa mare li havia parlat i de qui guardava una foto en un lloc destacat de la casa. Eixe llibre em va destapar un engany: el mite de la unificació italiana que m’havien contat a l’escola havia caigut per terra. Els sicilians eren una nació que al 1943 va somniar que podria ser novament lliure i sobirana.

Com la resta de sicilians, soc conscient que un dia tornarem a tindre una revolució en l’illa, que tornarem a lluitar contra un estat opressor i em resigne a pensar que, probablement, tornarem a canviar-ho tot per no canviar res. Tot esperant equivocar-me, llance al cel eixe acrònim que en les vespres sicilianes els rebels deien com a mot de guerra: ANTUDO, ANimus TUus DOminus, el coratge serà el teu senyor, i sempre ho serà!

Articles relacionats

Respon a BOmdWAkJzvUwHtiy Cancel·la les respostes

Els camps obligatoris estan marcats *